Andorra contra la mordassa

GUALBERT OSORIO

El Principat d’Andorra té un univers mediàtic que es correspon i s’adapta a la seva especificat. En aquest context tan particular, els periodistes del país dels Pirineus ja fa mesos que s’enfronten a una nova llei que, segons algunes veus, atempta contra la professió i que, entre altres coses, fomentarà la censura encoberta i les demandes abusives. El periodisme al Principat d’Andorra, tot i que es regeix pels mateixos postulats, normes i saber fer dels anomenats països democràtics del vell continent, té singularitats pròpies d’un estat de 75.000 habitants i amb una taxa d’immigració fregant el 50%.

Avui dia, Andorra compta amb quatre diaris (dos d’ells de pagament, el Diari d’Andorra i El Periòdic d’Andorra) dos gratuïts ( Bon Dia i Més), l’Agència de Notícies ANA, el diari digital Ara.ad i diferents r evistes monogràfiques i generalistes. A més, es reben més de trenta emissores de ràdio entre franceses, castellanes i catalanes. Tot i així, només quatre tenen una àmplia producció pròpia, dirigida al país pirinenc (Ràdio Valira, Cadena SER, COPE i Flaixbac- Andorra 1) i, a més, hi ha la Ràdio i Televisió pública d’Andorra que va iniciar les activitats el 1991.

Els dos grans monstres de la comunicació que coexistiren durant molts anys en aquest país (Ràdio Andorra i Sud Ràdio, amb més de 1000 kW de potència i que arribaven a gairebé tots els racons d’Europa Occidental), van tancar les portes, el 1984 i 1981, respectivament. A Andorra, no hi ha cap llei que reguli el sector. No hi ha llei de premsa i el sector audiovisual viu en una situació de permissivitat controlada. L’única llei que hi ha sobre això, data de l’any 2000, regula la ràdio i televisió públiques, i controla l’espectre radioelèctric nacional a través dels serveis d’Andorra Telecom, l’empresa pública encarregada de les comunicacions.

Els professionals de la comunicació d’Andorra s’enfronten a una desagradable crisi econòmica, tot i els innombrables brots verds que alguns diuen veure. La publicitat en premsa escrita ha baixat un 40%, mentre que en l’àmbit audiovisual el descens ha arribat a ser d’un 55%. Segons els propietaris dels mitjans, el 2015, ha tingut una bona entrada i les perspectives són esperançadores. No obstant això, tot i no haver-hi xifres oficials, es pot assegurar que entre un 25% i un 30% dels professionals de la comunicació han perdut la feina.

Llei polèmica
Ara bé, si amb tot això no n’hi havia prou, a Andorra hi ha una nova llei, aprovada per majoria del Consell General, el 27 de novembre passat, pel govern de centre dreta de da (Demòcrates per Andorra). Es tracta de la mal anomenada llei de Protecció civil als drets a la intimitat, a l’honor i a la pròpia imatge, tot i que popularment és coneguda com a Llei mordassa.

Emanada del grup parlamentari que sustenta al govern, que es va aprovar amb els únics vots del partit governant i que, a més, no disposava de la simpatia de la bancada governamental. La llei ha rebut nombroses crítiques per ser considerada innecessària i perquè es creu que fomentarà la censura. En un moment donat, les esmenes del grups parlamentaris van suavitzar-ne alguns aspectes polèmics.

Aquesta llei existeix a Espanya des de 1982 i ja en aquell dia va ser criticada. Segons el professor Carlos Soria, exdegà de la Universitat de Navarra aquesta llei ,“des de la perspectiva d’empreses i informadors, ha enterbolit el clima de llibertat i de seguretat jurídica que sempre requereix l’exercici organitzat o professional al dret a la informació reconegut per la Constitució espanyola”. A la llei andorrana, li podríem aplicar cadascun d'aquests comentaris i matisos.

En els ambients polítics i de la comunicació d’Andorra es recull aquesta preocupació. Així, Rosa Gili Casals, consellera general del Grup Parlamentari Socialdemòcrata, assegura que “aquesta llei podria semblar una primera obertura a la censura de la informació per la via de l’autocensura dels informadors, dels mitjans de comunicació, dels editors”. Per a la consellera andorrana, això no es acceptable perquè l’autocensura és una manera subtil de censura constitucionalment proscrita amb el consegüent atemptat a la llibertat d’expressió.

El perill de l'autocensura
L’associació de periodistes d’Andorra, que en reiterades ocasions s’havia mostrat contrària a la Llei mordassa perquè considerava que podia causar situacions de censura encoberta, demandes abusives i greuges comparatius entre empreses, es va reunir amb tot els grups polítics i també amb el govern del país, fins i tot amb els ponents de l’esmentat projecte de llei. L’únic que van aconseguir va ser que en revisessin la redacció, ja que era inintel·ligible i incomprensible.

En tot moment, els professionals de la comunicació van dir que aquesta llei, ja aprovada, era del tot innecessària perquè tots els drets que pretén protegir ja estan prou regulats. Es recullen en els articles 12 i 14 de la Carta Magna i, a més, són denunciables directament davant els tribunals ordinaris i, si fos necessari, fins i tot hi actuaria el Tribunal Constitucional. Respecte als drets a la intimitat, a l’honor i a la pròpia imatge, aquests ja estan protegits i sancionats a la via penal a través dels articles 173 al 189 del Codi penal en el títol IX, titulat “Delictes contra l’honor” i en el títol X titulat “Delictes contra la intimitat”.

L’entitat que agrupa els periodistes d’aquest petit país estan convençuts que aquesta llei es va aprovar per pressionar les empreses editores i els professionals de la comunicació que desenvolupen el seu treball al Principat d’Andorra. Es pretenen, apunten, l’autocensura del professional i la coacció permanent a l’empresari i editor dels mitjans de comunicació, així com emmudir les fonts d’informació del periodista, que quedarien sense cap tipus de protecció. Curiosament, a Andorra es fa tot el contrari que a França, on s’ha presentat i aprovat un projecte de llei que reforci la protecció del secret de les fonts dels periodistes.