La ràdio nocturna va gaudir de la seva màxima esplendor als anys setanta, vuitanta i noranta. Dècades, sobretot les dues primeres, en què la veu femenina pren protagonisme en aquesta franja horària. A finals dels noranta, ja amb Catalunya Ràdio en funcionament, destaca La nit dels ignorants i, a Ràdio Barcelona, Parlar per parlar. En aquella dècada, i de manera preeminent, triomfa la ràdio nocturna esportiva, on aquí, com a la resta de l’Estat, arrasen Jose María García amb Supergarcía i Ramón de la Morena amb El larguero, però també la programació d’emissores catalanes. En termes d’audiència, de fet, la ràdio esportiva nocturna és, encara avui, la de més èxit. Parlem del present i el passat de la ràdio de nit amb alguns dels seus protagonistes.
Hi ha llibres que ens parlen dels orígens de la ràdio, dels seus pioners, i n’hi ha d’altres que també es refereixen a aspectes com el paper fonamental, però invisible, de la dona, de les emissores que van marcar el ritme de la història, del vessant clandestí i insurgent de la ràdio, de la propaganda a les ones, de la necessària reinvenció d’un mitjà tantes vegades bandejat o dels professionals de referència. En aquestes pàgines us oferim un recull de llibres que parlen de la veu, el so i la paraula i que podreu trobar al Centre de Documentació Montserrat Roig del Col·legi de Periodistes.
Les imatges sovint parlen per si soles. I les que parlen de la ràdio a Catalunya, que enguany compleix un segle d’existència, serveixen per adonar-nos de l’evolució d’un país, dels canvis esdevinguts en els àmbits social, polític, econòmic i, sobretot, també en el tecnològic. En aquestes pàgines oferim un recull d’imatges que en alguns casos són curioses però que, en d’altres, ens permeten explicar gràficament moments importants, punts d’inflexió de la crònica dels 100 anys d’aquest mitjà de comunicació a Catalunya.
L’auge de les plataformes d’estríming musical va posar en crisi el format de la radiofórmula. Tot i que inicialment van perdre oients, sobretot entre els més joves, les ràdios musicals estan resistint l’envit de Spotify, YouTube, iVoox i companyia gràcies a la fidelització del públic adult, a la funció de prescripció i al suport a la música en directe. Però, darrerament, han aparegut noves amenaces basades en la intel·ligència artificial que tornen a fer-ne perillar la solvència.
Les ràdios de barri continuen sent un planter per a futurs professionals del periodisme? Com es mantenen econòmicament? Les noves tecnologies eviten els problemes de cobertura que en el passat periòdicament afectaven les ràdios lliures, pirates, de barri? I fins a quin punt cohesionen el teixit associatiu dels barris? Són moltes les preguntes que es poden fer sobre emissores com Ona Mar, Ona de Sants-Montjuïc, Ràdio Hostafrancs o Ràdio Maconda, un fenomen carregat d’il·lusió i de voluntarisme que va més enllà de les ràdios públiques i comercials.
La llengua catalana està molt tocada. Fa temps que diferents estudis i enquestes ho deixen clar. Només cal sortir al carrer per adonar-se de la reculada. Però, com a la Gàl·lia d’Astèrix i Obèlix, hi ha un lloc on resisteix i de valent: la ràdio. Des de fa molts anys, les xifres dels EGM deixen clar el lideratge de les emissores en català, acumulant, això sí, com a mirall social, tots els mals d’un idioma contaminat, massa esquitxat d’anglicismes i de castellanismes, que va perdent cada cop més tot allò que el fa autèntic, la seva raó de ser.
El 10 de novembre, el Col·legi de Periodistes va organitzar la “Jornada sobre la precarietat laboral” amb intervencions i taules rodones que van oferir una fotografia més exacta de la situació. També es va donar a conèixer una enquesta, impulsada des del Col·legi, amb dades actualitzades sobre la situació laboral dels professionals i es va presentar una campanya –“Gratis no treballo”– destinada a denunciar les empreses que fan ofertes abusives.
