Documentar-se en l'era Google

CARME ESCALES

En la vida dels arxius de documentació a diaris i televisions, hi ha hagut dos moments clau: la transició a la democràcia i la transició a l’espai digital. “Durant la dictadura, no tenia massa sentit l’arxiu; però, a partir de 1975 i ja cap a principi dels anys vuitanta, de ser un magatzem purament per guardar documentació, l’arxiu passa a ser una exigència dels redactors”, explica Carles Salmurri, qui el 1981 va entrar a treballar a La Vanguardia, primer fent feines per a suplements i, a partir de 1983, va dirigir durant 31 anys l’arxiu del diari.

“Cap a 1977 o 1978, l’arxiu va quedar petit. De cop i volta, va arribar la pressió dels redactors, que comencen a demanar i a buscar informació i fotografies. Aleshores el diari no tenia fotògrafs propis, només Carlos Pérez de Rozas, que feia fotos per a l’agència EFE, per a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i per a La Vanguardia”, recorda Salmurri. “I les fotos, aleshores, no es documentaven. Podies trobar una foto d’un partit de futbol en la qual només hi posés “tercer gol”, i res més, ni una data, ni un segell, ni la firma del fotògraf. Fins que no va començar la transició, amb l’ Avui, El País i El Periódico, l’arxiu no es comença a professionalitzar i requereix més gent”, afirma Salmurri, que situa cap a l’inici-mitjan anys vuitanta l’aparició dels primers processadors de textos.

Efervescència de consultes

Des dels anys vuitanta i fins a final del segle XX, la feina als arxius va ser intensa i bastant imprescindible per a la feina dels redactors. A l’arxiu de La Vanguardia van arribar a treballar-hi tretze persones. “Durant uns 15 o 20 anys ens vam dedicar a recollir les p eticions que ens feien des de redacció en un gràfic. Entre textos i fotos, rebíem de 170 a 180 demandes diàries”, afirma Salmurri. “Els redactors ens demanaven temes dels quals, de vegades no teníem res i ho necessitaven al moment. La solució era demanar la informació a organismes oficials, entitats o agències, que ens ho passaven per fax”, detalla Joan Puig-Serra, un dels professionals que, l’any 1978, va començar a muntar l’arxiu d’ El Periódico de Catalunya. “La nostra primera tasca va ser recollir documentació, ja que la que teníem d’ Interviú –previ al diari, i en la qual ell va començar a treballar l’any 1977– era molt escassa. Tot ho fèiem manualment, retallant i arxivant retalls de diaris i teletips de l’agència EFE, i posant-los en carpetes”, explica Puig-Serra, que es va prejubilar el 2012.

Sense cap més infraestructura tècnica que una màquina d’escriure, fins a principi dels anys noranta, als arxius com el d’ El Periódico es va anar treballant de manera totalment artesanal. “El 1992, amb un sistema informàtic que teníem a la redacció del diari –Wam– vam fer un catàleg sobre els Jocs Olímpics i, des de setembre de 1994, ja es van començar a generar diaris en pdf. Des de la cua d’edició, es generava el format automatitzat. Cap al 2001, ja teníem tota la digitalització del diari des de l’inici, el 1978, i, en català des del 1997”, explica Miren Casado, responsable dels documentalistes d’ El Periódico de Catalunya.

“Les nostres primeres bases de dades, que comencem a tenir el 1994, no incloïen l’arxiu gràfic, guardàvem el text complet, amb una imatge referencial, si bé els negatius de la fotografia els teníem en custòdia perquè la tecnologia encara no ens permetia tenir-les en línia en alta resolució”, puntualitza Mònica Sancho, documentalista i actual responsable de l’arxiu de La Vanguardia. “En paral·lel, teníem l’arxiu de paper, amb totes les imatges en carpeta i els retalls de premsa també classificats en carpetes per diferents temàtiques”, assegura. “Fins al voltant de l’any 2001, van coexistir en paral·lel l’arxiu en paper i el digital, mentre que ara, la realitat majoritària de l’arxiu està en l’entorn digital i el paper i l’analògic és minoritari”, apunta Sancho.

El revulsiu

El gran canvi als arxius i redaccions, però, es diu Google. Avui dia, el redactor disposa de molts mitjans per accedir a fonts i documentació especialitzada, de manera autònoma. Ara bé, això no vol dir que la feina dels documentalistes sigui prescindible. Estructurar les recerques de la informació digitalitzada, per camps, així com ajudar el periodista a filtrar les fonts fiables en les nombroses vies de recerca actuals són part del pes dels documentalistes que exerceixen en l’era d’Internet. L’expertesa dels documentalistes més la rapidesa d’internet són la combinació qualitativa. “Ara el documentalista és un gestor de bases de dades i arxius gràfics”, explica l’anterior responsable de l’arxiu de La Vanguardia.

“L’avenç tecnològic facilita el nostre treball i estalvia espai”, admet Alberto de Prada, responsable del fons documental de TVE. “Abans, per accedir a un contingut audiovisual, s’havia de localitzar físicament la cinta de vídeo, allà on fos, a Prado del Rei, a Torre Espanya, a Sant Cugat o a qualsevol dels centres territorials de ràdio o televisió”, recorda De Prada. “La indústria crea nous formats cada cop més ràpids i amb més capacitat d’emmagatzematge”, diu Alberto de Prada, que afegeix: “El treball del documentalista ha canviat. Ara som digitalitzadors dels continguts, per a la consulta dels redactors i per al públic en general, a través de la pàgina web de la tele”.

Des de TV3, la responsable de l’arxiu, Alícia Conesa, va publicar un exhaustiu article (“ De la videoteca a l’arxiu digital”, al desembre del 2012) sobre aquest tema a Tripodos, revista editada per la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Entre altres idees, hi destacava que “ encara és fonamental la tasca del documentalista, validant les metadades importades i afegint-n’hi de noves, descrivint i indexant imatges i programes, per permetre cerques textuals precises i pertinents a l’arxiu, per tal que les imatges es puguin localitzar de manera ràpida i eficient”. Segons Conesa, “l’accés directe dels usuaris allibera el documentalista de les cerques simples i li permet centrar-se en cerques complexes que requereixin del seu know-how de l’arxiu”.