La fatiga informativa i l’abandonament del consum de notícies empenyen els mitjans de comunicació a buscar noves fórmules per atraure la ciutadania. Els darrers anys, una de les tendències que ha agafat més força és el periodisme constructiu, que proposa informacions que explorin amb rigor solucions de futur amb l’objectiu d’enfortir la relació amb les audiències i generar oportunitats de negoci. Els que s’hi dediquen destaquen, entre els principals avantatges, el paper de la professió com a motor de transformació social. D’altra banda, als detractors els preocupa que focalitzar-se en les notícies positives narcotitzi la societat i que el periodisme acabi convertint-se només en un exercici d’activisme enfocat al màrqueting de bones causes.
El seu pare li va ensenyar a economitzar els mots, a no fer-ho llarg quan es pot dir amb menys paraules. Potser per això les respostes de Plàcid Garcia-Planas, reporter de La Vanguardia, poden ser tan breus com contundents i directes. I potser també perquè ha cobert més d’una desena de conflictes bèl·lics, les seves reflexions acostumen a traspuar pessimisme, tot i que s’acompanyen de realisme i sentit crític. Unes paraules, les seves, basades en l’experiència i en la complexitat d’un món que fa anys que intenta entendre i explicar.
La capacitat comunicativa dels professionals de la informació els converteix en objectiu de captació per part dels partits polítics. D’exemples, n’hi ha diversos des de fa anys. I malgrat que contradiuen el codi deontològic del periodisme, alguns acaben fent el salt a la política institucional a la recerca de noves oportunitats. Però un cop s’analitzen els casos que han anat d’un costat a l’altre, s’observa que aquest acostuma a ser un viatge sense tornada, perquè la significació política acaba anant en detriment de la credibilitat i impossibilita el retorn a la professió.
El 2017, Ismael Nafría, periodista, escriptor, professor i conferenciant, relatava a La reinvención de “The NewYorkTimes” com el diari més icònic de tots s’havia transformat en el mitjà amb més subscriptors digitals del món. Ara Nafría publica “Clarín”, actualizado. El relato de la transformación digital del diario “Clarín” (Galaxia Gutenberg, 2023), on explica que, en menys de sis anys, aquest diari argentí s’ha convertit en el mitjà en espanyol amb més abonats del planeta. En aquestes pàgines reproduïm un extracte del llibre on s’analitza el fenomen de les notes decisives, que és com en aquest rotatiu anomenen els continguts que permeten augmentar el nombre de subscriptors.
Enguany celebrem els 100 anys de l’arribada de la ràdio a casa nostra, però quan es parla dels orígens d’aquest mitjà de comunicació no és fàcil conèixer els detalls del que succeïa a les redaccions i els estudis dels anys vint i trenta del segle passat. Una de les principals fonts d’informació són les revistes radiofòniques que editaven les mateixes emissores. Publicacions com Radio Barcelona, de la cadena del mateix nom, o Catalunya Ràdio, de Ràdio Associació de Catalunya, ens permeten introduir-nos en la ràdio d’una època tan diferent com convulsa i llunyana.
La ràdio nocturna va gaudir de la seva màxima esplendor als anys setanta, vuitanta i noranta. Dècades, sobretot les dues primeres, en què la veu femenina pren protagonisme en aquesta franja horària. A finals dels noranta, ja amb Catalunya Ràdio en funcionament, destaca La nit dels ignorants i, a Ràdio Barcelona, Parlar per parlar. En aquella dècada, i de manera preeminent, triomfa la ràdio nocturna esportiva, on aquí, com a la resta de l’Estat, arrasen Jose María García amb Supergarcía i Ramón de la Morena amb El larguero, però també la programació d’emissores catalanes. En termes d’audiència, de fet, la ràdio esportiva nocturna és, encara avui, la de més èxit. Parlem del present i el passat de la ràdio de nit amb alguns dels seus protagonistes.
Hi ha llibres que ens parlen dels orígens de la ràdio, dels seus pioners, i n’hi ha d’altres que també es refereixen a aspectes com el paper fonamental, però invisible, de la dona, de les emissores que van marcar el ritme de la història, del vessant clandestí i insurgent de la ràdio, de la propaganda a les ones, de la necessària reinvenció d’un mitjà tantes vegades bandejat o dels professionals de referència. En aquestes pàgines us oferim un recull de llibres que parlen de la veu, el so i la paraula i que podreu trobar al Centre de Documentació Montserrat Roig del Col·legi de Periodistes.
Les imatges sovint parlen per si soles. I les que parlen de la ràdio a Catalunya, que enguany compleix un segle d’existència, serveixen per adonar-nos de l’evolució d’un país, dels canvis esdevinguts en els àmbits social, polític, econòmic i, sobretot, també en el tecnològic. En aquestes pàgines oferim un recull d’imatges que en alguns casos són curioses però que, en d’altres, ens permeten explicar gràficament moments importants, punts d’inflexió de la crònica dels 100 anys d’aquest mitjà de comunicació a Catalunya.
Fidel Castro, Grace Kelly, Casius Clay, Dalai Lama, Nelson Mandela, Orson Welles, Gabriel Garcia Márquez o Josep Pla són alguns dels milers de personatges a qui va entrevistar Joan Armengol, veterà periodista que el pròxim 17 d’agost farà 90 anys. Ens rep en cadira de rodes en una residència geriàtrica, on fa uns anys que s’està, a tocar de l’Hospital de Sant Pau. Té la veu cansada per l’edat, però manté intactes els records d’una trajectòria que exemplifica, millor que ningú, la història de la ràdio, un mitjà que a casa nostra compleix un segle i al qual Armengol va dedicar bona part de la seva vida.
L’auge de les plataformes d’estríming musical va posar en crisi el format de la radiofórmula. Tot i que inicialment van perdre oients, sobretot entre els més joves, les ràdios musicals estan resistint l’envit de Spotify, YouTube, iVoox i companyia gràcies a la fidelització del públic adult, a la funció de prescripció i al suport a la música en directe. Però, darrerament, han aparegut noves amenaces basades en la intel·ligència artificial que tornen a fer-ne perillar la solvència.
És jove però parla com un veterà. Després d’anys de feina, va situar-se al capdavant de programes líders a la televisió i ràdio catalanes i, en pocs mesos, tot es va enfonsar com un castell de cartes. Ricard Ustrell ha començat l’aventura d’un programa diari amb Planta baixa després d’una travessia emocional difícil. En aquesta entrevista, parla de periodisme encara que també de la vida, de la mort i d’altres coses que, en realitat, no són tan importants.
La televisió tradicional compta amb la forta competència de les plataformes de contingut sota demanda, una realitat que no para de créixer i que està provocant un canvi d’hàbits en milions de ciutadans. Davant d’aquest fet, els mals auguris que apunten cap a la desaparició de la televisió són recurrents. Els experts, però, en rebaixen el catastrofisme i recorden que la televisió lineal manté intactes potencialitats com la força del directe. Allò que ningú nega, tanmateix, és que estem immersos en un procés de canvi de futur incert.
Des de fa un temps, molts dels actors del Procés sovint no tenen rostre ni identitat perquè s’amaguen darrere unes paraules en clau o unes sigles. I és que enmig d’una persecució política, policial i judicial implacable als líders independentistes, moltes persones han optat per actuar sense donar la cara. Però, com afecta aquest fet la feina diària dels nombrosos professionals de la informació? I fins a quin punt això condiciona la informació que donen?
El 18 de novembre, Leila Guerriero va recollir al Col·legi de Periodistes el XIV Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán en la categoria de Periodisme cultural i polític. Reconeguda com una de les grans plomes de l’Amèrica Llatina, aquesta argentina és tot un referent del periodisme narratiu, el que es cou a foc lent i juga amb els recursos de la ficció, aquell que dona qualitat i sentit a la professió.
