Pols oposats en temps convulsos

JOSEP M. FIGUERES

Els anys trenta mostren molt bé l’esclat del periodisme professional, amb la derogació de la Llei de Jurisdiccions vigent des del 1906, l’eliminació de la censura de la dictadura de Primo de Rivera i dels controls administratius diversos. S’obre, doncs, una etapa de llibertat amb l’obertura de nous diaris polítics, setmanaris combatius, diaris d’empresa i ideològics. Hi destaquen també els diaris satírics clàssics com La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa o Papitu, que s’enriqueixen amb innovacions com El Be Negre. A més, la premsa de Barcelona arribava a les comarques amb naturalitat i a totes les seves capitals hi havia un sistema periodístic de gran riquesa ideològica. Per aquesta extraordinària riquesa en l’oferta, s’ha arribat a definir aquest període com l’època d’or del periodisme català.

Hi havia moltes esperances dipositades en la República. En aquest nou context, Catalunya va esdevenir la punta de llança d’una formulació única a Europa: forces anarcosindicalistes de gran impacte i alta implantació, estructuració de dos grans corrents marxistes, l’ortodòxia fidel a Moscou del poderós PSUC durant la guerra civil i el radical POUM, mal batejat com a trotskista. La dreta convencional, la Lliga, es va veure afeblida.

Premsa hostil
El periodisme va ser l’escenari de tots els conflictes que van encarnar la transformació republicana. Plomes esmolades com Josep Pla o Manuel Brunet a La Veu o Rovira i Virgili o Josep M. Francès a La Humanitat, s’acompanyaven d’uns dibuixants afinats com Valentí Castanys a La Veu i El Be Negre o Feliu Elias Apa i molts altres a la premsa esquerrana com La Publicitat. Van ser molts els redactors, dibuixants o fotògrafs que van acostar la realitat als ciutadans que no només llegien el “seu” diari, sinó que també els agradava veure els punts de vista dels altres. Efectivament, el consum de premsa era altíssim i es podia veure, a manca de biblioteques públiques, en una munió d’establiments comercials i socials diversos, des de les perruqueries als casinos, als bars i a les entitats.

La premsa de Madrid, majoritària amb vocació empresarial i de tints molt conservadors, tot i els matisos del republicanisme militant que va encarnar el nou Ahora, va arribar a Barcelona puntualment tan sols a centres d’influència política com les oficines estatals, però només és venia a subscriptors i, de manera esporàdica, als quioscs de la rambla barcelonina. En canvi, les redaccions dels diaris sí que rebien la premsa més significativa com El Imparcial, ABC, etc., atès que les dues grans ciutats de l’Estat tenien una gran varietat de rotatius, al voltant d’una vintena cadascuna. Amb l’excepció d’algun articulista, com Luis Bello, o d’alguna tribuna ponderada, com l’ Heraldo de Madrid, la pràctica totalitat va mantenir un posicionament clarament hostil a la realitat nacional catalana, com ja havia passat en dècades anteriors.

Confrontació política
La República neix amb extremada força a Barcelona. Macià parla de tu a tu–−el que ara es coneix com bilateralitat–, amb el nou poder de l’Estat. En aquest escenari, s’aspira a la autonomia integral, o sigui, a una situació que serà punt de sortida per als catalans vers una autonomia que s’anhelava des de final del xix en un in crescendo que culminarà l’hivern del 1918-19 i que haurà de ser tallada manu militari el 1923. Amb els braços oberts (Reportatge de l’Estatut) (1932) esdevé una precisa crònica d’una voluntat de col·laboració, com ho expressa el títol, si bé aviat l’enfrontament s’activa, tanmateix no s’havia aturat en les dècades anteriors, com palesen les confrontacions dialèctiques que tenen, per exemple, Valentí Almirall, Enric Prat de la Riba o Antoni Rovira i Virgili amb tribunes com La Época, El Imparcial o ABC.

Aquest darrer diari va esdevenir emblemàtic d’una posició d’enfrontament radical i constant sense cap possibilitat de contemporització. El 28 de març de 1930, sota el títol Regionalismo, sí; Separatismo, no, escrivia: “Una de les perfídias del regionalismo turbio con que disfrazan su verdadera personalidad los separatistas consiste en confundir la autonomía administrativa con la política”. Aquest és el nucli de la qüestió i a ell se subordina tot, de la llengua a l’economia, del simbolisme a la mateixa praxi política. Són dues concepcions oposades que tenen el camp de batalla constant en el periodisme.

L’Estatut, al centre de tot
El debat de l’Estatut serà l’epicentre de la polèmica. Un dels periodistes gens suspicaços de radicalisme, Josep Pla, manté una columna a La Veu des d’on, el 26 de juliol de 1931, escriu: “On anem? Ningú no podria dir-ho d’una manera coherent. Ens trobem davant d’un procés dominat per imponderables, davant d’un procés que és imprevisible i que ens pot conduir a fer un salt profundíssim en el buit més espantós”. Aquesta incertesa marcarà el quinquenni agitat de l’abril del 1931 fins al juliol del 1936.

El 1932 va tenir un estiu terriblement vibrant, amb campanyes en pro d’un Estatut a Catalunya, mentre a Madrid la premsa es va encendre contra aquesta voluntat de diferència amb enorme virulència. Pràcticament tota la premsa diària catalana, fora d’algun excepcional títol –com el Diario de Barcelona o algun epígon del lerrouxisme– serà altaveu d’un sentiment absolutament majoritari tant del periodisme polític –de la Lliga amb La Veu, Esquerra amb La Humanitat i Acció Catalana amb La Publicitat– al costat de la premsa comarcal informativa, però també molt polititzada, i sobretot catalanitzada, que arribava al mig centenar de rotatius diaris i un centenar de setmanaris en una posició pràcticament unànime de defensa de la catalanitat idiomàtica, identitària al marge, és clar, els posicionaments d´índole social.

Dins aquesta defensa de les aspiracions catalanes cal destacar Rovira i Virgili, que va proclamar “L’autonomia de Catalunya” a La Nau (7-II-1931) o “Catalunya, nació” a La Publicitat (7-II-1932) en una molt extensa labor analítica, que fora bo d’aplegar pel valor històric i periodístic. La premsa de Madrid, agitada, va promoure una activitat desfermada constant tant sobre aspectes genèrics sobre l’Estatut o posicionaments puntuals com la projecció catalana a l’exterior o aspectes concrets com l’ensenyament, llengua, universitat, etc. que seran sempre acotats i fixats sota la petició que el virus català sigui anorreat i posat sota la tutela, control i vigilància del poder central.

El desenllaç de tot plegat era cantat. Davant la impossibilitat d’una col·laboració i entesa, van ser les armes les que van haver de resoldre el conflicte, amb el centralisme espanyol que es va aixecar amb l’exèrcit colonial al Marroc al capdavant. El periodisme liberal va desaparèixer i tot el català, en llengua i continguts, se’n va ressentir d’una manera important.