Útils o morts

EUDALD COLL

El 3 de febrer, al CaixaForum, dos referents del periodisme com Iñaki Gabilondo i Antoni Bassas van reflexionar sobre un ofici que està mutant cap a un destí incert, desconegut. El debat, sota el títol “ La transformació del periodisme”, era el segon de la tercera edició del cicle “Futur”, que el Col·legi de Periodistes de Catalunya organitza conjuntament amb l’Obra Social La Caixa.

Tot just començar l’acte la degana, Neus Bonet, que actuava de moderadora, recordava als centenars de persones que omplien la sala que els ponents que l’acompanyaven a la taula tenien una llarga trajectòria, s’havien format en redaccions convencionals i en un àmbit analògic però que, ara mateix, eren dues referències a la Xarxa (Gabilondo pel videoblog a El País i Bassas per l’informatiu del web de l’ara). “Els de la ràdio som els que menys ens hem vist sacsejats mentalment perquè és el mitjà que parla l’idioma de les noves tecnologies”, va explicar Gabilondo. “És un idioma –va prosseguir– amb la mateixa arrel”.

Canvis i semblances
Per la seva part, Antoni Bassas, va comparar els professionals de la informació amb els del setè art: “En aquests moments, els periodistes semblem aquells actors que aprenien a passar del cinema mut al cinema sonor. I no tots van sobreviure, no tots van adaptar-se al canvi”. Aquests canvis estan transformant moltes coses. “Abans, la ràdio era la primera que donava la notícia. Ara això és discutible perquè pot fer-ho Twitter, el web d’una emissora de ràdio o d’un diari, etc". Altres aspectes, en canvi, no són tan diferents del que passava a l’època analògica. “Una de les coses que a l’ara hem descobert és que les audiències digitals dels diaris són molt semblants a les de la ràdio. Quan hi ha audiència? Als matins”, recorda.

Val a dir que amb la Xarxa s’ha instal·lat una massa ingent d’ímputs dels quals s’ha de separar el gra de la palla. “El primer que escasseja en les inundacions és l’aigua potable, i el primer que manca en les inundacions informatives que ens arriben de tot el món és la informació solvent. I quan el ciutadà s’adona que, enmig d’aquell aldarull colossal, és quan demana que col·loquin balises per poder distingir on hi ha aigua potable”, va afirmar Gabilondo. “La gent –va prosseguir– ha arribat al convenciment que el periodisme serà necessari, precisament, com a conseqüència de l’extremada dificultat que suposa identificar la procedència dels milions de senyals que ens arriben. Per això el periodisme mai ha tingut tanta claredat de futur, però tampoc tanta foscor sobre els suports amb els quals haurà de recolzar-se i sobre les empreses i els mecanismes que puguin comercialitzar-lo”.

Sense nostàlgia
Sobre l’acceleració dels temps històrics, Bassas va recordar quan, als anys vuitanta, la CNN es va inventar el cicle diari de notícies. “La gent es preguntava si hi hauria notícies per a tot el dia”, va afirmar. “El que estem vivint -afegeix- és el resultat d’una triple crisi: l’econòmica i financera, la revolució tecnològica i, com a conseqüència d’això, la pèrdua del monopoli emissor per part dels periodistes. Perquè ara qualsevol pot emetre. Però, evidentment, una cosa és ser emissor i una altra és ser periodista. És com preguntar i entrevistar, que no és exactament el mateix”.

En un moment del debat, els dos ponents van coincidir a aconsellar als més joves a no mirar enrere. Bassas va demanar-los que no tinguin nostàlgia d’una època que no han viscut. Gabilondo també va desmitificar el passat pròsper al qual alguns es refereixen: “Jo no vaig poder treballar de periodista fins a tretze anys després de finalitzar els estudis, perquè llavors no es podia fer informació a la ràdio. I no m’he passat la vida mostrant les cicatrius d’aquella decepció”. “Nosaltres –va prosseguir– ens trobàrem un país que sortia d’una guerra, partit amb dos, amb un munt de morts i un dictador. És el que ens va tocar a nosaltres, i ara toca el que toca. Dedicar una dècima de segon a la commiseració respecte a això és perdre el temps de manera llastimosa”.

Qüestió d’ètica
Bassas va recalcar la importància de la feina feta amb professionalitat enmig de l’entorn actual amb tants ímputs. En aquest punt, Bassas va recordar aspectes bàsics “com contrastar les notícies, presentar-les adequadament, la riquesa de vocabulari, llegir i saber de què es parla, tenir curiositat per informar-se, etc. Però, per sobre de tot, hem de pensar, establir un criteri. Perquè, essencialment, el periodisme és un punt de vista. I per tenir un punt de vista s’han de veure tots, sospesar-los i decidir-s’hi per un. Perquè una cosa és informació i una altra és periodisme”.

“No hi ha periodisme –va prosseguir– sense interpretació. I la nostra subjectivitat, perquè som subjectes, la dotarem de responsabilitat, d’honestedat. Si complim aquests mínims començarem a tornar-nos la il·lusió per la nostra feina, que en algun moment semblava que no valia res quan, en realitat, hi ha tanta informació circulant pels creuaments dels carrers de la vida que falten guàrdies urbans com nosaltres que distribueixin el trànsit de les notícies”. Gabilondo, al seu torn, va incidir en la importància de la feina ben feta per diferenciar-la de l’allau d’informació que arriba des de diferents canals i va explicar que el ciutadà del futur podrà triar entre una gran varietat de productes informatius, així que escollirà sempre el que ofereixi “una gran solvència i sense una sola trampa”. El periodista basc va defensar l'ètica: “El que no sigui capaç de ser respectable des del punt de vista ètic serà escombrat per una societat amb cinquanta milions de vies per on circularl”, va afirmar.

Acostar-se als altres
“El retret que es fa a la política i al periodisme és que ens hem allunyat de la gent. I apropar-nos-hi és molt important”, va reconèixer Gabilondo. “Olorar, saber, sentir i conèixer els altres és un exercici molt ric i important per als periodistes. El descobriment de l’altre és la matèria primera de la nostra activitat”, va insistir. Així, a tall de resum, va dir que “per viure del periodisme serà imprescindible avançar en el coneixement de la gent, així com desenvolupar una solvència ètica impressionant i jugar a aquest joc amb molta seriositat. Perquè hi haurà una competència infinita. I, per tant, l’exigència serà absoluta”.

En aquest punt, Gabilondo es va dirigir de nou als joves. “Si tingués vint anys –va concloure– no toleraria que gent de la meva edat em digués que no tinc futur”, va advertir. “ Estem assistint a l’enfonsament d’un món i és natural que ens espanti, ens desconcerti i ens posi nerviosos. Amb tot, no podem creure que això ho és tot. I no podem veure que s’està construint alguna cosa nova perquè haurem de fer-ho nosaltres”.