Tot va començar el 18 de maig de 1989. El Periódico de Catalunya publicava una entrevista a la presidenta de la FAVB, Margarita Rodríguez, sota el títol “Passen olímpicament de nosaltres”, en la qual denunciava la Generalitat amb aquestes paraules: “Mai ens han obert ni una porta ni una finestra. Quan el senyor Comas munta el seu rotllo, crida associació per associació, però es nega a rebre a la Federació”.
La resposta no va trigar a arribar i el conseller de Benestar Social, Antoni Comas, ens va convocar a una reunió. Ens va donar 24 hores perquè presentéssim algun projecte en què pogués col·laborar. En vam presentar tres: la publicació d’un llibre sobre la Barcelona dels barris, l’edició d’una revista i el finançament d’una xarxa de fax a totes les associacions. Com es pot veure, tots buscaven millorar la comunicació entre la FAVB i els barris, i entre les mateixes associacions. L’acord es va signar el 1990. Ens van rebutjar la proposta de la xarxa de fax, però va sortir La Barcelona dels barris, que ja ha arribat a la tercera edició, en cadascuna de les quals s’han revisat les dades per mantenir el llibre actualitzat.
La revista també veuria la llum, l’octubre de 1991, amb 20 pàgines i un tiratge de 20.000 exemplars. Portada i contraportada a color. En els crèdits fèiem constar que l’edició era possible gràcies a la col·laboració de la Generalitat. Eren temps de confrontació entre les dues institucions de la plaça de Sant Jaume. La Generalitat la presidia Jordi Pujol i l’alcalde era Pasqual Maragall. Les espases estaven en alt i, buscant el suport de les dues administracions, ens vam entrevistar amb el regidor socialista Antonio Santiburcio per acostar posicions. Va reaccionar negativament. “No subvencionaré una publicació que ens posarà a parir”, ens va dir.
El 29 d’octubre de 1991, vam presentar la revista al bar Els Quatre Gats. De part de la FAVB va assistir el nou president, Pep Miró; per l’Ajuntament, Albert Batlle, i per la Generalitat, Felip Puig, que, en llegir el titular de la portada del nostre flamant primer número –”Aluminosi, solucions lentes i insuficients”– no va poder evitar-ho i, torçant el morro, va exclamar: “Doncs comencem bé!”.
Josep Maria de Porcioles va morir el setembre de 1993. Ja teníem tancat el número 18 de Carrer. Només vam tenir temps per canviar la portada. Vam posar una esquela amb la frase “Els veïns i veïnes no t’oblidem”. No li va semblar bé a González Ledesma i a La Vanguardia va escriure: “La Veu del Carrer (peca) en dedicar a l’exalcalde Porcioles una esquela irònica”. L’amic Ledesma no es recordava de les vegades que el moviment veïnal va haver de defensar-se de l’alcalde franquista. Al número següent, el 19, li dediquem diferents treballs. Entre aquests en destaca una entrevista que Eugeni Madueño li havia realitzat el 24 d’octubre de 1990. L’Eugeni introduïa l’entrevista indicant que “Porcioles va dir més del que sentia que del que convenia. Així que quan li vaig remetre la còpia de l’original que ara publiquem va suprimir-ne tots els noms i al·lusions personals i va mobilitzar tots els seus recursos, que eren molts i poderosos, per assegurar-se que l’entrevista sortiria publicada segons els seus desitjos. Ho va aconseguir. Va actuar com feia sempre. Jovial en el tracte, però inflexible en la consecució dels seus interessos”. Carrer, tres anys després, la publicava íntegra. Entre altres perles deia: “Abans s’especulava amb terra, i ara amb pisos”.
Vam tancar en la secció El Cuarto Fosc als autors de l’esmentat monogràfic La Barcelona de Porcioles, publicat a la revista CAU, en aquella època, hipercrítics amb el porciolisme i molts d’ells ara amb responsabilitats de govern. Quan va morir l’exalcalde franquista ningú no va fer declaracions; ningú no va recordar qui havia estat Porcioles. Van callar. Només Jordi Borja ens va contestar en un article publicat el 5 de novembre de 1983 a El Periódico de Catalunya.
Argumentava que era injust que se silenciés els que es van oposar a les seves polítiques. Es referia al moviment veïnal, als col·legis professionals i a alguns periodistes. Considerava que “si algú mereixia la cambra fosca de la història ciutadana eren els ajuntaments franquistes”. No hauria passat res si haguessin recuperat les seves crítiques i valoracions en lloc de callar. Vam tancar el número amb una fotografia de l’obra Record d’un malson, del poeta visual Joan Brossa, que romania amagada en unes dependències de l’ajuntament de Sant Adrià de Besòs. L’escultura oferia en safata el cap de l’exalcalde a la ciutadania. Els polítics de la democràcia no en consideraven políticament correcta l’exhibició. Per això la tenien oculta. Només vam poder treure-la del magatzem en forma de fotografia.
