Els periodistes són perfils professionals molt cobejats en el context polític actual. Tenen projecció pública, capacitat d’anàlisi, habilitats comunicatives i gran credibilitat. “La política cada cop més va d’espectacle i de comunicació. Per això, és molt important comunicar amb missatges curts, senzills, efectius i més emocionals que racionals. El periodista sap com arribar a la gent, com explicar la informació de manera molt clara i entenedora i, per això, és molt llaminer per als partits polítics”, assegura Antoni Castells Talens, professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de la Universitat Ramon Llull (URL).
Deu anys enrere, concretament al juny del 2014, Capçalera va publicar un reportatge titulat De la redacció a l’escó, on s’analitzava el pas del periodisme a la política de cinc diputats del Parlament de Catalunya: Alicia Alegret (PP), Marta Ribas (ICN), Marisa Xandri (PP), Marta Vilalta (ERC) i Carles Puigdemont (CIU). Pràcticament, deu anys després, la gran majoria segueixen en la política. Vilalta i Puigdemont ocupen un càrrec institucional. Aquest últim, després de ser president de la Generalitat en el moment més tens del Procés, és eurodiputat, mentre que la republicana continua fent de diputada a la cambra catalana. Actualment, Marta Ribas ocupa un càrrec de gestió a la Xarxa Audiovisual Local. Per la seva part, Marisa Xandri segueix tenint responsabilitats orgàniques en el seu partit.
Alicia Alegret ha abandonat la política i actualment treballa a l’empresa privada. Per entendre el seu pas a la política, ens hem de remuntar alguns anys enrere, a principis del 2000, quan treballava a Reus a la cadena COPE i li van oferir entrar al Departament de Comunicació del PP. “No tenia cap interès a fer el salt a un partit polític, però en aquell moment hi havia diferents factors, un dels quals era la precarietat laboral. El meu somni sempre havia estat ser periodista. Quan vaig aconseguir treballar a la ràdio em sentia plenament realitzada, però em van fer una bona proposta”, explica l’exdiputada del PP.
Posteriorment, Alegret va ser regidora a l’Ajuntament de Reus i diputada al Parlament. Llavors va ser conscient que el viatge ja no tenia retorn “perquè en significar-te perds l’objectivitat que se’t reclama”. Després de tancar l’etapa política, la de Reus va crear la seva consultoria i finalment es va incorporar com a directiva a l’empresa d’un client. El retorn al periodisme no el va considerar. “En queda nostàlgia, però no me’n penedeixo. Quan m’ha passat un tren hi he pujat i no he mirat enrere, però en alguns moments trobo a faltar la ràdio, un mitjà que per mi té una màgia especial i en el qual he tingut la sort de treballar”, reconeix Alegret.
Un dels periodistes que recentment ha fet el salt a la política institucional ha estat Francesc-Marc Álvaro, el qual va aconseguir un escó al Congrés dels Diputats per ERC en les passades eleccions generals. Álvaro havia treballat a l’Avui, La Vanguardia i El Mundo i era tertulià habitual en diversos mitjans. Al seu article de comiat com a articulista del Nació Digital va escriure: “Passo d’espectador a actor. És, potser, com passar de l’estat gasós a l’estat líquid. La vida és canvi, som-hi. Diuen que salto. Cert: salto. Els amics m’animen, els enemics voldrien que em trenqués coll i barres, els indiferents miren la ratlla de l’horitzó. Tenir 56 anys i molta feina feta em dona una gran tranquil·litat d’esperit. El ‘què diran’ em rellisca olímpicament. Mai, com ara, m’havia sentit tan tranquil davant dels esdeveniments. Faig meva una divisa de la casa reial britànica: no justificar-se, no queixar-se. La llibertat és fer, amb la teva vida, el que vols fer a cada moment”.
La llista de periodistes que han canviat la redacció per l’escó és considerable. Hi trobem noms com Joan Viñas (d’RNE a diputat de CIU), Luis Herrero (de la COPE a eurodiputat del PP), Josep Maria Balcells (dels informatius d’RTVE a diputat del PSC via Ciutadans pel Canvi), Vicenç Villatoro (de director de l’Avui a diputat de CIU i alt càrrec del Govern), Ricard Fernàndez Deu (d’RNE i TVE a diputat del PP), Eduard Pujol (de director de RAC1 a diputat per Junts per Catalunya), Jèssica Albiach (de redactora de Levante, entre d’altres, a diputada d’En Comú Podem) o Antonio Baños (de col·laborador de diversos mitjans a diputat de la CUP), entre d’altres.
