El seu pare li va ensenyar a economitzar els mots, a no fer-ho llarg quan es pot dir amb menys paraules. Potser per això les respostes de Plàcid Garcia-Planas, reporter de La Vanguardia, poden ser tan breus com contundents i directes. I potser també perquè ha cobert més d’una desena de conflictes bèl·lics, les seves reflexions acostumen a traspuar pessimisme, tot i que s’acompanyen de realisme i sentit crític. Unes paraules, les seves, basades en l’experiència i en la complexitat d’un món que fa anys que intenta entendre i explicar.
La capacitat comunicativa dels professionals de la informació els converteix en objectiu de captació per part dels partits polítics. D’exemples, n’hi ha diversos des de fa anys. I malgrat que contradiuen el codi deontològic del periodisme, alguns acaben fent el salt a la política institucional a la recerca de noves oportunitats. Però un cop s’analitzen els casos que han anat d’un costat a l’altre, s’observa que aquest acostuma a ser un viatge sense tornada, perquè la significació política acaba anant en detriment de la credibilitat i impossibilita el retorn a la professió.
Enguany celebrem els 100 anys de l’arribada de la ràdio a casa nostra, però quan es parla dels orígens d’aquest mitjà de comunicació no és fàcil conèixer els detalls del que succeïa a les redaccions i els estudis dels anys vint i trenta del segle passat. Una de les principals fonts d’informació són les revistes radiofòniques que editaven les mateixes emissores. Publicacions com Radio Barcelona, de la cadena del mateix nom, o Catalunya Ràdio, de Ràdio Associació de Catalunya, ens permeten introduir-nos en la ràdio d’una època tan diferent com convulsa i llunyana.
La ràdio nocturna va gaudir de la seva màxima esplendor als anys setanta, vuitanta i noranta. Dècades, sobretot les dues primeres, en què la veu femenina pren protagonisme en aquesta franja horària. A finals dels noranta, ja amb Catalunya Ràdio en funcionament, destaca La nit dels ignorants i, a Ràdio Barcelona, Parlar per parlar. En aquella dècada, i de manera preeminent, triomfa la ràdio nocturna esportiva, on aquí, com a la resta de l’Estat, arrasen Jose María García amb Supergarcía i Ramón de la Morena amb El larguero, però també la programació d’emissores catalanes. En termes d’audiència, de fet, la ràdio esportiva nocturna és, encara avui, la de més èxit. Parlem del present i el passat de la ràdio de nit amb alguns dels seus protagonistes.
Hi ha llibres que ens parlen dels orígens de la ràdio, dels seus pioners, i n’hi ha d’altres que també es refereixen a aspectes com el paper fonamental, però invisible, de la dona, de les emissores que van marcar el ritme de la història, del vessant clandestí i insurgent de la ràdio, de la propaganda a les ones, de la necessària reinvenció d’un mitjà tantes vegades bandejat o dels professionals de referència. En aquestes pàgines us oferim un recull de llibres que parlen de la veu, el so i la paraula i que podreu trobar al Centre de Documentació Montserrat Roig del Col·legi de Periodistes.
Les imatges sovint parlen per si soles. I les que parlen de la ràdio a Catalunya, que enguany compleix un segle d’existència, serveixen per adonar-nos de l’evolució d’un país, dels canvis esdevinguts en els àmbits social, polític, econòmic i, sobretot, també en el tecnològic. En aquestes pàgines oferim un recull d’imatges que en alguns casos són curioses però que, en d’altres, ens permeten explicar gràficament moments importants, punts d’inflexió de la crònica dels 100 anys d’aquest mitjà de comunicació a Catalunya.
Fidel Castro, Grace Kelly, Casius Clay, Dalai Lama, Nelson Mandela, Orson Welles, Gabriel Garcia Márquez o Josep Pla són alguns dels milers de personatges a qui va entrevistar Joan Armengol, veterà periodista que el pròxim 17 d’agost farà 90 anys. Ens rep en cadira de rodes en una residència geriàtrica, on fa uns anys que s’està, a tocar de l’Hospital de Sant Pau. Té la veu cansada per l’edat, però manté intactes els records d’una trajectòria que exemplifica, millor que ningú, la història de la ràdio, un mitjà que a casa nostra compleix un segle i al qual Armengol va dedicar bona part de la seva vida.
L’auge de les plataformes d’estríming musical va posar en crisi el format de la radiofórmula. Tot i que inicialment van perdre oients, sobretot entre els més joves, les ràdios musicals estan resistint l’envit de Spotify, YouTube, iVoox i companyia gràcies a la fidelització del públic adult, a la funció de prescripció i al suport a la música en directe. Però, darrerament, han aparegut noves amenaces basades en la intel·ligència artificial que tornen a fer-ne perillar la solvència.
En el número 180 de la revista Capçalera trobareu com el #MeToo arriba a les redaccions i busca posar fi a la visió masculina dels mitjans.
En un context en què l’esfera mediàtica està dominada per gegants globals plenament integrats a l’era digital, les ràdios i televisions públiques no es poden limitar a oferir una emissió lineal, amb la màxima qualitat en els continguts. Avui dia, el repte és la innovació constant, aconseguir recursos per a destinar al desenvolupament tecnològic i de noves narratives, així com ser trobables a les plataformes digitals i a Internet.
En una època de canvis tecnològics vertiginosos, els informatius segueixen impertorbables oferint una selecció de notícies en els horaris habituals. Ara bé, seguirà sent així en el futur? Els experts consultats preveuen pocs canvis en la graella però, en canvi, apunten moltes innovacions gràcies a les immenses possibilitats tecnològiques que estan arribant. Informatius amb un pes més fort del directe, amb equips més lleugers i amb un paper clau de YouTube. Aquests són només alguns dels pronòstics dels professionals consultats.
En pocs anys, la televisió per Internet ha revolucionat la manera de consumir-la. Plataformes com Netflix, HBO, Filmin o Movistar+, per posar els exemples més coneguts, estan canviant la manera de mirar i consumir televisió, però també l’estructura del sector i els models de negoci propis del cinema i la televisió. Ens trobem, doncs, davant d’un canvi de paradigma en la indústria audiovisual.
L’augment de l’ús de mòbils i tauletes per mirar continguts audiovisuals, la ferotge competència de les plataformes de televisió a la carta i l’aposta per les retransmissions en temps real han obligat les cadenes de televisió a adaptar-se als nous hàbits dels teleespectadors. I és que, mentre el nombre de minuts davant del televisor davalla cada any, també es detecta un augment d’hores de consum audiovisual. La televisió està en perill o simplement es troba enmig d’un procés de transformació?
Tot i que molts ciutadans no n’han sentit mai a parlar, hi ha una nova tecnologia anomenada blockchain que, segons els experts, serà la propera revolució digital. I aquesta tecnologia, basada en una cadena de blocs que evitarà intermediaris, afectarà els mitjans de comunicació, sobretot pels canvis que implicarà en la monetització digital, ja que, entre altres aspectes, aportarà un major valor als articles que més llegeixin els lectors.
En les redaccions, les dones pateixen discriminacions i assetjaments. Alguns són explícits i és fàcil trobar dades per corroborar-los, com la precarietat, la bretxa salarial i el sostre de vidre. D’altres passen més desapercebuts, són subtils i no deixen rastre.
Des d’una taula del Café Gijón de Madrid, Soledad Gallego-Díaz repassa la seva trajectòria i reflexiona sobre una professió que li ha permès viure a mig món per explicar tot el que hi veia. Aquesta degana del periodisme espanyol, que va exercir durant quasi quatre dècades a El País, segueix en actiu col·laborant en diferents mitjans. La seva mirada, lúcida i crítica, és la d’una persona que ha passat un munt d’anys immersa en un ofici que en poc temps està canviant a marxes forçades.
Periodistes graduats que no saben qui és Vázquez Montalbán o Montserrat Roig. Joves a punt d’acabar els estudis sense haver llegit Tom Wolfe o Ryszard Kapuscinski. Aquesta és la nova realitat de les facultats, on els estudiants arriben de l’institut amb menys cultura general i la curiositat dels quals se centra en el dia a dia i en allò que els donarà feina a curt termini.
El Col·legi de Periodistes inicia una nova etapa amb el segon mandat de la degana, Neus Bonet, després que s’hagués presentat una única candidatura electoral. En aquests quatre propers anys, la nova Junta de Govern –amb moltes cares noves– haurà d’afrontar els diferents reptes que afecten la professió. Uns anys, aquests, en què caldrà reivindicar un ofici assetjat més que mai per precarietat, interessos i pressions.
La degana Neus Bonet agraeix en el número 178 de la revista Capçalera la seva revalidació al capdavant del Col·legi de Periodistes i explica que la nova Junta de Govern continuarà lluitant contra la precarietat laboral.
Uns centenars de guerrillers de les FARC han canviat les armes per les càmeres. Són els futurs periodistes que formen part del projecte comunicatiu d'una guerrilla reconvertida en moviment polític i que ja té un canal de televisió per Internet i comptarà aviat amb vint emissores de ràdio.