La delegada del Govern a Catalunya, Julia García-Valdecasas, es va enfadar molt amb el que vam publicar sobre el desallotjament del cinema Princesa. Ens va cridar a capítol. Vam anar-hi la Roser Argemí i jo mateix. Ens va rebre al palauet de la Delegació del Govern a la cantonada dels carrers de Mallorca i de Roger de Llúria, i ens va dir: “Els vaig a reproduir unes imatges gravades durant l’operació policial, tan criticada per vostès”. Només sortien joves okupes llançant als agents diversos objectes sòlids i líquids. Tot d’una vam veure que en un angle superior de la pantalla apareixia un rellotge que freqüentment saltava els minuts. En preguntar per què havien editat el vídeo ens va deixar anar: “No els hi passaré les quatre hores de filmació!”. Vam donar per acabada la reunió.
Portàvem editats unes desenes de números quan José María Violant, cap del gabinet d’Antoni Comas, ens crida i ens pregunta: “Quan farem l’entrevista al conseller?”. No l’havíem demanat. Vam comprovar que el clientelisme no era només un rumor. No la vam publicar mai.
Certament, la nostra decisió va tenir conseqüències: ens van rebaixar la subvenció i ens vam veure obligats a disminuir la tirada de 20.000 exemplars a 8.000. Ells manaven; nosaltres defensàvem la nostra independència. Les subvencions –diners de tots– no han de comprar voluntats. Vam denunciar el càstig sofert i vam plantejar la necessitat d’objectivar el dret a aquestes ajudes. Carrer no ha entrevistat mai polítics en exercici. Les institucions ja tenen –i mantenen– els seus aparells de propaganda.
Un dia, Manel Andreu, president de la FAVB, es va presentar a Carrer indignat. Venia de l’alcaldia. L’alcalde Joan Clos li havia expressat el seu descontentament per les dures crítiques que fèiem al Fòrum de les Cultures. El periodista Marc Andreu havia publicat un text amb aquest títol: “El fracàs de la impostura”. L’alcalde li va qüestionar la subvenció, però finalment no es va atrevir a castigar-nos. Altres socialistes ens havien demanat abans, amb més o menys impertinència, que rectifiquéssim coses publicades. Jordi Parpal, al qual havíem tancat a El Cuarto Fosc per obtenir beneficis de les funeràries, desmentia que tingués interès en les empreses que negociaven amb la mort: “Ni he assessorat ni formo part de cap multinacional de la mort”.
Al número 95, vam publicar l’article “L’especulació i la negligència municipal incendien Can Ricart”. Xavier Casas, tinent d’alcalde, es va donar per al·ludit. La seva honra quedava malparada i va exercir el dret de rectificació. No ens va cridar, no vam poder explicar-nos i ens va amenaçar que tiraria sobre Carrer tot el pes de la llei. Vam publicar-hi les seves llargues explicacions. Sense amenaces també ho hauríem fet.
En l’època de l’alcalde Trias van molestar diversos números. La tinent d’alcalde Maite Fandos, interpel·lada per la portada de la revista amb un dibuix de Miguel Fuster i el titular “Pocs serveis socials per a tanta crisi”, va manifestar: “Com podem subvencionar una revista com aquesta?”. L’imputat Marc Puig era el cap de la censura: cartells, revistes i llibres passaven per les seves mans. Ens va suprimir la publicitat institucional.
Els poderosos han reaccionat en comptades ocasions, potser pel nostre modest pes. Recordo que, quan vam llançar la campanya contra l’especulació en el camp de futbol de l’Espanyol, a Sarrià, un dia es va presentar a la FAVB el president del club i propietari de Planeta, José Manuel Lara.
Després de saludar-nos, va anar directe al gra. Va dir: “Cada article de Carrer o cada comunicat de la FAVB em fot deu habitatges d’alt standing”. Se sabia que a Lara l’Espanyol li devia molts diners. Ens va preguntar: “Què podem fer?”. Vam respondre que cadascú exercia la seva funció: uns especulaven i altres denunciaven. Estava a punt d’aixecar-se quan va veure un exemplar de Carrer a sobre de la taula. El va mirar, va calcular el nombre de pàgines i va tornar a preguntar: “Quants exemplars tireu? Quant us costa l’edició”. No vam entrar en el joc. Qui tingui orelles...
