Diferents transicions

CRISTINA PERALES

Els mitjans tracten sobre els conflictes que sorgeixen en la societat i els converteixen en la temàtica central de la seva activitat. Els mitjans tenen una enorme responsabilitat sobre com entenem els fets i com cristal·litzen en la societat. Una cobertura inapropiada del conflicte té unes repercussions directes sobre aquests, ja que pot afavorir-lo, o no, pot reproduir-lo, pot col·laborar o entorpir-ne la gestió, pot interrompre o afavorir la resolució o la seva mediació. És a dir, els mitjans exerceixen políticament una funció en la gestió del mateix conflicte.

Els mitjans despleguen una estratègia de poder adreçada a presentar una única visió simplista dels fets, poc rigorosa amb la complexitat dels conflictes i amb l’anàlisi dels matisos. Els discursos periodístics resultants es fonamenten en discursos d’alteritat, en què es parla de la construcció d’un nosaltres enfrontat a un ells que, sovint, és estereotipat, carregat de generalitats i fal·làcies. Així doncs, la representació del procés català i la confrontació de l’administració central espanyola amb la catalana ha esdevingut un subjecte de construcció de marcs interpretatius que redunden en el conflicte identitari, en la confrontació de territoris i sentiments nacionals. No només parlem d’aquesta lògica en mitjans de comunicació radicats a Madrid. El periodisme exercit des de Catalunya, també s’ha prestat a aquest “joc” de lògiques de dominància i ha contribuït a polaritzar el conflicte politicoadministratiu convertint-ho en un conflicte social en què s’ha identificat la contesa amb la generalització de l’“Espanya contra Catalunya” o viceversa.

En general, dels estudis dels discursos realitzats darrerament des de la manifestació contra la retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional del 2010 fins a l’actualitat, la conclusió a la qual s’arriba és que la realitat política queda enquadrada entre un Mas-Rajoy, atorgant un protagonisme nul o fins i tot silenciat a la resta d’actors polítics que hi participen. Els mitjans més prosobiranistes actuen insistint en la incapacitat d’Espanya per acceptar l’exercici d’un referèndum vinculant. Els mitjans identificats amb el nacionalisme espanyol (siguin de dretes o d’esquerres) neguen la possibilitat d’un pacte fiscal o una modificació constitucional per donar cabuda a la proposta “de Mas”. Tant els uns com els altres aborden la qüestió amb escassa argumentació i, en ocasions, amb agressivitat verbal i amb raonaments il·lògics o fal·laços.

Lectures simplistes
No és una pràctica nova. La Transició democràtica, un dels períodes més importants de la recent història d’Espanya que ajuda a entendre l’actual situació de falta de reconeixement identitari, també va ser narrada d’una manera similar: explicacions dicotòmiques que només ajudaven a dibuixar dos bàndols oposats. En una publicació recent que estudia el discurs periodístic des del 1975 i fins al 1979 - Premsa i autodeterminació. Catalunya i Euskadi dins l’Espanya de la Transició, (UOC, 2014) - , s’analitza el treball periodístic durant aquell període.

El resultat d’aquest estudi permet concloure que la contribució dels mitjans de comunicació a la construcció de l’opinió pública del moment havia estat ideologitzada a través de l ectures simplistes, asseveracions gratuïtes i, en ocasions, tergiversacions de la realitat que s’estava vivint per tal de legitimar l’aposta ideològica de la línia editorial del mitjà de torn. Es parlava dels blancs i negres, oblidant-se de manera voluntària o involuntària dels grisos, dels matisos que ajuden a recrear la complexitat d’un context incert.

Favorables a la Carta Magna
Durant l’època estudiada, −i a diferència del moment actual− la gran majoria dels rotatius feien una defensa de la Constitució espanyola com a element que permetia la unitat territorial i la modernització del país. Deia és el diari que més obertament dubtava del text constitucional com a resposta favorable a les aspiracions nacionalistes d’una part dels bascos, a més de mobilitzar els lectors per l’abstenció, igual que feia el PNB, en el referèndum constitucional de 1978.

En general, sobta que la paraula independència no s’utilitzés gairebé mai. Els diaris que més representaven el nacionalisme espanyol optaven per l’ús de mots com ruptura o secessió, que denoten una càrrega més negativa. Els rotatius més sensibles a la qüestió nacional, com seria Deia i Avui, parlaven de consecució de més autogovern (com era el cas dels editorials de l’Avui, tot i que els columnistes parlaven obertament d’una “Catalunya sobirana” i de la possibilitat de l’“exercici del dret a l’autodeterminació”). El cas de Deia era, certament, diferent ja que la posició editorial del diari legitimava l’aspiració independentista del poble basc i el projecte de reunificació d’Euskal Herria.

La Vanguardia i El Correo, per la seva banda, tenien posicionaments més propers a les capçaleres editades des de Madrid: aprovaven la monarquia i el text constitucional com a elements garants de la unitat territorial, que no es posava en dubte. Tots dos admeten certes singularitats en els casos català i basc dins un projecte sobirà indivisible: l’espanyol. Els diaris analitzats comparteixen, doncs, la defensa de l’estabilitat de l’Estat. Pel que fa als actors, el raonament polític desplegat llavors és que els diaris van fer una defensa dels que eren considerats els seus “aliats polítics”, els coincidents amb la seva ideologia; silenciant o deslegitimant accions o actors tractats d’adversaris.

Dels resultats de la comparativa que extraiem entre la cobertura de l’abans i de l’ara, és que cal una reflexió profunda de la professió. La reflexió ha de ser serena, sincera i assossegada. El periodisme responsable és aquell que no dubta a incloure pluralitat política per explicar tots els punts de vista possibles d’un fet, que defuig de titllar de “bo” o “dolent” un actor del conflicte, perquè, a aquestes alçades de la pel·lícula, s’ha vist que l a realitat és molt més complexa que un bo i un dolent. La qual cosa encara la fa, si hi cap, més interessant d’explicar.