De Roig a Rivière

CARME ESCALES

“Montserrat Roig es queixava sovint, que en ser entrevistada, se li preguntés per la dificultat de tenir fills quan es té un perfil públic. Aquesta pregunta –deia– mai se li fa a un home. Es dóna per suposat que aquest home pot tenir èxit i excel·lir en la seva professió perquè és alliberat de les preocupacions domèstiques. El comentari que li va fer Pla n’és l’exemple màxim: I vostè, amb aquestes cames tan boniques, es vol dedicar a escriure?”. Qui parla és el fill gran de Roig, Roger Sempere Roig. En un paràgraf, resumeix el que molestava a la periodista. “S’està obligant les dones a tenir una feina remunerada i una altra de no remunerada a casa. Els homes encara es pensen que ‘ajuden a casa’. Ajudar a casa vol dir que la feina és de les dones i que els homes hi col·laboren, i això és un error”, diu el Roger.

Fins a on hauria arribat Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991) d’haver viscut, ni que fossin, vint anys més? És l’interrogant que desplega Maruja Torres. “Vaig conèixer i estimar la Montse, i per una llarga temporada li vaig estar a prop, abans d’anar-me’n a Madrid”, explica. “Era una persona plena de llum i de vida, bonica per dins i per fora, ètica i pencona, que es feia respectar fèrriament i suaument”, afegeix. “Va fer escola. Tenia deixebles, ens l’escoltàvem. Era solidària, realment ajudava les altres, sempre ens estava buscant feina. Roig va obrir camí, amb les entrevistes a la televisió, amb els reportatges a la Transició, amb un genuí feminisme. No hi ha hagut ningú com la Montse en aquells temps previs a la mort del Paco o immediatament posteriors”, conclou Torres.

Autònoma i liberal

“Roig es movia entre el periodisme literari i la literatura periodística, i aportava compromís, feminisme, feminitat, investigació, recerca, reporterisme, entrevista... un nou llenguatge i una nova mirada. El periodisme era per a ella una professió que permetia tirar endavant una família i viure per escriure altres coses d’assaig o ficció. Si bé era una autèntica periodista que va practicar el periodisme total en premsa, ràdio i televisió. Va portar compromís social i polític, feminitat, feminisme, qualitat literària, investigació i una especial sensibilitat al gènere de l’entrevista. Crida l’atenció la curosa comptabilitat d’ingressos i de despeses, perquè demostra que ja era una autèntica freelance abans que es posés de moda aquest anglicisme. Era una professional autònoma i liberal, i la seva comptabilitat demostra el dur i difícil que és viure d’aquesta professió sense nòmines fixes”, afirma Joaquim Roglan que, preparant la tesi sobre el treball de Roig, va revisar tota la seva vida i obra.

“Parlés del que parlés, la seva mirada era, ideològicament, de contingut i personalment, una visió feminista. I sempre he pensat que això forma part de l’educació. La mare, l’Albina, era una dona culta, formada per l’època, bastant progressista i feminista, i penso que Montserrat Roig ho va heretar”, explica Pilar Aymerich, que va fer les fotografies dels reportatges i entrevistes de Roig entre 1968 i 1991. “La coneixia des dels disset anys, quan vam entrar juntes a l’escola de teatre Adrià Gual. Ella entenia molt bé la mirada fotogràfica i esperava que fes les fotos al personatge, al final de l’entrevista, perquè així ella aprofitava per copsar-ne l’actitud i per fer-li alguna pregunta més. Embolcallava el personatge, encara que de manera molt respectuosa. Érem dues entabanadores!”, exclama Aymerich.