Altres vegades algunes empreses ens van col·locar publicitat, ara bé, quan els criticàvem els seus negocis, la suprimien. Aigües de Barcelona (Agbar) ens va amenaçar que ens portaria als tribunals si no publicàvem la seva resposta a l’article “Sis anys de saqueig de l‘aigua a Barcelona”. A instàncies dels assessors jurídics ho vam publicar, i en el número següent ens vàrem reafirmar en la denúncia. Silenci per resposta. No ens va sorprendre. Agbar està espantada. Veu que l’amenaça de municipalització del servei pot arribar a materialitzar-se i tem pel seu negoci.
Iñaki i Cristina es casaven. L’Ajuntament, presidit per Joan Clos, estava bolcat a col·laborar amb els preparatius. No reparava en despeses. Carrer preparava el dossier “Casar-se a Barcelona: de la parella republicana al casament monàrquic”. Un matí de setembre va arribar a la FAVB, en correu ordinari, un sobre amb els corresponents segells amb la imatge del Rei. A l’interior hi havia un llistat amb les multes i els impostos de vehicles i béns immobles impagats per Iñaki Urdangarín. El nuvi devia a l’Ajuntament ni més ni menys que 535.572 pessetes! Un escrit signat per un suposat Comitè Anticorrupció considerava una immoralitat que l’Ajuntament embargués comptes corrents i sous als barcelonins que no podien pagar petits deutes mentre permetia aquests grans deutes a personatges famosos. Ens convidava a denunciar-ho.
Vam fer una crida a un funcionari amic de Carrer i ens va confirmar que les dades eren certes. Va acabar la conversa advertint-nos que ell mai admetria haver parlat amb nosaltres. I va afegir: “És un tema seriós, a aquestes dades només tenen accés cinc o sis funcionaris”. Vàrem considerar que la notícia era una bomba, així que vam decidir passar-la als mitjans diaris amb més audiència. Marc Andreu ho va intentar a El Periódico de Catalunya. Va rebre una negativa per resposta. La Casa Reial era intocable. Tampoc va voler publicar-ho La Vanguardia.
Però com que Eugeni Madueño col·laborava a La Ventana, el programa vespertí de Ràdio Barcelona dirigit per Gemma Nierga, ho van explicar en directe i la Gemma va demanar als oients que hi donessin la seva opinió. Alguns van trucar i el van posar a parir. Va haver-hi una altra crida a la ràdio que no va sortir per antena. Era el cap de l’oficina de premsa de la Zarzuela. “El senyor Urdangarín ja ha pagat”, va dir.
L’endemà vam preguntar a l’Ajuntament, però es van negar a identificar qui o de quina manera s’havia pagat el deute. Un cop feta pública per uns altres, El Periódico de Catalunya va dedicar un gran espai a la notícia. La Vanguardia va informar: “El pagament del deute amb l’Ajuntament es va produir poc després que la FAVB rebés una carta signada per una Comissió anticorrupció en què es denunciava la morositat del futur marit de la infanta”. Les agències de notícies Reuters i Associated Press van llançar la notícia a tot el món. Tele 5, al seu programa Qué me dices, li va donar la volta a l’assumpte i va presentar el futur gendre del rei com “un marit exemplar que abans de casar-se neteja el seu expedient de morós”.
El 4 d’octubre de 1997, el casament reial va bloquejar els carrers de la ciutat. Urdangarín va entrar a la família reial sense deutes municipals. El bergant ja apuntava maneres. Al número 48, Carrer va explicar la història en forma de sainet reial –i real com la vida mateixa–. El vam titular “Tots som iguals davant la llei (fiscal)”. Pocs dies després, l’Ajuntament va acomiadar el funcionari que havia filtrat les dades. Tot un escàndol. No va ser amnistiat. Ningú no li va demanar perdó. Urdangarín començava a cavalcar. Va ser el començament d’una llarga història.
Carrer té futur i segueix sent necessari mentre hi hagi polítiques que no tinguin en compte els interessos i les necessitats de la majoria de barcelonins i barcelonines; mentre les decisions polítiques girin l’esquena als problemes que es pateixen. Serà imprescindible seguir denunciant la corrupció mentre ens robi aquells recursos que podrien fer la vida més digna a milers de veïns i veïnes.
Vam néixer amb l’aluminosi. I, vint-i-cinc anys després, s’anuncia la finalització de setanta habitatges a la Trinitat Nova per substituir aquests habitatges malalts. I encara queden ressons. L’assumpte no ha estat una prioritat. Massa anys vivint entre puntals. Massa homes i dones vivint indignament. Sense comptar els afectats que es van quedar en el camí.
Carrer té futur. La realitat demana que Barcelona segueixi sent una ciutat rebel. Que l’activisme crític continuï viu. Que algunes publicacions –no som l’única existent– aixequin acta de la rebel·lió i el protagonisme del veïnat.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari