L’auge de les plataformes d’estríming musical va posar en crisi el format de la radiofórmula. Tot i que inicialment van perdre oients, sobretot entre els més joves, les ràdios musicals estan resistint l’envit de Spotify, YouTube, iVoox i companyia gràcies a la fidelització del públic adult, a la funció de prescripció i al suport a la música en directe. Però, darrerament, han aparegut noves amenaces basades en la intel·ligència artificial que tornen a fer-ne perillar la solvència.
Les ràdios de barri continuen sent un planter per a futurs professionals del periodisme? Com es mantenen econòmicament? Les noves tecnologies eviten els problemes de cobertura que en el passat periòdicament afectaven les ràdios lliures, pirates, de barri? I fins a quin punt cohesionen el teixit associatiu dels barris? Són moltes les preguntes que es poden fer sobre emissores com Ona Mar, Ona de Sants-Montjuïc, Ràdio Hostafrancs o Ràdio Maconda, un fenomen carregat d’il·lusió i de voluntarisme que va més enllà de les ràdios públiques i comercials.
La llengua catalana està molt tocada. Fa temps que diferents estudis i enquestes ho deixen clar. Només cal sortir al carrer per adonar-se de la reculada. Però, com a la Gàl·lia d’Astèrix i Obèlix, hi ha un lloc on resisteix i de valent: la ràdio. Des de fa molts anys, les xifres dels EGM deixen clar el lideratge de les emissores en català, acumulant, això sí, com a mirall social, tots els mals d’un idioma contaminat, massa esquitxat d’anglicismes i de castellanismes, que va perdent cada cop més tot allò que el fa autèntic, la seva raó de ser.
En aquests 100 anys, des de l’arribada de la ràdio a Catalunya, les dones han treballat per assolir espais, presència, credibilitat i prestigi en aquest mitjà de comunicació. Després de les dècades d’invisibilitat que va suposar el franquisme, l’arribada de la democràcia va permetre que a les ones sovintegessin, cada cop més, veus femenines. Però actualment encara, malgrat el segle transcorregut, no s’ha obtingut la igualtat professional amb els homes, que continuen ocupant despatxos i franges matinals i presentant programes amb més pressupost i equip.
Després de dècades treballant, quatre periodistes jubilats reflexionen sobre la professió, des de la distància, a partir d'una dilatada trajectòria. Tots tres tenen una mirada pausada, crítica i exempta de pressions de cap tipus, fruit de la llibertat de la qual gaudeix el que ja no té cap lligam contractual. En aquest sentit, doncs, els consells als més joves o la mirada sobre debats actuals són totalment lliures i tenen el valor que atorga l'experiència.
En temps de xarxes socials i polaritzacions, la premsa és, més que mai, objecte d'atacs de tot tipus. S'ha vist, per exemple, en manifestacions dels negacionistes de la pandèmia o en actes de Vox. Per no parlar dels insults constants de Donald Trump. L'origen d'aquesta creixent mala fama pot trobar-se en com les afinitats ideològiques i les subvencions als mitjans concentrats en poques mans que blinden interessos econòmics han alimentat entre la ciutadania la percepció d'un periodisme que perd credibilitat, al mateix temps que es dilueix i es confon amb el "magma volcànic" de vies informatives en línia en constant erupció.
Google News Showcase, el nou servei de la multinacional nord-americana destinat a la informació de qualitat, permetrà que centenars de publicacions cobrin diners a canvi de permetre indexar-hi les seves notícies. En canvi, l'arribada d'aquest servei a Espanya penja d'un fil degut a la confrontació que fa temps que el gegant d'Internet manté amb els editors de premsa pel pagament d'una taxa per mostrar els continguts en el seu buscador. Tot apunta, però, que en els propers mesos la situació es podria desencallar.
No creu en la sort, però reconeix ser un afortunat. Jaume Giró, una de les veus més respectades de la comunicació corporativa, ha estat trenta anys treballant per a Gas Natural, Repsol i La Caixa, si bé en els darrers mesos ha iniciat els seus propis projectes, concretament una consultoria i un mitjà digital. Una nova etapa professional en un moment convuls tant per la pandèmia com per al periodisme.
