La tendència dels mitjans d’enfocar-se en el drama i el conflicte afavoreix que els ciutadans se sentin impotents davant dels problemes socials. Si a això hi afegim la polarització escenificada a les xarxes socials, la desinformació que esdevé viral i la manca de credibilitat d’alguns mitjans moguts per la immediatesa i el benefici exclusiu a través del pescaclics, la desconfiança i la por s’apoderen de la ciutadania, que decideix desconnectar del periodisme, un dels pilars bàsics del bon funcionament de la democràcia.
L’evasió deliberada de notícies és una tendència a l’alça que es va començar a detectar a Espanya a partir del 2022, any de l’esclat de la guerra entre Rússia i Ucraïna, després d’una pandèmia global que començava a remetre i que havia sembrat el terror i la mort arreu durant més de dos anys. El 2015, el 85% dels espanyols es declarava totalment o molt interessat en les notícies, mentre que el 2022 aquesta xifra es va reduir al 55% i, el 2023, al 51%, segons les dades de l’últim informe Digital News Report, elaborat per la Universitat de Navarra en col·laboració amb l’Institut Reuters. Al mateix temps, augmenta la desconfiança en els mitjans: només un 38% dels espanyols hi confia, segons el Trust Barometer d’Edelman del 2023.
La saturació informativa, el descrèdit de les notícies o la percepció que la informació és negativa o estressant són algunes de les causes que destaquen els investigadors per explicar aquest canvi en el consum informatiu. “Els mitjans de comunicació ofereixen una imatge de la realitat desequilibrada a favor d’allò que és negatiu, i això té conseqüències en els ciutadans, com ara la fatiga informativa, l’apatia i la desconfiança cap als mitjans i les institucions”, assenyala el periodista Alfredo Casares, impulsor de l’Institut de Periodisme Constructiu i autor del llibre La hora del periodismo constructivo. El poder transformador de la información orientada al futuro y a las soluciones (Ediciones Universidad de Navarra, 2021).
El periodisme constructiu proposa elaborar informacions que explorin amb rigor solucions de futur amb l’objectiu d’enfortir la relació amb les audiències i generar oportunitats de negoci. “Es tracta d’un marc de treball que vol oferir una imatge de la realitat més completa i equilibrada. De cap de les maneres nega els problemes socials, sinó que els examina i els presenta des d’una perspectiva més àmplia, analitzant amb rigor les iniciatives que existeixen per solucionar-los i exposant-ne els resultats i aprenentatges. No vol ser una alternativa, sinó un complement més del periodisme tradicional”, afegeix Casares.
Sovint es fan servir com a sinònims periodisme constructiu i periodisme de solucions, però no són exactament el mateix. Periodisme de solucions és un terme encunyat als Estats Units que ofereix una definició eminentment pràctica de la professió, centrada a mostrar de manera rigorosa les respostes als problemes socials i compartir els aprenentatges. Periodisme constructiu, en canvi, és una denominació més holística, nascuda al nord d’Europa, molt més ambiciosa i compromesa en la recerca de l’impacte social. El periodisme de solucions és un dels instruments que utilitza el periodisme constructiu, que també inclou el periodisme lent, el periodisme de pau, les narratives restauradores i el periodisme prospectiu.
Les primeres iniciatives per definir el periodisme constructiu a Europa van néixer a Dinamarca el 2011 gràcies a la periodista Cathrine Gyldensted, que, després de cursar un màster en Psicologia Positiva a la Universitat de Pensilvània, va publicar el 2011 en danès el llibre Manual de periodisme constructiu i, el 2015, en anglès, From mirrors to movers. Gyldensted hi explica com el periodisme sol fer una feina magnífica definint els problemes, les seves causes i les seves conseqüències, però no tant explicant els passos que es poden fer per solucionar-los.
La Xarxa de Periodisme de Solucions (SJN per les seves sigles en anglès) va sorgir als Estats Units l’any 2013 a partir de la columna “Fixes” que els periodistes Tina Rosenberg i David Bornstein van escriure a The New York Times entre el 2010 i el 2021. L’objectiu de “Fixes” no era celebrar les solucions sobre les quals escrivien –des de l’assegurança mèdica gratuïta a Ruanda fins a l’alfabetització mediàtica a les escoles per combatre la desinformació–, sinó informar-ne amb rigor.
“No vam inventar el periodisme de solucions. Molta gent ho ha fet (i ho fa avui) sense posar-hi cap etiqueta. Però SJN ha intentat crear un sistema per practicar-lo, maneres d’ensenyar-lo i, el més important, una xarxa”, explica Rosenberg en un article publicat al portal especialitzat journalism.co.uk l’any passat. “Deu anys després, el periodisme de solucions es valora i es practica arreu del món. Nigèria, Ucraïna i El Salvador tenen publicacions dedicades a les solucions, i les històries propositives són habituals a la BBC, a The New York Times, a Le Monde i en moltes altres redaccions internacionals de prestigi.” A la seva pàgina web s’hi poden consultar més de 15.000 articles i iniciatives de tot el món.
A Llatinoamèrica, la Fundació Gabo, amb seu a Colòmbia, incentiva l’exercici del periodisme constructiu a la regió. Amb el suport de la Fundació Tinker, organitza tallers i ofereix ajudes econòmiques per a projectes. Agrupa tota la informació en un bloc sobre periodisme de solucions adreçat especialment als professionals.
A Europa hi ha altres organitzacions que promouen el periodisme constructiu des de fa anys. La més veterana és Reporters d’Espoirs (Reporters d’Esperança), nascuda a França el 2004, impulsada pels emprenedors socials Laurent de Cherisey, Pierre Nougué i Christian de Boisredon. Cansats de la negativitat imperant en les notícies, aquests periodistes van viatjar pel món a la recerca d’històries innovadores i, fruit d’aquest viatge, van publicar el llibre L’espoir dans le monde. Al seu manifest escriuen: “La informació, si només mostra els trens descarrilats, contribueix a la propagació de la por i la immobilitat. Però, quan revela la cara constructiva de l’activitat humana, és una altra història la que comença. Perquè cada problema posa en marxa les dones i els homes que s’hi enfronten i que prenen la iniciativa.”
Cada cop més mitjans aposten per un periodisme compromès amb el futur, que busca deliberadament inspirar els ciutadans per fer-los partícips dels reptes i les transformacions socials. A Espanya, hi ha mitjans que han nascut amb aquesta vocació, com ara la revista Haz o el portal En Positivo.
La revista Haz neix el 2005 amb l’objectiu de divulgar iniciatives que uneixin el compromís del tercer sector amb l’eficiència de les empreses. Es tracta del primer mitjà a l’Estat espanyol que tracta la responsabilitat social corporativa com una àrea temàtica. A més d’aquesta secció, les altres temàtiques són la innovació social, la transparència i el bon govern. “El seu objectiu és enfortir la confiança dels ciutadans a les institucions”, explica Esther Barrio, directora de la revista.
“En un moment de consum ràpid de notícies, on es practica molt la lectura de titulars i on la informació es rep a través de les xarxes socials, que els nostres articles tinguin una mitjana de lectura de més de set minuts ens sembla molt rellevant i ens dona una idea de l’interès i la necessitat de parlar no tant de problemes com de solucions”, afegeix.
D’altra banda, En Positivo és fundat el 2008 pel periodista col·legiat Jorge Dobner, que defensa repensar el concepte de notícia. “Després de llegir les notícies, sovint quedem desolats. Es tracta d’una sensació estesa i entenedora, encara que, probablement, equivocada. Si considerem la realitat d’avui des d’una perspectiva històrica i a nivell global, com fa Steven Pinker entre d’altres experts, encara que són moltes les coses que van malament, hi ha més motius per a l’optimisme que per al pessimisme, malgrat que els mitjans no sempre sàpiguen reflectir-ho”, afirma.
Més enllà de les propostes dedicades en exclusiva al periodisme constructiu, dins dels mitjans de comunicació tradicionals també hi ha cabuda per a aquesta tendència. En són un exemple Planeta Futuro, d’El País, amb el finançament de la fundació Bill&Melinda Gates, així com el butlletí electrònic del diari de Prisa recentment llançat sota el títol Correo sí deseado i Hablemos de futuro de La Vanguardia, que rep el suport del Banc Santander. O, també, Efecto positivo, d’El Mundo, amb el patrocini de CaixaBank.
“També en serien exemples The Conversation, Ethic, 5w, La Mira o Crític. Algunes d’aquestes iniciatives fan un periodisme lent i constructiu, a vegades de manera inconscient. Cal fer-ho més, de manera estructurada i conscient, i explicar-ho”, diu Casares. Només així, potser, la ciutadania recuperarà la confiança en els mitjans i evitarà les notícies deliberadament.
Aquest article es va publicar al número 196 de la revista Capçalera l'abril de 2024.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari