Vigila què dius, vigila què escrius, vigila què penges a Internet. En una època en què el llenguatge políticament correcte domina bona part dels discursos de la societat, els professionals de la informació es veuen condicionats a l’hora d’informar, ja que la resposta, sovint aïrada, de les xarxes socials implica treballar en un camp de mines. Però cal trobar, asseguren, un terme mitjà entre què genera soroll gratuït i el dret a la informació dels ciutadans. Fins a quin punt això provoca un exercici d’autocensura? Alguns periodistes responen a aquesta pregunta i reflexionen sobre el que diuen i el que no diuen.
Els mitjans de comunicació cada cop utilitzen més TikTok, la xarxa preferida dels joves.
Emprendre no és fàcil. Encara menys en un sector, el del periodisme i la comunicació, en què des de fa anys les estadístiques parlen de crisis, retallades i tancaments. Tot i això, l’auge del consum digital ha animat molts periodistes a aventurar-se amb el seu propi mitjà digital, canals i pòdcasts o, fins i tot, amb una agència de comunicació. Aquí presentem tota una sèrie de consells pràctics recollits en forma de guia d’aquells que s’han arriscat i que, a hores d’ara, ja són experts en emprenedoria.
Molts catalans van seguir les eleccions nord-americanes amb Lídia Heredia, la corresponsal a Washington de Televisió de Catalunya. De jove, aquesta badalonina no somiava pas ser periodista, tot i que ara, convertida en una respectada professional, ja acumula tres dècades i mitja d’experiència en l’ofici. En aquestes pàgines repassem amb ella la seva trajectòria i analitzem l’evolució d’un periodisme que li ha permès viure tot d’experiències i conèixer molta gent.
Alguns mitjans han entès que l'audiència ha de ser al mig de l'estratègia comunicativa. Això significa que la fan partícip de les seves decisions, com els temes a tractar o l'opinió respecte dels continguts. Aquesta dinàmica permet millorar els continguts aportant la visió del receptor, però també implica riscs, com la possible vulgarització dels continguts o desviar-se de la vocació de servei públic que tenen els mitjans de comunicació.
El model de negoci de la premsa escrita s'està transformant cap al pagament per continguts. Un cop s'ha vist que en l'àmbit digital la recerca de clics fàcils no sempre permet crear un model sostenible -i molt menys de qualitat-, les preferències han canviat. Ara bé, per fer aquest gir estratègic cal conèixer molt bé l'audiència i, sobretot, que se senti identificada amb el mitjà de comunicació que consumeix. Aquí hi té un paper clau el que es coneix com engagement, amb l'objectiu de fidelitzar els lectors perquè acabin pagant per la informació.
El lector és el més important dels mitjans de comunicació. Aquesta màxima pot semblar, en l'àmbit de la premsa, una obvietat, si bé l'experiència ens diu que durant un munt d'anys les redaccions no han tingut en compte l'audiència, la qual veien com un conjunt de persones passives que, senzillament, consumien el que se'ls donava. El paradigma digital, però, ho està canviant tot i ara del que es tracta, si es vol aconseguir un mitjà sostenible, és de crear una comunitat que permeti finançar el mitjà -en lloc d'una publicitat que no para de caure-, a canvi, demana un contingut exclusiu i de qualitat.
El llenguatge inclusiu cada vegada està més integrat en el dia a dia dels gabinets de comunicació catalans. Reflex d'una demanda de la societat per recollir la pluralitat del carrer, determinades expressions a poc a poc van assentant-se. Mentre deu anys enrere es va començar a impulsar un llenguatge no sexista que s'allunyava del discurs androcèntric, en els darrers temps està tenint lloc la progressiva implantació d'un llenguatge més respectuós que ha quallat en àrees i nivells d'administracions públiques i institucions, tot i que des de diferents departaments de premsa admeten que la seva aplicació no és senzilla.
A diferents llocs del món, hi ha mitjans de comunicació que s'estan transformant com a entitats sense ànim de lucre. La fórmula s'articula habitualment a través d'una fundació o d'un fons, però també comencen a aparèixer fórmules més radicals. L'estructura permet no dependre d'inversors i així poder tenir accés a determinats ajuts, i suposa una escletxa per mantenir viu el paper social de la premsa.