Alguns d’ells han arribat a posicions institucionals de gran responsabilitat, com la navarresa Uxue Barkos, que, abans d’obtenir l’únic escó de la coalició Nafarroa Bai a les eleccions generals del 2004, havia treballat com a redactora i presentadora a RTVE Navarra i al diari Navarra Hoy. Barkos va arribar a ser presidenta de Navarra entre el 2015 i el 2019. Un cas semblant és el de Ximo Puig, expresident del País Valencià, que va treballar en diferents mitjans, com ara l’Agència EFE, Ràdio Popular i Antena 3 Radio, fins que va ser elegit diputat per Castelló el 1983. O l’esmentat Carles Puigdemont, president de la Generalitat de Catalunya entre el 2016 i el 2017.
Malgrat tots aquests exemples, el pas a la política qüestiona el codi deontològic perquè es generen conflictes d’interessos que perjudiquen la imparcialitat periodística. Així doncs, encara que els periodistes siguin ciutadans amb inquietuds polítiques, es fa difícil compaginar una opinió partidista amb la credibilitat professional. “A mi em costa molt entendre el pas del periodisme a la política perquè un periodista ha de ser una persona curiosa, inquieta i, sobretot, compromesa amb la veritat, encara que sigui una persona que voti i que tingui ideologia. La meva manera d’entendre el periodisme es tradueix en el fet que el periodista hauria d’exercir una imparcialitat militant”, afirma Castells Talens.
En general, el viatge del periodisme a la política a Espanya és un bitllet d’anada, tret de comptades excepcions. Una d’elles és Luis Herrero, que va deixar la COPE el 2004 per presentar-se a les europees pel PP i actualment és presentador i director del programa de ràdio En casa de Herrero, que s’emet a EsRadio. “El que no trobo ètic és que un periodista que ha estat diputat torni al periodisme en un programa d’informació. Fins i tot d’opinió (com a moderador d’una tertúlia). Però, vaja, veient el biaix ideològic tan marcat de la majoria de mitjans, trobo fins i tot lògic que aquests obrin de nou les portes a aquests periodistes que han fet de diputats”, afirma Jaume Risquete, professor de periodisme a la URL.
Cayetana Álvarez de Toledo també n’és un exemple interessant. Abans de ser diputada pel PP havia treballat a El Mundo del 2000 al 2006. Després de plegar per discrepàncies amb Mariano Rajoy, va tornar al diari com a opinadora i analista. “La primera responsabilitat dels periodistes i dels polítics és la recuperació del valor de la veritat i la discussió racional. El valor dels fets i els arguments davant de la simplificació, la mentida i la visceralitat. A aquesta tasca de recuperació de la raó em dedicaré, amb tota la il·lusió i l’esforç”, va assegurar Álvarez de Toledo a la notícia del seu retorn al rotatiu. Poc temps més tard, tornaria a la política institucional de nou amb el PP.
“Si jo fos un mitjà, no escolliria cap periodista que hagi participat en la política. No té cap credibilitat. Ha estat a l’altra banda. El periodisme està compromès amb la veritat i la política ho està amb els resultats; i això de vegades implica saltar-se la veritat. Són valors antagònics. Un cop has passat a la política no pots tornar al periodisme, a menys que, en un sentit més ampli del periodisme, facis de tertulià o d’opinador”, assegura Castells.
Aquest és el cas de Pilar Rahola, que va passar de treballar a TV3 als anys noranta a unir-se a ERC i després crear un partit propi, el PI. Un cop acabada la seva carrera política, es va dedicar a col·laborar com a tertuliana i entrevistadora en diversos mitjans. Tanmateix, aquest retorn a l’exercici periodístic –encara que fos com a analista o opinadora– no va estar exempt de polèmica. L’any 2020, ERC es va queixar a la comissió de control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) del format de les aparicions de Rahola a TV3. “Les intervencions semblen més una columna editorial que no pas un espai d’opinió”, va afirmar el diputat republicà José Rodríguez.
“Hi ha bastants casos de figures que han fet política i que tornen als mitjans, sobretot com a opinadors. No crec que enganyin ningú si el públic en coneix la trajectòria. Però tot això erosiona la credibilitat del periodisme i accentua la percepció de la crisi del bon periodisme”, sosté Risquete.
El periodista que mossega la poma de la política ha de ser conscient que té molt complicat tornar a la professió. En queda marcat. Sempre portarà l’etiqueta política, que és més permanent i profunda que la credibilitat periodística. Periodista o polític, aquesta és la qüestió.
Aquest article es va publicar al número 196 de la revista Capçalera l'abril de 2024.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari