"S'està creant un món ferotge"

El 4 d’agost, una gran explosió al port de Beirut va provocar un centenar de morts i milers de ferits. Aquest cop escrivies com a periodista i com a ciutadà de Beirut que també va patir-lo. Aquella crònica va ser diferent de les altres?

Per mi és totalment normal. Jo em sento molt bé a Beirut tant per allò bo com per allò dolent. Evidentment, com a estranger, soc un privilegiat perquè en qualsevol moment puc marxar, com podia fer durant la guerra del Líban. Però no marxo perquè d’alguna manera m’agrada viure-ho per poder-ho explicar.

El 2004, quan tenies seixanta-tres anys, en una entrevista a capçalera m’admeties amb un punt d’incomoditat que, tot i l’edat, no et plantejaves la jubilació. Finalment et vas jubilar amb setanta-sis anys. Va ser difícil fer el pas?

Com et pots imaginar, no em volia jubilar, però ara tampoc voldria tornar enrere. Els humans –fins i tot gent una mica estranya com jo– tenim una cosa que, sense adonar-nos, surt de la pròpia naturalesa: ens anem acomodant a les diferents situacions del nostre cos, del nostre tarannà, de la pèrdua d’amics, etc. Això és el que passa a la meva edat. I la naturalesa humana és suficientment sàvia per funcionar, fins al últim moment, el de la mort.

El Col·legi de Periodistes t’ha atorgat l’Ofici de Periodista. Quan mires enrere, quin sentiment defineix millor el que veus?

Una fidelitat a mi mateix. He tingut la sort que les il·lusions no se m’han trencat completament. Encara tinc il·lusions. D’alguna manera, em fa gràcia perquè aquests anys de jubilació també són anys actius per mi. Això em feia molta por, si bé cada dia tinc moltes activitats de coses que m’agraden i que no m’haig de forçar a fer-les.

Més d’un cop has dit que, tot i viure a Beirut des de 1970 –amb estades a París i Atenes pel mig–, has evitat desarrelar-t’hi. “Mai he deixat de saber qui soc, mai m’he perdut”, asseguraves el desembre de 2019 durant una entrevista de Joan Salicrú al Report.cat. Ha estat difícil? Hi ha qui s’ha perdut per aquest camí.

Jo no. Hi ha coses que surten perquè han de sortir. Fas esforços perquè surtin i hi ha circumstàncies que, evidentment, m’han sobrepassat i que al començament no van ser fàcils d’encaixar. No m’agrada parlar de la guerra ni de les aventures. Hi ha gent que ho fa, jo no. Però m’adono que jo, que soc un home proustià –segueixo sent lector de Proust– era el tipus de noi que tot ho havia après dels llibres fins que me’n vaig de Barcelona i començo a ser corresponsal. Treballar com a corresponsal a Beirut no és el mateix que fer-ho a París, Washington, Londres o Brussel·les. Beirut té una cosa que m’agrada: les emocions. I haig de dir que en aquest aspecte m’he trobat francament sol. No he tingut cap ajut, ni psicològic. I jo mateix em dic: “ostres, com he pogut anar-me habituant completament sol i me n’he sortit?”. Perquè vull deixar clara una cosa: jo no soc cap valent, ni cap aventurer, en canvi, soc un home resistent. Sé resistir.

Dius que t’has sentit sol. Vols dir desemparat?

No és aquest el sentit. Em refereixo a quan a Beirut hi havia segrestos, la policia era com inexistent, la justícia no funcionava, etc. No et senties emparat, en cas que em passés res, com quan uns drusos van ocupar casa meva durant uns dies. Saps com ho vaig resoldre?

No.

Casualment, una persona que encara viu al meu edifici, coneixia molt Walid Jumblatt, cap de la comunitat drusa, i li va trucar per dir-li que tenia un amic a qui els seus havien ocupat la casa. Va ser així! He tingut alguns conflictes i sempre me n’he sortit sol. I això m’ha fet reflexionar sobre mi mateix i m’he valorat més en aquest aspecte.

Has estat molt crític amb les primaveres àrabs i reconeixes que ets escèptic amb les revolucions però, en canvi, admets que el Maig del 68 et va marcar molt i et va fer vibrar. No fas trampa? La revolució de la teva generació sí i les altres no? A més, el Maig del 68 va acabar amb unes eleccions en què la dreta va aconseguir la victòria més gran de la història a França... No l’hem mitificat?

És veritat. Tot i així vull fer un aclariment. Si el Maig del 68 tenia un objectiu concret, polític, va fracassar. Ara bé, amb tota la resta va guanyar. Quin era el motiu de l’enuig dels estudiants de la Sorbona? Que no acceptaven el principi d’autoritat d’aquella manera, com esclaus. I en aquest aspecte alguna cosa es va aconseguir. Respecte a revolucions precedents, al Maig del 68 hi va haver l’aspecte personal. Era una revolució personal, individual, on cadascú volia una vida menys planificada i amb major llibertat. I això es podia veure –i es va criticar– com un individualisme.

Parlant de l’individualisme, a l’entrevista del Report.cat deies: “Mai he vist un món tan insolidari com el que vivim avui”. Et veig molt pessimista.

Ara soc més pessimista que llavors. Però molt més. I per argumentar-ho et posaré un exemple del Líban mateix. Degut a l’explosió al port de Beirut, hi ha molta gent que ha perdut la casa, ara bé, saps què em fa més mal de tot això?

