La capacitat comunicativa dels professionals de la informació els converteix en objectiu de captació per part dels partits polítics. D’exemples, n’hi ha diversos des de fa anys. I malgrat que contradiuen el codi deontològic del periodisme, alguns acaben fent el salt a la política institucional a la recerca de noves oportunitats. Però un cop s’analitzen els casos que han anat d’un costat a l’altre, s’observa que aquest acostuma a ser un viatge sense tornada, perquè la significació política acaba anant en detriment de la credibilitat i impossibilita el retorn a la professió.
El seu pare li va ensenyar a economitzar els mots, a no fer-ho llarg quan es pot dir amb menys paraules. Potser per això les respostes de Plàcid Garcia-Planas, reporter de La Vanguardia, poden ser tan breus com contundents i directes. I potser també perquè ha cobert més d’una desena de conflictes bèl·lics, les seves reflexions acostumen a traspuar pessimisme, tot i que s’acompanyen de realisme i sentit crític. Unes paraules, les seves, basades en l’experiència i en la complexitat d’un món que fa anys que intenta entendre i explicar.
Enguany celebrem els 100 anys de l’arribada de la ràdio a casa nostra, però quan es parla dels orígens d’aquest mitjà de comunicació no és fàcil conèixer els detalls del que succeïa a les redaccions i els estudis dels anys vint i trenta del segle passat. Una de les principals fonts d’informació són les revistes radiofòniques que editaven les mateixes emissores. Publicacions com Radio Barcelona, de la cadena del mateix nom, o Catalunya Ràdio, de Ràdio Associació de Catalunya, ens permeten introduir-nos en la ràdio d’una època tan diferent com convulsa i llunyana.
La ràdio nocturna va gaudir de la seva màxima esplendor als anys setanta, vuitanta i noranta. Dècades, sobretot les dues primeres, en què la veu femenina pren protagonisme en aquesta franja horària. A finals dels noranta, ja amb Catalunya Ràdio en funcionament, destaca La nit dels ignorants i, a Ràdio Barcelona, Parlar per parlar. En aquella dècada, i de manera preeminent, triomfa la ràdio nocturna esportiva, on aquí, com a la resta de l’Estat, arrasen Jose María García amb Supergarcía i Ramón de la Morena amb El larguero, però també la programació d’emissores catalanes. En termes d’audiència, de fet, la ràdio esportiva nocturna és, encara avui, la de més èxit. Parlem del present i el passat de la ràdio de nit amb alguns dels seus protagonistes.
Hi ha llibres que ens parlen dels orígens de la ràdio, dels seus pioners, i n’hi ha d’altres que també es refereixen a aspectes com el paper fonamental, però invisible, de la dona, de les emissores que van marcar el ritme de la història, del vessant clandestí i insurgent de la ràdio, de la propaganda a les ones, de la necessària reinvenció d’un mitjà tantes vegades bandejat o dels professionals de referència. En aquestes pàgines us oferim un recull de llibres que parlen de la veu, el so i la paraula i que podreu trobar al Centre de Documentació Montserrat Roig del Col·legi de Periodistes.
Les imatges sovint parlen per si soles. I les que parlen de la ràdio a Catalunya, que enguany compleix un segle d’existència, serveixen per adonar-nos de l’evolució d’un país, dels canvis esdevinguts en els àmbits social, polític, econòmic i, sobretot, també en el tecnològic. En aquestes pàgines oferim un recull d’imatges que en alguns casos són curioses però que, en d’altres, ens permeten explicar gràficament moments importants, punts d’inflexió de la crònica dels 100 anys d’aquest mitjà de comunicació a Catalunya.
