Tocant fons

EUDALD COLL

El 15 de setembre de 2008, marca l’inici de la crisi econòmica i financera del que es considera la primera recessió planetària de la història. Aquell dia, la imatge dels treballadors de Lehman Brothers abandonant el 745 de la Setena Avinguda de Nova York amb els seus objectes personals dins de caixes de cartró, fruit de la caiguda del conegut banc d’inversions nord-americà, faria la volta al món. Periodistes de tot arreu del planeta van cobrir la notícia sense ser conscients que la recessió que s’acostava incidiria de ple en la seva professió, que ja llavors patia una important crisi de model arran del paradigma digital.

Segons el darrer Llibre Blanc de la Premsa Diària de l’Associació d’Editors de Diaris Espanyols, entre 2007 i 2012 la inversió publicitària es va reduir quasi a la meitat i 18.000 marques es van deixar d’anunciar. Una sotragada que provocaria un augment important de periodistes a l’atur. Així, l’Observatori de la Crisi de la Federació d’Associacions de la Premsa Espanyola (fape) apunta que 11.145 professionals de la informació han perdut la feina i un centenar de mitjans s’han vist obligats a tancar des de 2008.

Després de set anys de crisi, alguns indicadors apunten, però, que aquesta podria començar a remetre –sempre que no es faci realitat l’amenaça d’una nova recessió– . Un d’aquests indicadors és el darrer Informe de la Professió Periodística de l ’Associació de la Premsa de Madrid (apm), en què s’apunta, “per primer cop des del començament de la crisi, que la xifra d’atur registrat en el col·lectiu de periodistes es va reduir, tot i que el ritme de creació de nous llocs de treball s’intueix baix”. “Ara bé, més enllà de les xifres concretes de l’atur i la feina, –prossegueix– l’actual informe deixa constància del deteriorament sofert per la professió periodística després de tots aquests anys de crisi”.

Tot seguit, desgrana una enquesta a 2.167 professionals que mostra un augment de la precarietat (per a un 60% d’enquestats és el principal problema de la professió,), que un 22% és a l’atur, que la majoria dels que tenen feina han vist com, el darrer any, se’ls reduïa el salari, que un de cada cinc joves ja fa més de dos anys que busca feina o que un de cada tres ja treballa com a freelance.

Mercat sense regular

Alfonso Sánchez-Tabernero, rector de la Universitat de Navarra i catedràtic d’Empresa Informativa, adverteix que “des del punt de vista laboral, a les empreses tradicionals hi ha un percentatge menor de periodistes ben retribuïts i un percentatge major de professionals que s’acullen a diferents formes de ‘subfeina’: col·laboradors o freelance”. “Però al mateix temps –afegeix– han sorgit moltes noves professions en l’àmbit de la comunicació, interessants, creatives i ben retribuïdes, fora de l’entorn de les empreses de comunicació tradicionals. Molts professionals es dediquen, per exemple, a la gestió de xarxes socials, l’analítica web, posicionament de llocs web, etc”.

Respecte als freelance, l’informe de l’apm apunta que quasi la meitat reconeixen treballar tan sols per a una empresa, donant peu, en molts casos, a la figura dels falsos autònoms. Ramon Espuny, president del Sindicat de Periodistes de Catalunya, adverteix: “En les redaccions grans o mitjanes –prossegueix– les relacions laborals estan regulades en convenis, més o menys avantatjosos per als treballadors. Però on no n’hi ha, ha de ser més difícil resistir la pressió a la baixa de les ofertes, afavorida pel voluntarisme dels professionals o el suposat caràcter exclusivament vocacional, que ens ha fet molt de mal”.

També, Joan Barrera, secretari tècnic de la Mesa sectorial de mitjans de comunicació (plataforma interdisciplinària que analitza el periodisme a mig i llarg termini per buscar respostes i estratègies de futur) admet que “una de les principals característiques és que creix el treball autònom, el del periodista que és alhora informador i empresa. És un repte nou, perquè obliga a conèixer i disposar de recursos per als quals no estem preparats, tant des d’un punt de vista econòmic com legislatiu”. En aquest sentit, des de la Mesa, estan impulsant el reconeixement de l’epígraf sector de la comunicació per part del Ministeri d’Hisenda i de l’Institut Nacional de la Seguretat Social, així com l’elaboració d’un llistat de perfils professionals dels treballadors de la comunicació. Una iniciativa que començaria a posar ordre en el sector.

Testimonis colpidors

L’informe de l’apm també mostra que la majoria de freelance (un 69,8%) admeten haver-se vist forçats a posar-se com a autònoms. Aquest és el cas de l’Adrian, un periodista de vint-i-sis anys que, igual que la resta de freelance entrevistats per a aquest reportatge, obvia el cognom per evitar problemes. “Com a freelance, pots trobar-te treballant per cinc o sis mitjans alhora... i cobrar 300 euros. I, a més, has de pagar-te els autònoms. Diuen que és l’hora dels freelance, perquè podem aprofitar-nos dels acomiadaments i retallades dels mitjans, tot i això, no s’explica que les nostres condicions són molt més precàries, la inseguretat i l’exigència és alta i el sou fa plorar”, assegura.