Què?

Els voltors! Especuladors immobiliaris libanesos –ni palestins, ni siris ni israelians– que es dediquen a explotar al màxim la situació de la gent que ha patit aquesta desgràcia per intentar comprar-los les propietats. He après que quan hi ha una guerra o una catàstrofe hi ha un tipus de periodisme, de discurs oficial, que ressalta la bondat de l’home, de la persona. Jo veig exactament tot el contrari. I ha estat sempre així. En una guerra o en un cop d’estat sempre he vist el mateix. A la revolució iraniana contra el xa, al cop d’estat d’Egipte, a la guerra a Beirut, etcètera, el que veig és cobdícia, egoisme, crueltat, falta de pietat de les persones.

Al pròleg del teu llibre ¿Por qué Damasco?, el periodista Plàcid Garcia-Planas recorda com el 2006, estant a casa teva a Beirut, tu vas arribar impressionat de Nabatieh, localitat del sud del Líban que Israel acabava de bombardejar, i vas recuperar una crònica de 1974 en què explicaves com et va impressionar Nabatieth després de ser bombardejada. Tens la sensació d’estar repetint coses que has explicat mil vegades? Un déjà vu?

En el tema de l’Orient Mitjà, evidentment que sí. I això em dona peu a explicar que m’impressiona molt la memòria històrica de la gent del Líban. A Barcelona si parles de la Guerra Civil a una persona de quinze o disset anys, evidentment, no ho saben, i fins i tot si els parles de Franco, tampoc ho acaben d’entendre massa bé. En canvi, al Líban com que van patir, pateixen i patiran més encara, tenen molt clar que els problemes d’avui es poden relacionar fàcilment amb problemes de fa vint, trenta o seixanta anys que no s’han resolt.

Anys enrere en una taula rodona bromejaves dient que, més que els conflictes, el que et feia por era quan et tallaven les cròniques a la redacció.

(Riu) Hi ha molta gent que no ho entén i que pensa que aquests temes depenen de si un mitjà és propalestí o proisraelià, i en realitat depèn d’algú a qui li arriba la meva crònica i pot editar-la bé, malament o deixar-ho passar.

Al final tot és més prosaic del que alguns pensen, no?

Sí. És allò que es diu de “si sabessis com es fa un diari...”. Però com sempre ens tirem les pedres sobre nosaltres, deixa’m tirar-les a altres. I si sabéssim com funciona el  Vaticà per dins? I la Casa Reial? Tot funciona així! Una vegada un gran amic meu que era parlamentari em va explicar que quan estava al Congrés dels Diputats va anar al lavabo i al seu costat tenia un ministre, a qui ja coneixia, que també orinava. I tot d’un plegat el ministre se’l mira i li diu: 
escolta, coneixes algú que li agradaria estar a la Comissió de Defensa Nacional?

Parlant de coses que la gent no s’imagina, tu escrius els teus articles primer a mà i després els piques a l’ordinador. Per què?

Perquè no sé fer-ho d’una altra manera (riu). Això vol dir que tinc molta més feina que els altres! I tinc unes quantes de les meves cròniques escrites a mà guardades per a la posteritat (riu).

Però tens un bloc a La Vanguardia i un web recent. No està malament per algú que admet que les noves tecnologies el sobrepassen...

Ho faig amb ajuda, encara que hi ha temes com els tuits, Instragram, i tot aquest món estratosfèric, on ja no m’hi poso. En aquest aspecte gent de la meva edat ja no creuen que tot això valgui la pena i no estan disposats a fer cap gest d’aquest tipus. Però jo vull viure!

“Encara tinc moltes coses a dir”, deies en aquella entrevista al Report.cat. Però, en canvi, no escrius les teves memòries. No és contradictori?

En aquest moment alguna cosa estic fent...

Estàs començant les teves memòries?

Estoy en ello. No et puc dir més.

Repassant la teva trajectòria, durant anys has viscut durant un moment dolç de la professió. Quan veus la situació actual del periodisme, t’entristeixes?

M’entristeixo i gràcies a les meves inhabilitats tècniques, tinc la sort de conèixer gent jove constantment que m’ajuda en el tema digital i em permet saber força coses de com està el pati, de com una gent que està molt preparada no se’n surt laboralment.

Has viscut conflictes, guerres, revolucions, i ara per culpa de la Covid-19 has ajornat un viatge a Barcelona previst pel setembre. Un virus minúscul t’ha fet sentir més vulnerable que un gran conflicte?

Sí, és evident. I la por és extensa perquè no s’acaba de visualitzar l’enemic. I tot això provocarà una hecatombe perquè, pel que veig, està produint una societat més egoista i amb majors diferències de classes socials. S’està creant un món ferotge. La gent jove serà més pobra, hi haurà més problemes d’habitatge, sobretot als països menys desenvolupats. El món que en sortirà, de tot això, serà més horrible del que teníem.

Per finalitzar anem a l’inici. El 21 de juny de 1964, escrivies un article a l’abc en què recordaves, en castellà, unes paraules de Josep Pla. “Y de esta forma moriremos como hemos vivido, con las piernas afirmadas sobre la tierra y la cabeza quien sabe dónde”. Tens quasi vuitanta anys. Una persona com tu, que ha vist tantes desgràcies, reflexiona molt sobre la mort?

No. Tinc molta activitat. Vull aprofitar fins a l’últim moment!