Una de les professionals més veteranes de la SER, Gemma Nierga, va ser acomiadada, al juliol, davant de la sorpresa dels oients i de molts periodistes que en coneixen el tarannà i la professionalitat. Des de llavors, ha treballat en televisió, ràdio i premsa en una nova etapa que afronta amb il·lusió renovada. Amable i aliena al “divisme”, Nierga encara no té els ànims suficients per escoltar la cadena on va treballar durant quasi tres dècades, en canvi, manté intactes les ganes que li permeten seguir aprenent i afrontar nous reptes.
Més de la meitat dels periodistes europeus pateix ciberassetjament o ciberbullying, segons un estudi elaborat pel Consell d’Europa. Una epidèmia digital que ha augmentat en els últims anys i que, encara que afecta homes i dones professionals de manera diferent, incentiva en ambdós casos la pèrdua de la llibertat d’expressió i l’autocensura a les xarxes.
La mort de Carles Capdevila el passat 1 de juny a cinquanta-un anys d’edat va tocar de ple molta gent, sobretot els lectors que li agraïen la sinceritat i el seu discurs valent i vital. El 30 d’agost de 2015, ell mateix havia anunciat a la seva columna a l’ARA, diari que dirigia, que li havien diagnosticat un càncer colorectal. Durant els quasi dos anys de lluita contra la malaltia, Capdevila va seguir fent nombroses reflexions al voltant de diferents aspectes de la vida i, de tant en tant, del periodisme, una professió que l’apassionava, defensava i criticava quan calia. Seleccionem aquests 3 articles per pensar-hi.
La digitalització de Capçalera permet a tothom la consulta oberta i gratuïta de qualsevol dels números publicats en el decurs de les tres darreres dècades.
En el competitiu univers mediàtic digital bona part les notícies són de consum ràpid i sovint es potencia allò anecdòtic i s’obvien els canvis importants que, a poc a poc, s’estan gestant en la societat. Reproduïm un extracte d’El sentido del rumor (Ediciones Península) el llibre del periodista Marc Argemí, expert en l’anàlisi dels rumors, en què s’analitza el perquè d’aquests greus errors de pronòstic.
Els partits populistes i d’ultradreta ja fa uns anys que guanyen pes polític i arraconen, o si més no planten cara a la política tradicional. En aquest fenomen, hi tenen molt a veure els mitjans de comunicació, que han entrat de ple en el joc d’aquestes formacions i han alimentat, al posar el focus d’atenció en certs personatges, uns moviments que abans eren minoritaris i que no rebien tanta atenció mediàtica.
Amb només trenta-quatre anys, Mar Cabra és el referent del periodisme de dades a l’estat espanyol i és membre del Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació (ICIJ).
Els atemptats a Barcelona i Cambrils enfronten la professió amb els seus pitjors fantasmes. Enmig d’aquest context, i amb el mar de fons del procés sobiranista, sorgiren opinions sovint airades entre companys de professió que mantenen fortes divergències. En allò que quasi tothom coincideix és en la necessitat d’una reflexió serena al voltant del tractament informatiu dels fets dramàtics viscuts aquest agost.
Els atemptats d’Estat Islàmic a Barcelona i Cambrils han provocat una forta polèmica en la professió i han obert una sèrie de debats paral·lels. Alguns, com el de quines fotografies s’han de publicar o no, són recurrents. D’altres, lligats a les noves tecnologies, tenen menys recorregut.
El blockchain o cadena de blocs proposa un ecosistema digital per publicar i comercialitzar continguts sense mitjans ni intermediaris financers
El periodista i consultor Ismael Nafría, que actualment resideix a Austin (Texas), va presentar el passat abril el llibre La reinvención del New York Times. Cómo la "dama gris" del periodismo se está adaptando (con éxito) a la era móvil. En aquest article, en reproduïm un extracte.
