Informació opaca

FRANCESC PONSA

L’expressió “gos no menja gos” era originària dels indis americans; si bé, fa aproximadament un segle, els periodistes nord-americans la van ressuscitar per deixar clar que, entre companys de professió, no s’atacarien. L’opacitat informativa és una pràctica que ve de lluny; però amb la crisi s’ha aguditzat. A més, el vincle del capitalisme financer amb les empreses de comunicació ha accentuat la desinformació sobre els mitjans i els agents econòmics i financers que formen part de la seva estructura empresarial.

Per a Pere Rusiñol, soci-redactor d’ Alternativas Económicas i coordinador de la secció “Perro come perro” de la revista Mongolia, aquesta situació s’aborda de manera molt més professional al món anglosaxó: “El redactor de Comunicació del The New York Times informa amb gran professionalitat sobre el que passa al diari”. A casa nostra, però, la situació és diferent. Per posar-ne un exemple, l’edició del 23 d’abril del 2012 del diari El País recollia una informació sobre el deute de més de 3.500 milions d’euros dels clubs de futbol de la lliga espanyola. En canvi, el mateix rotatiu no publicava cap informació sobre el deute de 5.000 milions d’euros a la banca que arrossega el Grupo Prisa –editor del diari– i que supera el de tots els equips de futbol.

Per la seva part, Pascual Serrano , periodista i assagista crític amb els grups empresarials de comunicació, considera: "Els mitjans que tant presumeixen de destapar assumptes foscos d’empreses i polítics es converteixen en els majors censors i ocultadors de les qüestions econòmiques que els afecten”. A parer d’ Enrique Bustamante, catedràtic de Comunicació a la Universitat Complutense de Madrid i expert en economia de les indústries culturals, l’univers mediàtic s’ha anat agrupant en un limitat conglomerat de grans grups multimèdia. La via del creixement mitjançant la cerca ansiosa de capitals ha homogeneïtzat les estratègies i comportaments. Ambdós processos conformen el que es coneix en el món acadèmic com la financiarització dels grups de comunicació, que es caracteritza per l’endeutament massiu i l’apel·lació als mercats de capitals.

“El fet que la banca es converteixi en editora de premsa és un problema”, assenyala Rusiñol. La llista de temes periodístics “calents” –preferents, crisi, desnonaments, pensions...–relacionada amb el sector financer és interminable. “Algú creu que els mitjans propietat de la banca poden informar amb independència sobre això?”, es pregunta Rusiñol. Carles Ruiz, professor de Periodisme a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull i autor del llibre La agonía del cuarto poder (Trípodos, 2008), assegura: “És difícil que la premsa pugui exercir la f unció democràtica de contrapoder si els poders que ha de controlar tenen el control directe o indirecte dels mitjans. Crec que l’actual crisi econòmica n’és un exemple ben clar”.

Crisi de credibilitat
Tots els periodistes consultats coincideixen a assenyalar que les diverses servituds dels mitjans de comunicació fan que quan una informació entra en conflicte amb els interessos d’una empresa mediàtica, aquesta opti per silenciar la informació abans que perdre la possibilitat de satisfer els seus interessos: "Ens hauríem de plantejar -prossegueix Ruiz-, si un diari ha de rebre subvencions del poder polític i si aquestes subvencions condicionen el tipus d’informació que el mitjà farà sobre aquest poder polític. El resultat és una ‘censura privada’ que s’intenta camuflar amb eufemismes com ara ‘línea editorial’”.

Això desemboca en una problema de falta de credibilitat. “Pulitzer deia que un diari no pot tenir amics. Els nostres mitjans tenen massa amics i, per tant, massa peatges que impedeixen que el ciutadà conegui informacions essencials per formar-se una opinió i transformar-la en voluntat política. Si més no, ja que els mitjans, en els discursos, exigeixen transparència als altres actors, haurien de ser els primers de ser-ho i, en aquest sentit, haurien de dir-li al lector quins són els propietaris reals”, afirma Ruiz. No obstant això, aquesta cerca resulta complicada per la poca transparència i informació dels mitjans sobre els propietaris.

Més transparència
La secció “Perro come perro” de la revista Mongolia va néixer per capgirar aquesta manca de cultura de la transparència informativa relativa a la informació sobre els mitjans de comunicació. Periòdicament, aquesta secció informa sobre la crisi dels mitjans i sobre els “senyors de la premsa”; als agents financers que hi ha darrere els mitjans de comunicació. Pere Rusiñol, coordinador de la secció, creu que els grans mitjans ja no són el quart poder, sinó la unitat de propaganda del poder. “Són actors rellevants vinculats al poder i, per tant, necessiten el control del periodisme. I els mitjans tradicionals no ho faran perquè es protegeixen els uns els altres”, afirma.

I què hauria de canviar en la professió periodística per tenir una informació sobre els mitjans més transparent? Rusiñol afirma que això depèn més de les empreses que de la professió: “Els que gestionen les empreses haurien d’entendre que el seu gran actiu en el mercat de la informació és la credibilitat. I la transparència sobre el propi mitja és un element important per r ecuperar la credibilitat perduda”. En aquest sentit, Ruiz es pronuncia en termes similars: “Sóc conscient que el finançament de la premsa és un dels problemes estructurals més greus; encara que els diaris podrien intentar una via que potser aportaria vendes i restabliria aquesta funció democràtica de contrapoder: fer bones informacions, que consisteixen bàsicament a treure a la llum allò que el poder –qualsevol poder– vol que romangui amagat”.