El menyspreu de la feina de les dones és una de les moltes manifestacions de la cultura masclista als mitjans de comunicació. Les dones han d’esforçar-se el doble per arribar a ocupar llocs de feina similars als dels seus col·legues homes. Els comentaris sexistes i els casos d’assetjament sexual són altres maneres de perpetuar les redaccions com a espais de treball no igualitaris, on impera una cultura que no valora de la mateixa manera les aportacions i punts de vista de les dones i on les periodistes, sovint, són cosificades.
Al menyspreu i els comentaris sexistes se sumen els casos d’assetjament sexual. L’assetjament sexual pot incloure des de comentaris o acudits sexistes fins a apropaments no desitjats, així com la violació de l’espai íntim, exhibició de fotografies de naturalesa sexual, enviament de correus electrònics amb insinuacions, etc. Comportaments no desitjats de naturalesa sexual que violen la dignitat de la persona i la fan sentir intimidada, degradada o humiliada.
“Jo els he patit”, sentencia la periodista Cristina Fallarás, que ha estat des de redactora d’un mitjà fins a directora, passant també per etapes d’autònoma. “A mi m’han tocat el cul; quan era directora de Política d’un mitjà a Catalunya un reconegut polític em va enviar una fotografia del seu penis; he cobrat menys que els meus companys de redacció; he estat en una redacció on circulava una llista amb els homes amb qui m’havia anat al llit; vaig ser acomiadada d’ADN quan estava embarassada de vuit mesos...”, recorda.
La desprotecció de les becàries és un tema que preocupa especialment en els països anglosaxons, on ja fa temps que aquests casos s’estudien i denuncien, ja que hi ha consciència de la vulnerabilitat entre les joves periodistes quan trepitgen per primer cop una redacció i es posen sota les ordres d’un home que, com a mínim, els dobla l’edat.
“Això de les becàries en els mitjans de comunicació és lamentable. Cosificació permanent i menyspreu. Poca gent et mira com al teu company. No et prenen seriosament per ser dona i per ser jove”, explica la periodista Anna Pacheco, actualment a PlayGround, que afirma com algunes redaccions es rifen les becàries com si es tractés d’un joc.
Trobar testimonis de dones que vulguin relatar les seves experiències amb noms i cognoms és una tasca difícil. “A les dones ens costa molt parlar en públic d’aquestes actituds. Quan ho fem semblem ressentides, menys capaces professionalment, sospitoses d’haver fet alguna cosa. Ens posem en una posició vulnerable i ens atorguen un paper de víctimes” assenyala Lucía Lijtmaer, periodista freelance i experta en gènere.
“Visibilitzar els comportaments masclistes és el primer pas per combatre’ls”, afegeix Isabel Muntané, periodista i codirectora del màster en Comunicació i Gènere de la UAB. “Davant d’un cas així, les periodistes haurien de recórrer al comitè d’empresa, al sindicat de periodistes o a algun cap o company de redacció de confiança. És important saber que no estem soles. Cal formació en aquests temes, tant en el tractament de les notícies amb perspectiva de gènere com formació per fomentar el tracte igual dins les redaccions”, conclou.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari