La fatiga informativa i l’abandonament del consum de notícies empenyen els mitjans de comunicació a buscar noves fórmules per atraure la ciutadania. Els darrers anys, una de les tendències que ha agafat més força és el periodisme constructiu, que proposa informacions que explorin amb rigor solucions de futur amb l’objectiu d’enfortir la relació amb les audiències i generar oportunitats de negoci. Els que s’hi dediquen destaquen, entre els principals avantatges, el paper de la professió com a motor de transformació social. D’altra banda, als detractors els preocupa que focalitzar-se en les notícies positives narcotitzi la societat i que el periodisme acabi convertint-se només en un exercici d’activisme enfocat al màrqueting de bones causes.
El seu pare li va ensenyar a economitzar els mots, a no fer-ho llarg quan es pot dir amb menys paraules. Potser per això les respostes de Plàcid Garcia-Planas, reporter de La Vanguardia, poden ser tan breus com contundents i directes. I potser també perquè ha cobert més d’una desena de conflictes bèl·lics, les seves reflexions acostumen a traspuar pessimisme, tot i que s’acompanyen de realisme i sentit crític. Unes paraules, les seves, basades en l’experiència i en la complexitat d’un món que fa anys que intenta entendre i explicar.
Tots som diana del plagi i la mentida, i la intel·ligència artificial, la nova impremta informativa, ens amenaça de la mateixa manera. Però la velocitat amb la qual la tecnologia i Internet han multiplicat les vies informatives han fet que moltes persones, entre elles el col·lectiu de gent més gran, es perdin etapes de preparació per arribar a dominar-les. Com a clients analògics, la banca ja els ha abandonat, però com es comporten com a consumidors d’informació els que han viscut menys anys utilitzant les TIC?
La capacitat comunicativa dels professionals de la informació els converteix en objectiu de captació per part dels partits polítics. D’exemples, n’hi ha diversos des de fa anys. I malgrat que contradiuen el codi deontològic del periodisme, alguns acaben fent el salt a la política institucional a la recerca de noves oportunitats. Però un cop s’analitzen els casos que han anat d’un costat a l’altre, s’observa que aquest acostuma a ser un viatge sense tornada, perquè la significació política acaba anant en detriment de la credibilitat i impossibilita el retorn a la professió.
Tot i que des d’un punt de vista històric la Bíblia és considerada el primer fenomen de narrativa transmèdia, va ser Henri Jenkins, l’estudiós nord-americà de la comunicació, qui encunyava per primera vegada aquest terme l’any 2006. Aquest bateig es produïa, de manera força premonitòria, abans de l’explosió de les xarxes socials i del fenomen multipantalla, que han suposat una transformació sense precedents dels comportaments de les audiències i de la creació de continguts. Actualment les tècniques transmèdia i multiplataforma, nascudes en l’entorn publicitari i de la ficció, també es configuren com a eines clau per a la nova comunicació corporativa del segle XXI, l’objectiu de la qual és implicar i moure les audiències.
El periodisme i Teresa Pàmies es van trobar ben aviat, de ben jove, i ja van restar vinculats per sempre. Durant les més de tres dècades d’exili, aquesta professió li va permetre mantenir el vincle amb Catalunya i amb la seva llengua. Autora prolífica tant de llibres com d’articles d’opinió i amb una àmplia experiència en el món radiofònic, la seva vida i obra es reivindiquen enguany amb la celebració de l’Any Teresa Pàmies, coincidint amb el centenari del seu naixement.
Durant la segona meitat del segle passat, a les redaccions era freqüent la figura del capellà periodista qui, llevat d’algunes excepcions, esdevenia responsable de la secció de Religió dels diaris. La creixent desaparició de la informació religiosa als mitjans d’àmbit general, unit al fet que actualment els que s’ocupen del fet religiós siguin periodistes laics especialitzats, ha provocat que aquesta singular tipologia de professional de la informació hagi quasi desaparegut.
Tino Soriano és un dels fotoperiodistes més prestigiosos del nostre país. Al llarg dels darrers vint-i-cinc anys, mentre consolidava una trajectòria professional envejable, prenia notes del que veia, llegia i escoltava sobre la professió. Aquells apunts, amenitzats amb nombroses anècdotes, finalment s’han convertit en Ayúdame a mirar. La biblia del reportaje gráfico (Photo Club), lectura imprescindible per conèixer els fonaments del fotoperiodisme actual. A continuació, reproduïm el primer capítol (Benvingut al club dels patidors) en què Soriano ens introdueix en l’estat actual de la professió.
