Amenaçats

CARME ESCALES

Anar de bòlit, avui dia, pot significar una gran sort, o el camí de la desgràcia. Tenir molta feina, però no pair-la bé –ni a l’hora de fer-la, ni en acabar-la, per no poder ni valorar-ne el resultat–, el cúmul dels sempre ajustats terminis d’entrega o la immediatesa amb què es desencadenen les notícies, predisposa el periodista a entrar en un bucle d’obsessió per la feina. “Viure constantment a la faldilla de la notícia facilita que el periodista sigui un dels professionals que més es casa amb la feina. Als Estats Units, parlen de periodistes i advocats com els col·lectius que pateixen més estrès”, declara el psiquiatra Enrique Rojas, autor del llibre Cómo superar la ansiedad. “Tenir temps únicament per destinar a la feina ha esdevingut la primera epidèmia mundial a l’Occident més desenvolupat”, afegeix.

“Tot i que no hi ha estudis a Catalunya que mostrin en el col·lectiu de periodistes una major incidència dels nivells patològics d’ansietat, sí que és cert que la professió compta amb alguns elements que afegeixen més pressió als professionals de la informació en l’exercici de la feina”, exposa Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona, especialista en medicina del treball i consultor mèdic dels treballadors de Catalunya Ràdio.

Segons un estudi del 2014 fet per CareerCast, un cercador de treball dels Estats Units i difusor de notícies laborals, els periodistes ocupen el vuitè lloc en el rànquing de les deu professions amb més estrès. “A Catalunya, els metges són al capdavant d’aquesta psicopatologia”, explica Padrós. Si més no, han estat el col·lectiu més estudiat perquè la seva no-salut pot comprometre la praxi i, per tant, incidir directament en la salut dels pacients. “Si bé, en el cas dels periodistes, estrès i ansietat no semblen presentar una situació preocupant. Un estudi d’aquesta prevalença podria ajudar a detectar, en les diferents organitzacions de treball, factors que propicien l’ansietat”, apunta Padrós.

Depèn de cada cas
“L’ansietat forma part d’un procés en què la persona sent que s’enfronta a una situació o un entorn advers, que no sol estar vinculat només a la feina, perquè no hi ha persones que solament siguin periodistes. El seu entorn relacional més proper, la parella, els fills, els amics i la família extensa també hi afecten”, exposa Antoni Calvo, psicòleg clínic i terapeuta família, que admet que metges, mestres i periodistes són tres col·lectius que acostumen a passar força per la seva consulta.“A mi em sembla molt forçat dir que la professió periodística és responsable dels grans afectats per l’ansietat i l’estrès en termes considerats psicopatològics”, afirma.

Estimulants com el cafè, ansiolítics, alcohol, marihuana o cocaïna, amb les corresponents dosis de tolerància i addicció que se’n deriven, són la carta de presentació de molts pacients d’Antoni Calvo. “Un 70% vénen automedicats així”, afirma. “No puc parar” és l’altre comú denominador dels pacients enganxats i col·lapsats per una feina, entre els quals Calvo admet que hi ha força professionals de la informació. “Uns perquè són la imatge o la veu d’un programa líder d’audiència i en senten la total responsabilitat, així com la trampa de la fama i el narcisisme del poder d’influència, que acostuma a distanciar del necessari equilibri personal. Però, sense parar, també es poden fer coses per millorar”, assegura Calvo. Entendre com gestiona el pacient l’estrès en tot el que viu, i fer que senti que ha de funcionar diferent per viure-ho millor són els preliminars de la teràpia. “Poso molts deures durant els quinze dies que no veig el pacient i, entre allò que prescric, hi ha la meditació”, afirma.

Pressió extrema
“No sé com seria la meva vida sense la feina. La vida acaba sent la nostra feina. I més en el cas dels qui, com jo, havíem somiat dedicar-nos un dia a fer això. Vàrem triar estudiar Periodisme perquè volíem fer el que estem fent. I, justament, a primera línia informativa. Si et guanyes el lloc on vols estar, segurament vius la teva feina de manera diferent a qui es dedica a una cosa que no li agrada. La pressió que tu mateix et poses és molt més gran". A aquest testimoni, un periodista en plantilla “sempre amb el nas al carrer” allà on s’havia produït un succés, les coses li anaven bé. Aconseguia força exclusives, i els seus caps n’estaven satisfets. Fins que un dia el cos va començar a emetre petits tocs d’alarma.

“Sentia molta irritació, em passava el dia enfadat, intranquil i neguitós”, diu. “I, quan l’empresa va començar a retallar les nòmines, la por que allò signifiqués el principi del final es va afegir al meu neguit. Em sentia caminant davant d’un buit”, exposa aquest informant. “A la meva autoexigència es va barrejar la necessitat de fer-ho encara millor per no perdre la feina. Anava fet pols”, recorda. "No em permetia desconnectar, ni quan tornava a casa, amb la meva dona i els meus fills, ni els caps de setmana, ni, en els darrers dos anys, cap dia de les vacances ”, confessa.

“El metge –recorda– em va receptar paroxetina (fàrmac inhibidor de la recaptació de la serotonina), Prozac, i allò de seguida em va estabilitzar. En vaig prendre sis mesos i em sentia bé, fins que, al poc temps de deixar-ho, vaig tornar a patir un altre episodi d’ansietat. No era un quadre greu, encara que allò volia arreglar-ho i, aquell cop ja no amb pastilles”. "Vaig parlar amb els meus caps i vam decidir que canviaria de secció. Potser també hagués pogut millorar sense deixar Successos, però tan se val, valoro molt trobar-me millor”, afirma. “Ara no em trec els meus fills de sobre. Tot el temps que vaig viure abduït per la feina, la família és la primera que ho va notar i els meus fills, en veure’m sempre de tant mal humor, ni se m’atansaven”, rememora. "He après a apagar el mòbil, he recuperat la lectura i torno a practicar esport”, conclou satisfet.