Deu anys després de l'aparició d'Instagram, aquesta xarxa no ha parat de créixer. L'adquisició per part de Facebook, la possibilitat de penjar-hi vídeos i a l'ascendència entre els joves van fer que els mitjans de comunicació s'interessessin a ser-hi presents. En aquestes pàgines, reproduïm extractes del capítol de Beatriz Gallardo i Nel·lo Pellisser Rossell, professors de la Universitat de València, dedicat a les campanyes electorals, que forma part del llibre Instagram en la estrategia de construcción de liderazgo político (Gedisa, 2020), que analitza, entre altres aspectes, com el periodisme utilitza aquesta xarxa social.
El contingut generat per màquines, l'eterna promesa del sector periodístic repetida en congressos i simposis internacionals, ja és una realitat. La informació fàcil de traçar, basada en dades, no és cosa de periodistes, sinó de bots i algoritmes. L'automatització de notícies gràcies a la intel·ligència artificial i l'aprenentatge automàtic s'utilitza a RTVE, EFE, grup Vocento i El Confidencial, entre altres, i permet augmentar el volum dels continguts, personalitzar la informació, posicionar millor els webs i aconseguir més i millor publicitat. Alhora, planteja dubtes ètics, com de qui és l'autoria de la peça o a qui reclamar en cas d'errors.
Informació, fonts, visibilitat i poder de difusió. Són moltes les raons que fan de Twitter una de les xarxes socials més útils per als periodistes i els professionals de la comunicació. Però la velocitat amb què s'hi succeeix la informació i el rebombori provocat sovint pel mal ús que se'n fa, ha generat que molts, al final, hagin decidit prendre'n distància. Un debat, el de si cal ser o no ser present a la xarxa de l'ocellet, que té com a rerefons el soroll excessiu que sovint acompanya Twitter.
Al juny, la Junta de Govern del Col·legi de Periodistes va decidir atorgar, per unanimitat, el Premi Ofici de Periodista, que distingeix trajectòries caracteritzades per l'excel·lència i l'ètica professional, a Tomàs Alcoverro. Si la "nova normalitat" no ho impedeix, el 4 de novembre -dia que aquest veterà professional de la informació complirà vuitanta anys- se'n farà l'acte de lliurament. En aquesta entrevista, realitzada per videoconferència, Alcoverro, corresponsal de La Vanguardia des dels anys setanta -la gran majoria del temps a Beirut-, parla de la seva trajectòria i de la professió amb la perspectiva de qui ha dedicat bona part de la vida a informar des de llocs convulsos.
Com és possible tenir 100.000 subscriptors al teu mitjà i, tot i això, perdre 30 milions de dòlars? Això és el que li va passar a The Daily, un nadiu digital que va néixer per ser consumit només a tauletes. Darrere d'aquesta idea hi havia la News Corp. de Rupert Murdoch i tenia Steve Jobs entre els seus fans. Però aquesta és només una de les moltes històries de mitjans nadius digitals que prometien... i que han fet fallida. Periodistes, analistes i editors d'aquells mitjans que exposen les possibles raons del fracàs.
La premsa local i comarcal catalana, amb una forta implantació territorial, és un fenomen quasi únic a Europa. En els darrers anys, la xarxa de publicacions de proximitat ha superat la crisi econòmica del 2008, però quan semblava que tot allò ja quedava enrere, ha aparegut la Covid-19 i ha impactat, de ple, la seva línia de flotació. Per això capçalera ha elaborat una enquesta per saber com la pandèmia ha afectat els mitjans de proximitat i els especialitzats i conèixer, de retruc, les lliçons que han après al llarg d’aquests mesos. Aquest reportatge recull algunes reflexions dels enquestats.
Tenen moltes coses a dir, però els periodistes només ens hi apropem per preguntar-los sobre la seva discapacitat, com si no estiguessin capacitats també per parlar de política, d'esports o d'economia, per posar-ne només alguns exemples. Com a professionals de la informació estem oberts a les seves demandes, encara que sovint les notícies sobre ells, que no acostumen a anar gaire grans, amaguen la mateixa condescendència que els brinda la resta de la gent. I això només alimenta l’estigma. La conclusió és, doncs, que la seva veu escara no s’escolta amb la força suficient.
Col·legi de Periodistes de Catalunya 2025
Rambla de Catalunya 10, pral. 08007 Barcelona.
Tel. 93 317 19 20 contacte@periodistes.cat