Qüestió de fe

MIRIAM DIEZ BOSCH

L’Església i els mitjans de comunicació viuen una eterna incomprensió que a vegades passa per fugaços moments dolços. Els mitjans generalistes troben els exponents eclesials lents i poc transparents, i sovint carregats d’un llenguatge retòric poc mediàtic. Per la seva part, l’Església troba que només surten els seus temes polèmics i escandalosos, i que no hi ha una bona acollida de les seves propostes. A poc a poc, amb periodistes especialitzats en informació religiosa i amb la professionalització de gabinets eclesials, la relació ha anat prenent un caire més fluid i serè.

El rei segueix essent el tradicional full dominical, full diocesà o full parroquial. Amb edicions diferents per diòcesi (algunes d’aquestes s’han associat i ho fan conjuntament), entre tots arriben a 100.000 exemplars. El full de Barcelona és el més antic de l’Estat Espanyol, es va començar a editar el 1890. Ara s’ha ampliat i ha incorporat la realitat augmentada, una eina que sorprèn per la seva aplicació al món religiós, on era absent. A part d’això, algunes diòcesis continuen oferint en paper revistes diocesanes, com Girona (El Senyal) o Tarragona i Urgell. I Barcelona edita setmanalment en català i castellà el setmanari Catalunya Cristiana, present a les parròquies i amb una capil·laritat molt alta com a degà de la premsa escrita.

El mitjà religiós més conegut és Ràdio Estel de Barcelona, juntament amb Ràdio Principat d’Urgell, així com les desconnexions de la COPE. Les diòcesis catalanes s’han equipat amb estudis de ràdio i televisió i ofereixen programes per a diferents emissores. El bisbat de Girona va ser dels pioners a incorporar la ràdio, dirigida actualment pel periodista Àngel Rodríguez. Ràdio Maria també es present a Catalunya. A Girona, per exemple, n’hi ha una antena.

També mitjans públics com TV3 compten amb programació audiovisual: Signes dels Temps a la televisió, presentat per Francesc Rosaura, i Paraules de Vida a Catalunya Ràdio, presentat per Emili Pacheco. Aquest darrer repassa setmanalment les notícies més importants generades per l’Església, tant a Catalunya com al món. Signes dels Temps, d’altra banda, es defineix com un magazín d’actualitat sobre religió. El programa es va estrenar a Televisió de Catalunya, el 1986, i s’ha mantingut vint-i-nou anys en antena. També, La 2 emet la missa setmanalment i la missa de Montserrat es transmet des de diferents mitjans.

Webs, xarxes i agències
Totes les diòcesis catalanes estan unides a la Conferència Episcopal Tarraconense , que compta amb portal propi. Totes les diòcesis tenen un web, i una d’aquestes, Terrassa, té una delegació de noves tecnologies, una novetat que no comparteixen altres bisbats. Els primers webs van ser els de Barcelona i Girona, que van néixer el 1996. Twitter s’ha convertit en una bona eina per als bisbats i alguns líders l’utilitzen. També hi ha bisbes blocaires, com l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, i l’arquebisbe de Barcelona és present a Twitter personalment, a més de tenir un compte l’arquebisbat. Twitter és una xarxa que està despertant interès en entitats com Montserrat i també a bisbats. El de Girona s’hi ha incorporat recentment.

D’altra banda, agències de notícies i portals informatius també formen part del panorama informatiu religiós català. En destaca, com a potent, el portal Catalunya Religió , dirigit pel periodista Jordi Llisterri. L’agència Flama també té una destacada presència informativa digital. Va néixer fa deu anys, amb l’impuls de mossèn Antoni M. Oriol i dirigit per Agustí Gallart. L’agència es focalitza en Doctrina Social de l’Església. Hi ha algunes altres realitats informatives com Forum Libertas o E-Cristians, capitanejats per Josep Miró i Ardèvol. Nascuts el 2001 i de tendència conservadora, volen contrarestar la poca presència cristiana a la vida pública.

En canvi, en l’aspecte del cristianisme renovador, es troben Foc Nou i les revistes El Ciervo i Dialogal. Foc Nou, amb més de quaranta anys d’història, és un mensual de referència del cristianisme renovador català i està editat per una empresa no religiosa. A més de tot això, hi ha setmanaris i suplements en els mitjans de comunicació generalistes, com Presència, que en col·laboració amb la Direcció General d’Afers Religiosos potencien la informació sobre la diversitat religiosa a Catalunya. El diari La Vanguardia, a part d’una secció de religió dominical, acull blocaires religioses en l’edició digital. I altres diaris com l’ Ara, El Periódico o El Punt Avui tenen experts en religió que cobreixen aquest tipus d’informació.

Un Papa mediàtic
Però si hi ha una persona que desperta l’interès de tots aquests mitjans, aquest és el papa Francesc, que parla de manera sintètica, amb frases-píndola ideals per a Twitter, mems i titulars. L’estructura comunicativa vaticana, molt dispersa, està vivint actualment un període de fusió i optimització de recursos (que culminarà amb un sol organisme i no amb microentitats com el Pontifici Consell per a les Comunicacions Socials per una banda, la Sala Stampa de la Santa Seu per una altra, Ràdio Vaticà com a ens autònom, l’Osservatore Romano per un altre costat, etc.).

A les antípodes de l’ortodòxia vaticana trobem El Pregó, publicació quinzenal d’informació i opinió, dirigida per Casimir Martí. La revista Vida Nueva, un referent en castellà sobre informació religiosa, compta amb un suplement mensual, Vida Nueva Catalunya, coordinat per Jordi Llisterri. També s’ha de fer referència a Ressò, el Butlletí del Seminari Major Interdiocesà, i Portal Obert, del Seminari de Barcelona. Sense oblidar blocs de referència com els de Jesús Renau ( Visió Positiva), Oriol Domingo ( In Saecula Seculorum), J ordi López Camps ( Vita Moleskine) o Josep Maria Carbonell ( Minoria Creativa).