En un moment en què els drets de les dones estan en boca de tothom, la professió segueix, a poc a poc, reivindicant les periodistes que han destacat al llarg de la història i que sovint han acabat caient en l’oblit. El llibre Dones que surten del paper. Periodistes catalanes que expliquen un país, d’Elena Yeste i Francesc Canosa (Editorial Fonoll, 2018), recull una antologia de peces de dones que van anar guanyant protagonisme en els mitjans entre final del segle XIX i inici del XX. En aquest reportatge, reproduïm extractes del pròleg («El paper d’explicar el nosaltres») escrit pels autors.
Semblava que eren una cosa del passat, però han renascut, i de quina manera. Les newsletters s’han convertit en una eina de gran utilitat per als mitjans de comunicació. En aquest reportatge –premiat com el millor dels publicats al Report.cat el darrer trimestre de l’any passat– s’analitza el ressorgiment dels butlletins d’informació en els darrers anys, fins al punt que s’han convertit en una de les vies d’ingressos per aconseguir lectors en els negocis digitals.
L’accés al periodisme, per a les noves fornades que surten de la facultat, no és fàcil, sobretot en els temps actuals, en què la precarietat i la manca d’oportunitats laborals en els mitjans tradicionals compliquen encara més l’entrada a la professió. En aquestes pàgines, oferim una guia pràctica per orientar els més joves en recursos, formació, aplicacions i eines que els poden ser d’utilitat enmig de la incertesa en la qual molts d'ells es troben.
Capçalera va reunir al Col·legi de Periodistes representants de dues generacions de professionals per reflexionar sobre l'ofici. D’allò que els separa i d’allò que els uneix. Durant dues hores i mitja es va parlar de molts temes. En alguns estaven d’acord, en d’altres no tant. La conclusió principal, però, és que els temps canvien i la tecnologia sovint transforma les maneres de treballar. Ara bé, allò que és essencial de l’ofici segueix immutable. En aquest text, reproduïm la crònica d’aquella trobada.
Quina imatge tenen de la professió els estudiants de Periodisme i els que s’han graduat fa poc? Quines il·lusions els mouen? Creuen que es podran fer un lloc en el difícil mercat laboral? Aquestes són algunes de les preguntes que hem fet a sis joves que esperen formar part de la nova generació de professionals de la informació. La seva visió és pessimista, conscients del que els espera. Ganes, però, no els en falten.
La implicació dels professionals de la informació en els fets i afers socials permet, en el cas del periodisme local, explicar històries humanes, socials, culturals, en municipis menys poblats i allunyats de les grans ciutats. I això esdevé una conquesta personal. Actualment, a més, les tecnologies de la informació ajuden a esperonar projectes de qui viu com un regal treballar en el món rural, també com a periodista. Tot plegat, el quilòmetre zero de la professió, la passió pel territori de cadascú.
Cada cop hi ha més empreses que aposten per fer les coses d’una altra manera. En l’àmbit de la comunicació, això es dona amb les cooperatives de comunicació ètica, que treballen a partir de valors com la igualtat, l’equitat i la solidaritat, amb unes condicions de treball no abusives i que porten a terme accions comunicatives amb mesures de responsabilitat social o ambiental.
Al gener, tancava l’edició espanyola de BuzzFeed, mentre que PlayGround i Vice anunciaven retallades en les plantilles. Aquest tipus de mitjans ha deixat petjada en els mitjans tradicionals en forma de titulars pescaclics, contingut viral i notícies frívoles, però també en la visibilitat de col·lectius menystinguts i en l’entreteniment creatiu. Uns objectius d’ingressos inassolibles, un entorn publicitari incert i el canvi d’algoritme de Facebook són algunes causes d’aquesta deriva. Els analistes apunten que és el final d’un model i que som davant d’una reestructuració necessària per ajustar-se al mercat.
