Les assignatures pendents de la fotografia

SILVIA OMEDES

Catalunya ha comptat amb fotògrafs documentalistes des de final del XIX, quan va arribar la primera càmera fotogràfica. A casa nostra, de talent n’hi ha molt, però el franquisme va provocar que no es desenvolupés ni explotés la vessant cultural d’aquestes arts i oficis perquè els fotògrafs amb inquietuds socials que havien documentat la realitat de la guerra i la postguerra (manifestacions, afusellaments, assassinats...) es van haver d’exiliar.

No va ser fins l’arribada de la democràcia que van poder publicar i signar lliurement els treballs. Aquestes feines de fotoperiodistes i documentalistes –professionals que treballen amb la realitat– bàsicament es publicaven a diaris i revistes. Amb tot, des de fa uns quinze anys, això ja no és així i, avui en dia, molts pocs diaris inverteixen en la producció d’un reportatge d’investigació ni en el viatge a l’estranger d’un fotògraf. Cada cop més, per abaratir costos, els diaris es nodreixen de fotografies d’agències i de bancs d’imatges, cosa que implica que molts d’ells sovint publiquin les mateixes imatges.

I com són fotografies distribuïdes a tot tipus de empreses de comunicació, les imatges més venudes són aquelles amb poc context que complauen una audiència major, quan és en el context on resideix la riquesa del missatge. Perdem, doncs, diàriament, la mirada atenta del fotògraf independent, la fotografia amb intenció i tota la riquesa dels diferents nivells de lectura. Això ha comportat en els darrers anys un gran empobriment de la fotografia de diaris i revistes. A Espanya, gairebé no queden revistes que apostin per projectes documentals, com sí publiquen mitjans com The New York Times, Stern, Time, Sunday Times, etc. La majoria del que trobem als suplements dominicals dels diaris avui té a veure amb famosos, esports, natura i decoració, temàtiques que no impliquen un conflicte amb la publicitat ni amb les empreses que financen aquests mitjans.

Vies alternatives
Per tot això, fotògrafs documentalistes i fotoperiodistes han après a buscar vies alternatives i a intentar guanyar-se el pa de manera diferent. Internet, els museus, centres d’art, galeries, festivals i les recents iniciatives privades d’autoedició de llibres estan sent les noves plataformes de difusió de la fotografia seriosa i de qualitat. No cal dir que, en els darrers anys, la prioritat per a molts autors nacionals ha estat buscar feina fora d’Espanya, a on hi ha encara moltes agències que continuen d’apreciar el talent i que garanteixen ingressos i publicacions. Paradoxalment, mentre els diaris nacionals ja no publiquen perquè diuen que el fotoperiodisme no interessa, l es exposicions de fotografia documental són les més visitades de la ciutat i el públic demostra que valora la feina feta amb compromís, temps, rigor i expressivament potent, i pot fer cues llarguíssimes per veure una exposició com la World Press Photo.

Un altre problema afegit per al sector professional de la fotografia d’aquest gènere és que, mentre a altres països d’Europa existeixen agències, agents i representants d’autors (professionals que exploten i difonen l’obra de diversos autors), a casa nostra aquesta figura professional gairebé no existeix. I, a Catalunya, aquesta manca d’interès vers la fotografia es dóna també. La fotografia a Catalunya i les seves necessitats han estat des de fa massa anys la patata calenta que passa d’un govern a l’altre sense gaire voluntat política per entendre-la, valorar-la sincerament i potenciar-la. I aquest greu abandó ja ens ha passat factura amb casos d’importants arxius perduts, mal venuts o malmesos que han empobrit el nostre patrimoni nacional.

El potencial de l’arxiu
Sense dubte, a Catalunya, tenim molts bons arxius i s’està fent molt bona feina, encara que el sector de la fotografia i la quantitat d’obra existent pendent de trobar el seu lloc necessita un impuls. En aquest sentit, el Pla Nacional per a la Fotografia que acaba d’impulsar el govern, urgent i necessari, esta sent ben rebut pel sector. Tot i que arriba amb molt retard i que no és suficient ni exhaustiu, aposta de manera clara pels àmbits més patrimonials de la fotografia, els més sensibles políticament parlant.