Segons les estadístiques, hi ha molts més ciutadans que afirmen mirar els documentals d’animals que els que diuen les dades d’audiència. Una cosa semblant ocorre al parlar del clickbait, articles de consum ràpid amb titulars que només busquen captar visites. Per una banda, són articles que la gent no sol compartir a les xarxes però, per l’altra, contribueixen de manera crucial al total de visites dels mitjans digitals. En un context en què la publicitat provinent de Google està en declivi, sembla que aquests milions –sí, milions– de visites necessiten quelcom més perquè el model basat en contingut gratuït sigui rendible.
Després d’anys d’oferir la informació gratuïta al lector, ara tot apunta que cal anar cap a la implantació d’un model de negoci que, en bona part, es basi en la monetització dels continguts. En aquest article –premiat com el millor del segon trimestre del Report.cat, el digital del Col·legi de Periodistes–, es repassen algunes de les principals iniciatives, així com les dificultats que troben els mitjans espanyols a l’hora d’implantar aquest nou model de finançament.
Hemingway deia que el periodisme és la professió més bonica del món sempre que un sabés retirar-se a temps. Però és cert? La SER ha fitxat Josep Cuní amb 67 anys i Soledad Gallego-Díaz és la nova directora d’El País també amb aquesta edat, però, en canvi, molts presentadors de televisió a l’Estat espanyol són força joves, sobretot les dones, mentre que als Estats Units acostumen a ser veterans. I quin impacte tenen per als més grans els canvis tecnològics? La crisi ha enviat molts professionals amb una llarga trajectòria a l’atur, sovint amb l’excusa de manca d’adaptació tecnològica. Uns prejudicis generacionals i de gènere que ens recorden que no sempre es valoren els periodistes per la seva vàlua professional.
El llibre Fake you. Fake news i desinformació (Raig Verd, 2019) és un projecte dirigit per Simona Levi –impulsora de la plataforma d’activisme digital Xnet– que analitza com governs, partits polítics, importants mitjans de comunicació, corporacions i grans fortunes participen de la manipulació informativa, així com de les retallades de la llibertat d’expressió. En aquestes pàgines, reproduïm alguns extractes del capítol dedicat a la producció de fake news i a l’ecosistema informatiu que sovint fa possible que hi tinguin recorregut.
És jove però parla com un veterà. Després d’anys de feina, va situar-se al capdavant de programes líders a la televisió i ràdio catalanes i, en pocs mesos, tot es va enfonsar com un castell de cartes. Ricard Ustrell ha començat l’aventura d’un programa diari amb Planta baixa després d’una travessia emocional difícil. En aquesta entrevista, parla de periodisme encara que també de la vida, de la mort i d’altres coses que, en realitat, no són tan importants.
La televisió tradicional compta amb la forta competència de les plataformes de contingut sota demanda, una realitat que no para de créixer i que està provocant un canvi d’hàbits en milions de ciutadans. Davant d’aquest fet, els mals auguris que apunten cap a la desaparició de la televisió són recurrents. Els experts, però, en rebaixen el catastrofisme i recorden que la televisió lineal manté intactes potencialitats com la força del directe. Allò que ningú nega, tanmateix, és que estem immersos en un procés de canvi de futur incert.
Des de fa un temps, molts dels actors del Procés sovint no tenen rostre ni identitat perquè s’amaguen darrere unes paraules en clau o unes sigles. I és que enmig d’una persecució política, policial i judicial implacable als líders independentistes, moltes persones han optat per actuar sense donar la cara. Però, com afecta aquest fet la feina diària dels nombrosos professionals de la informació? I fins a quin punt això condiciona la informació que donen?
El 18 de novembre, Leila Guerriero va recollir al Col·legi de Periodistes el XIV Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán en la categoria de Periodisme cultural i polític. Reconeguda com una de les grans plomes de l’Amèrica Llatina, aquesta argentina és tot un referent del periodisme narratiu, el que es cou a foc lent i juga amb els recursos de la ficció, aquell que dona qualitat i sentit a la professió.
En un moment en què els drets de les dones estan en boca de tothom, la professió segueix, a poc a poc, reivindicant les periodistes que han destacat al llarg de la història i que sovint han acabat caient en l’oblit. El llibre Dones que surten del paper. Periodistes catalanes que expliquen un país, d’Elena Yeste i Francesc Canosa (Editorial Fonoll, 2018), recull una antologia de peces de dones que van anar guanyant protagonisme en els mitjans entre final del segle XIX i inici del XX. En aquest reportatge, reproduïm extractes del pròleg («El paper d’explicar el nosaltres») escrit pels autors.