En aquest sentit, també apunta la Mar, una periodista amb experiència que abans de la crisi no era freelance. “Durant els cinc anys que fa que sóc freelance (contracte d’uns mesos amunt o avall) les condicions que se m’han ofert han estat pitjors que mai”, afirma. La Mar també carrega contra el creixent intrusisme: “Molta gent sense formació o vocació ha començat a escriure als mitjans per fer-se un sobresou. A més, solen ser persones totalment acrítiques respecte als mitjans per als quals escriuen i als inputs que els arriben de les agències de premsa i, com a tals, són absolutament dòcils i accedeixen treballar per quatre duros”.

La Maria Carme –freelance de quaranta-tres anys amb dues dècades d’experiència– també opina igual. “A les redaccions, a més de la rebaixa de sous, es pateix la rebaixa de mans. Cadascú ha d’assumir més feina i això fa la feina més estressant i, en algun cas, per força, menys cuidada”, assegura. "Penso que el freelance que ara, o en els darrers anys, comença a proposar temes sense gaires contactes, segurament, li és difícil guanyar-se la vida”, admet. Per això té clar que “ els freelance som els paquis del periodisme, el colmado sempre obert, la botiga dels descuits”.

Però tal com admeten aquests freelance, alguns dels seus col·legues contractats tampoc no estan gaire millor. En Ricard –nom fals darrere el qual hi ha un jove periodista en nòmina en un mitjà de Barcelona– afirma que “la situació dels joves que aspiren a pujar esglaons fins a sentir que poden viure d’allò que escriuen o narren, és precària i frega la immoralitat per part dels mitjans”. “Hi ha centenars d’històries –prossegueix–, però en el meu cas, obrir-se pas en el periodisme significa, de moment, t reballar tot el dia de dilluns a divendres, amb un contracte irreal que no arriba a les trenta hores setmanals, amb un sou que fa riure i que acostumen a pagar tard i malament”.

Ofertes abusives

En els darrers temps, un dels problemes dels freelance són les ofertes laborals abusives. Internet n’està ple. Davant d’això, diferents plataformes i webs han optat per denunciar-ho. La indignació davant de certes ofertes ha aconseguit que algunes desapareguin. El 4 de juliol de 2013, una sèrie d’internautes es feren ressò als comptes de Twitter d’una oferta que buscava un redactor especialitzat per escriure dotze articles setmanals de 300 paraules –i incloure’n dues imatges a cadascun– per tres euros bruts l’article. És a dir, que a final de mes el redactor cobrava 144 euros. L’oferta, publicada a Infojobs, va ser retirada poc després arran de la polèmica generada.

“La causa d’aquest tipus d’ofertes en la desregulació laboral del sector, en l’anòmal excés d’oferta de titulats en Ciències de la Comunicació, i en la dèbil organització sindical dels professionals, especialment els més joves, que fa que es trobin aïllats individualment davant un mercat salvatge, que en algun cas ja ha demanat treballar gratis i, si cal, pagant”, alerta Espuny. Sánchez-Tabernero coincideix en l’anàlisi, encara que discrepa en la solució. “La solució no pot provenir de la regulació, sinó de la millor formació dels professionals de la comunicació”, afirma.

L’abús, amb tot, no sempre es troba en la remuneració d’una oferta determinada, sinó que a vegades rau en les condicions de la feina. “Si la polivalència només serveix per rebaixar costos sense aportar cap valor afegit a l’empresa, transformant el periodista en un ‘home-orquestra’, és una opció que s’ha de descartar”, afirma Joan Barrera. “Ara bé, –aclareix– si és sinònim de capacitat d’adaptació a un entorn canviant o un element clau per a la viabilitat d’una empresa, s’ha d’assumir com un factor positiu”.

Poc valorats

La imatge dels periodistes està enfonsant-se, però també el valor de la feina que porten a terme també va a la baixa. El 2013, un estudi ( La pérdida de valor de la información periodística: causas y consecuencias) d’Andreu Casero-Ripollés, director dels estudis de Comunicació Audiovisual de la Universitat Jaume I de Castelló, analitzava aquest fenomen i apuntava algunes causes de la pèrdua de valor com la sobreabundància d’informació disponible a Internet –que ha afectat la qualitat degut al descens del nivell d’exigència dels consumidors–, l’absència d’un model de negoci del periodisme en línia i la pèrdua de credibilitat dels mitjans convencionals a causa de la mercantilització i la politització.

D’altra banda, les conseqüències, segons Casero-Ripollés, són la pèrdua de qualitat de la informació, la concentració creixent de les audiències a les capçaleres de prestigi, així com la fragilitat empresarial. Casero-Ripollés destaca altres dues conseqüències com són l’abandonament de la funció social de la premsa (que, segons ell, provoca que “la pèrdua de valor de la informació periodística no només implica efectes econòmics sinó també democràtics”) i el fet, també, que, avui en dia, treballar com a periodista sigui més complicat que mai.

Molts dels consultats coincideixen amb la tesi de Casero-Ripollés. Ramon Espuny n’és un. “Òbviament, la degradació laboral ha tret valor a la feina dels periodistes, cosa que vol dir que ha afeblit el dret de la ciutadania a una informació veraç i rigorosa. Perquè, a diferència d’altres països del nostre entorn, no hi ha una protecció legal d’aquest dret”. Per a Sánchez-Tabernero “ens trobem en una situació paradoxal: abunda el periodisme mediocre, encara que l’increment exponencial del nombre d’ofertes fa que, a llarg termini, tan sols hi puguin sobreviure els productes d’alta qualitat”.