Pionera i decidida

Tal com resumeix Milagros Pérez Oliva, “ Rivière va ser pionera en un estil de fer periodisme, molt florit i desenfadat, volent fer entenedores coses complexes”. “Portava molt bé els pantalons, en tots els sentits, i et feia sentir confortable”, expressava Maruja Torres. I gràcies a això –és a dir, a ser decidida i lluitadora– Rivière es va convertir, primer, des que va començar a treballar –abans de l’arribada de la democràcia– en una de les primeres dones a les redaccions catalanes i, després, en una de les primeres que va tenir-hi càrrecs de responsabilitat ja durant la dècada dels setanta. Per tant, el reconeixement a la vàlua professional venia de lluny. Al llarg de la seva vida, va dedicar molta atenció als temes de gènere amb llibres com Anticonceptivos y control de natalidad o La aventura de envejecer.

Rivière fou una prolífica assagista amb més de trenta llibres a l’esquena. Aquesta és una de les principals diferències amb Roig, degut al fet que la primera va morir amb setanta anys i la segona va fer-ho molt jove, amb quaranta-cinc, quan estava en la plenitud creativa. Les similituds, en canvi, són nombroses. Les dues eren de la mateixa generació. Rivière havia nascut el 1944, Roig, el 1946. Les dues eren periodistes reconegudes, a més de progressistes i feministes.

El plus de la informació

Vint i cinc anys després de la mort de Roig, i tot just un any després que ens deixés Rivière, l a lluita per la igualtat de gènere encara té un llarg camí per recórrer. Sobretot al fixar-nos en la presència d’homes i dones en el contingut informatiu. “La importància de la dona a les notícies en condicions d’igualtat no aconsegueix surar, no només perquè amos i executius acostumen –encara avui- a ser homes, sinó també pel pensament patriarcal dominant. La dona ocupa molt d’espai... als anuncis de prostitució”. És l’opinió de Maruja Torres. “El gran problema –afegeix Joana Gallego, que dirigeix el màster de Gènere i Comunicació de la UAB, el primer de l’Estat dedicat íntegrament a aquesta qüestió – és haver-nos cregut que la igualtat ja és un fet, que legalment ja es recull, quan, en la pràctica, hi continua havent molta desigualtat i un perill que comença a emergir: molts homes ja pensen que n’hi ha massa d’igualtat, que ara se’ls ha de protegir a ells, quan encara no s’ha reparat una injustícia històrica contra les dones”.

“Ara seria un bon moment perquè un grup de dones llancéssim un diari digital, no per a dones, sinó dirigit per dones amb visió femenina. Aportaria un espectre més ampli. En economia, per exemple, estem llegint diaris amb visió masculina. Sobretot quan parlem d’altes finances és gairebé impossible trobar entrevistades”, afirma Marta Sardà, periodista d’Economia d’ El Punt Avui. “Els especialistes en matèria sempre són homes, ara bé, el pitjor del cas és que ni tan sols en són conscients. Ignoren les dones perdent una opinió més variada.”, afirma la periodista Maria Eugènia Ibáñez, membre de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya des del’inici.

“Però, és responsabilitat absoluta dels mitjans que les notícies més vistes als webs, molts cops tinguin un contingut sexista?”, planteja Sònia Casas, redactora en cap de Sàpiens, que va ser corresponsal de Catalunya Ràdio al Brasil tretze anys enrere. Recorda com en aquell país, “sobretot en ambients econòmics, empresaris i polítics, sentia que estava molt condicionada pel fet de ser dona. Costava establir relacions de confiança amb les fonts”.

“I, en qüestió laboral, des que he estat mare, he vist que el tòpic és ben real, que en la pràctica com a dona és difícil arribar a tot”, critica. Des de la redacció de Sàpiens, encara té una altra aportació a fer en qüestió de gènere. “Tenim col·laboradors homes i dones, tot i així, les guerres les segueixen tractant experts i, la vida quotidiana, la història de l’art o les biografies és molt més d’elles”, admet. No se sap què passarà en el futur, però quan es mira enrere, s’observa clarament el llegat de dues lluitadores com Montserrat Roig i Margarita Rivière. Dues referents que hi han deixat una forta petjada. De Roig a Rivière. De dona a dona. De periodista a periodista.