Fidel Castro, Grace Kelly, Casius Clay, Dalai Lama, Nelson Mandela, Orson Welles, Gabriel Garcia Márquez o Josep Pla són alguns dels milers de personatges a qui va entrevistar Joan Armengol, veterà periodista que el pròxim 17 d’agost farà 90 anys. Ens rep en cadira de rodes en una residència geriàtrica, on fa uns anys que s’està, a tocar de l’Hospital de Sant Pau. Té la veu cansada per l’edat, però manté intactes els records d’una trajectòria que exemplifica, millor que ningú, la història de la ràdio, un mitjà que a casa nostra compleix un segle i al qual Armengol va dedicar bona part de la seva vida.
L’auge de les plataformes d’estríming musical va posar en crisi el format de la radiofórmula. Tot i que inicialment van perdre oients, sobretot entre els més joves, les ràdios musicals estan resistint l’envit de Spotify, YouTube, iVoox i companyia gràcies a la fidelització del públic adult, a la funció de prescripció i al suport a la música en directe. Però, darrerament, han aparegut noves amenaces basades en la intel·ligència artificial que tornen a fer-ne perillar la solvència.
L'aparició d'Internet ha suposat molts canvis per als ciutadans. Un d'aquests és la multiplicació de canals informatius i les transformacions que ha comportat en la construcció del relat per part dels mitjans. Al llibre "La causa del periodisme" (Edicions Saldonar), el periodista Joan Julibert reflexiona sobre aquest fet.
La càmera de Gabriel Casas i Galobardes va captar moments històrics dels convulsos anys trenta. La seva fotografia, sovint no prou reivindicada, buscava una innovació constant, seguint corrents avantguardistes i emergents de l'època.
Són temps de tensió, de bàndols i, sobretot, de relats. Són temps de Procés. I, en aquest complex joc polític, el discurs mediàtic és clau a l'hora d'imposar una visió determinada del que està passant a l'opiniío pública. Ara bé, quin paper té la premsa estrangera en tot plegat?
Alemanya ha aprovat una llei que preveu sancions a les xarxes socials per mala gestió de les denúncies contra el discurs de l'odi. Alguns critiquen que pot donar peu a abusos contra la llibertat d'expressió.
La doctora en Periodisme i investigadora Ruth Rodríguez reflexiona sobre el paper del periodisme en el Procés. El text recull la seva intervenció a la jornada "Mitjans i opinió pública al temps de la postveritat", que va commemorar els vint anys de l'aprovació del Codi deontològic i els vint anys del Consell de la Informació de Catalunya.
En els darrers anys, són freqüents les crítiques a Televisió Espanyola per la cobertura de tot el que envolta el Procés. T'expliquem amb detall com s'ha creat a la redacció una "redacció paral·lela" que vetlla perquè les notícies estiguin alienades amb la política dle Govern i com això, finalment, condiciona la informació relacionada amb Catalunya.
En els darrers temps, s'han intensificat les campanyes, tant des de l'àmbit polític com periodístic, en les quals es denuncia el suposat adoctrinament dels mitjans de comunicacó públics i de l'escola en els ciutadans catalans.
Les intoxicacions mediàtiques eren una constant en les guerres. En els nous temps, el periodisme ha de lidiar amb la postveritat, una fàbrica de notícies falses que hauria estat el somni humit de qualsevol estrateg militar de temps pretèrits.
Molts mitjans de comunicació s'han apuntat al Facebook Live i retransmeten en temps real a les xarxes socials. Una pràctica que aporta frescor i proximitat i que, a més, acostuma a generar fidelitat.
Cap dels quatre directors dels principals diaris esportius veu econòmicament viable, a curt ermini, un model de pagament malgrat que existeixen diferències entre els diaris de Barcelona i els de Madrid.
Aquest article oferiex una sèrie de consells amb l'objectiu d'aprendre noves tècniques que permetin informar des d'una perspectiva no sexista.
La degana del Col·legi de Periodistes, Neus Bonet, explica en el número 177 de la revista Capçalera que ens hem deixat portar per emocions pro o anti, oblidant que els fets són sagrats i les opinions lliures.