Molts autors, actualment, deixen en dipòsit les seves obres i arxius signant contractes i acords de cessió o comodat que prometen coses que, materialment, no es podran realitzar mai. Quan un autor arriba en aquest punt és perquè s’està fent gran i vol que la seva obra perduri i es conservi en condicions, i és en aquest moment on detecto sovint en els fotògrafs un desconeixement dels seus drets i de les possibilitats que ofereix la gestió de l’obra, tant des del punt de vista físic (còpies, negatius, fulls de contacte, llibretes...) com pel que fa als drets d’autor, una feina diferent de la creativa i sobre la qual és convenient deixar-se aconsellar.

Als autors amb bons arxius, els suggereixo que abans de signar un contracte de cessió o de comodat s’informin bé amb advocats, galeristes o persones expertes en gestió cultural i drets d’autor per valorar el potencial del resultat del seu treball i de totes les parts. Perquè si tenen còpies d’època en paper, –el gran tresor dels autors– en lloc de deixar-les enterrades en capses en un arxiu, potser el lloc més adient per explotar-les poden ser les galeries de fotografia especialitzada que les vendran a col·leccionistes. Les fotografies que es venen a les galeries són per ser un objecte patrimonial, artístic i col·leccionable, i qui les compra vol que l’objecte fotogràfic perduri en el temps. L’obra col·leccionada avui entra directament en el mercat de l’art i amplia, de molt, les possibilitats de perdurar.

Canvi de mentalitat
En la millora de les condicions generals del tracte als autors, és urgent i necessari també anar educant institucions públiques i privades en la necessitat de pagar sempre pels drets d’autor. En fomentar les bones pràctiques que normalitzin el fet que si algú vol utilitzar una obra ja feta, ha de pagar-ne els drets d’ús. Alguns museus, encara avui, produeixen obra i creuen que, pel sol fet de fer-ho, ja en són propietaris quan en realitat l’obra segueix sent de l’autor. Tampoc val exposar obres gratuïtament argumentant la il·lusió que li farà al fotògraf ser exposat, i guanyar visibilitat pública. Bona praxi vol dir que si un espai s’està posicionant gràcies a l’obra d’un autor, l’espai li deu alguna cosa al segon per fer-ho. Per tant, s’han de negociar i pagar sempre drets d’autor pels diferents usos possibles.

Desconfiem d’aquelles entitats o empreses que demanen automàticament tots els drets d’explotació i en exclusiva de l’obra dels autors. Tot això passa per un canvi de mentalitat del sector, de les institucions públiques, dels mateixos autors i dels serveis jurídics que han d’ampliar el punt de vista i el marc legal de treball, aturar sistemàticament la transcripció de clàusules, que sovint són abusives per desconeixement, i entendre l’obra fotogràfica no tan sols com un “document no textual” a conservar, sinó com un objecte genuí amb molt potencial d’explotació i vida pròpia.

A Catalunya, hi ha molts arxius per descobrir. La Biennal de fotografia Xavier Miserachs, per exemple, que té lloc a Palafrugell i que ja té vuit edicions de vida, en cada nova ocasió en descobreix un. Amb voluntat i bona feina un grup de gestors culturals a l’Empordà han tret a la llum pública cada dos anys un fotògraf desconegut del poble amb una obra increïble. A poc a poc, es pot fer molt bona feina. La fotografia és la nostra memòria cultural copsada per algú sensible, el tresor que cal cuidar perquè ens ajuda a entendre qui som i d’on venim, una eina que des de fa més de cent anys ens permet interrogar el món i a nosaltres mateixos. És el nostre mirall. Aquest és el seu gran poder i ja és hora de reconèixer-ho.