L'impacte de la pandèmia ha consolidat tota una sèrie d'innovacions que feia uns anys que el sector periodístic estava començant a explorar. Aspectes com la proximitat amb l'audiència, l'aposta pels models de subscripció o l'automatització tecnològica, entre altres tendències, han arribat per quedar-s'hi. Per tant, entre els efectes de la COVID-19, hi ha una acceleració de processos emergents que s'han reforçat quan els mitjans han vist el problema que suposa dependre excessivament de la publicitat i els avantatges de potenciar la relació amb la ciutadania.
Un quart de segle després de la fi de la guerra de Bòsnia, una anàlisi dels seus mitjans de comunicació permet veure que el llenguatge utilitzat, així com la focalització o omissió de certes informacions, estan íntimament relacionats amb els prejudicis, els odis i la polarització ètnica que va provocar el conflicte armat en aquesta convulsa i castigada zona dels Balcans. En aquest article, Joan Salicrú -autor de Bòsnia, la guerra que no ens van explicar (Apostroph), de propera publicació- explica com la situació entre les diferents comunitats que es van enfrontar en el conflicte segueix enquistada i molts periodistes no només no ajuden a solucionar-lo, sinó que fins i tot s'han convertit en part del problema al defensar els relats de determinats polítics.
Si hi ha una revista popular que encarnava els ideals d'igualtat i llibertat del republicanisme, aquesta era La Campana de Gràcia, setmanari satíric i combatiu que va assolir un gran èxit al llarg de més de seixanta anys de periodisme militant fins que la repressió del 6 d'octubre de 1934 va acabar la seva dilatada trajectòria. Defensora dels drets dels treballadors, que gaudien del seu contingut accessible, aquest any s'ha complert el segle i mig del naixement de la mítica capçalera.
Hi ha entrevistes bones i entrevistes dolentes. I dins de les bones hi ha una altra categoria que són totes aquelles que s'excedeixen, que superen els cànons establerts entre entrevistat i entrevistador. Es tracta de les entrevistes que passen a la història i que es converteixen en petites peces d'art fruit d'una conversa que, a poc a poc, va prenent més i més rellevància. Són entrevistes especials, desbordades. En aquest reportatge del Report.cat -guanyador de la beca Ferrer Eguizábal al millor article del segon trimestre de l'any- es repassen algunes d'aquelles entrevistes mítiques.
Avui en dia, a Instagram, trobem reconeguts xefs i nutricionistes com Carlos Ríos, Carla Zaplana o Raquel Bernácer que expliquen en detall què cal menjar i com fer-ho, o fins i tot hi pengen les seves receptes cuiners com Nandu Jubany, convertit en tot un referent a Instagram. Ara bé, és possible que l'èxit de la gastronomia en aquest entorn digital suposi una amenaça per als periodistes gastronòmics de sempre? En quina situació es troba la disciplina davant del rol preponderant de les xarxes socials?
Alguns mitjans han entès que l'audiència ha de ser al mig de l'estratègia comunicativa. Això significa que la fan partícip de les seves decisions, com els temes a tractar o l'opinió respecte dels continguts. Aquesta dinàmica permet millorar els continguts aportant la visió del receptor, però també implica riscs, com la possible vulgarització dels continguts o desviar-se de la vocació de servei públic que tenen els mitjans de comunicació.
El model de negoci de la premsa escrita s'està transformant cap al pagament per continguts. Un cop s'ha vist que en l'àmbit digital la recerca de clics fàcils no sempre permet crear un model sostenible -i molt menys de qualitat-, les preferències han canviat. Ara bé, per fer aquest gir estratègic cal conèixer molt bé l'audiència i, sobretot, que se senti identificada amb el mitjà de comunicació que consumeix. Aquí hi té un paper clau el que es coneix com engagement, amb l'objectiu de fidelitzar els lectors perquè acabin pagant per la informació.
El lector és el més important dels mitjans de comunicació. Aquesta màxima pot semblar, en l'àmbit de la premsa, una obvietat, si bé l'experiència ens diu que durant un munt d'anys les redaccions no han tingut en compte l'audiència, la qual veien com un conjunt de persones passives que, senzillament, consumien el que se'ls donava. El paradigma digital, però, ho està canviant tot i ara del que es tracta, si es vol aconseguir un mitjà sostenible, és de crear una comunitat que permeti finançar el mitjà -en lloc d'una publicitat que no para de caure-, a canvi, demana un contingut exclusiu i de qualitat.
