ALBERT SÁEZ
Les crisis del periodisme
Els problemes derivats de l’enfonsament de la inversió publicitària i la davallada de vendes d’exemplars i de quotes d’audiència han posat en evidència alguns ous de serp que el periodisme havia incubat en la primera dècada del segle XXI. En el cas dels mitjans informatius, per exemple, la crisi financera ha deixat sense efecte els miratges que havien inventat les empreses per
maquillar els seus comptes de resultats amb ingressos desvinculats de la connexió amb el públic: les anomenades vendes en bloc, les promocions o vendes encobertes, en el cas de la premsa, i la venda a l’engròs de punts d’audiència, en el cas de la ràdio i la televisió.
Tornar als continguts
La debilitat del periodisme actual és empresarial i econòmica. Però té una dimensió ontològica. Les empreses periodístiques ja no noten l’escalf dels lectors. La seva activitat ha caigut exponencialment perquè sense lectors no hi ha anuncis. I sense anuncis ni lectors no hi ha ingressos. Ni, encara menys, marge de benefici. La translació interna d’aquesta incertesa s’ha plasmat de maneres diverses: des de l
’acomiadament massiu de periodistes fins a la
hipertròfia dels espais de participació dels lectors. Es tracta d’un sil·logisme en estat pur: les empreses periodístiques no van invertir ni un euro en la millora dels continguts, sinó que van confiar en les vendes en bloc i en les promocions per captar els beneficis del cicle econòmic expansiu. Ara bé, quan arriba la recessió,
culpen els continguts de la pèrdua de connexió amb el públic. Curiós, si més no.
Periodisme i xarxes socials
Quan es mira el periodisme des de les xarxes socials, les posicions acostumen a respondre als grans paradigmes del pensament actual que defineix Tzvetan Todorov en el seu últim llibre (
Los enemigos íntimos de la democracia, Galaxia Gutenberg, 2012). Trobem, d’una banda,
la postura messiànica, la dels que veuen en les noves xarxes socials l’instrument definitiu per emancipar la informació del jou dels mitjans de comunicació de masses i, sobretot, de les seves empreses. Són els que consideren que la informació a mans dels mitjans de comunicació ha estat tradicionalment manipulada al servei de les classes dominants (sic), del poder polític i de les elits intel·lectuals. L’altra cara de la moneda són
els neoliberals, els qui consideren que les xarxes socials alliberen els mitjans de comunicació de la càrrega dels periodistes professionals i dels costos de la seva feina. El paradigma d’aquests nous negocis de la comunicació són empreses com Facebook: 900 milions d’usuaris, valor de sortida a la borsa de 82.000 milions d’euros.
Informació sense mitjans i informació sense periodistes es troben, com dèiem, en la cruïlla de l’anomenat
periodisme ciutadà . No és l’únic cas en què messiànics i neoliberals coincideixen des de punts de partida en aparença radicalment oposats. Sigui com sigui, el periodisme s’ha de pensar avui −professionalment i empresarialment− des d’una realitat molt més complexa que aquestes posicions extremistes: els mitjans de comunicació de masses (empreses i professionals)
han perdut el monopoli de la informació en aquelles regions del planeta i en aquelles franges d’edat amb alta penetració de les xarxes socials. La manera de fer periodisme, doncs, s’ha de repensar, sense messianismes ni pulsions ultraliberals. Un camí possible és buscar-ne el sentit en el moment en què apareix.
La conversa digital
Les
tauletes són un
instrument de desintermediació de la comunicació massiva, perquè anul·len la raó de ser dels mitjans de comunicació com a institucions especialitzades en l’ús de la tecnologia que fa possible la difusió massiva de la informació. Tothom pot conversar amb tothom en qualsevol llenguatge, a qualsevol hora i des de qualsevol lloc. Això
exactament ho permet Twitter com a xarxa social basada en el microblog, missatges d’un màxim de 140 caràcters que qualsevol persona des de qualsevol dispositiu de telefonia mòbil pot difondre a través de la cronologia (timeline) a tots aquells qui han decidit de seguir-lo (followers).
Una fórmula híbrida que
barreja la comunicació interpersonal i la comunicació pública en què cada individu administra una comunitat única i irrepetible de la qual formen part els amics, familiars i coneguts, encara que també les celebritats preferides, els periodistes o mitjans de referència i les institucions que li mereixen confiança o li aporten informació útil. “Gràcies al desenvolupament d’Internet i a l’èxit de les xarxes socials −escriu Ramón Salaverría (
Periodismo integrado. Convergencia de medios y reoorganización de las redacciones, SolMedia90, 2008)− la distància entre comunicació de masses i comunicació interpersonal s’ha fet cada vegada més borrosa. Ens trobem davant d’una oportunitat de negoci per a les empreses periodístiques”.
Baixar del pedestal
No tenim davant un simple canvi tecnològic com va ser el fet de passar de la televisió en blanc i negre al color o del fotogravat a l’offset. No canvia només ni principalment la tecnologia que fan servir les empreses periodístiques, sinó que
canvia la manera com el públic consumeix la informació. Tot apunta que som en un nou paradigma que permetrà de fer realitat antics somnis que fins ara la tecnologia feia inviables, si bé obligarà a un exercici molt acurat per determinar quines pràctiques professionals cal preservar per canviar de paradigma sense desvirtuar la funció social per la qual va néixer el periodisme. És a dir, hem de reflexionar per determinar en quins aspectes el nou paradigma de les relacions entre els periodistes i el públic permet de
millorar la manera com fins ara s’ha organitzat el periodisme, abandonant activitats impròpies o inútils, i en quins aspectes el fet de renunciar a determinades pràctiques portaria a la dissolució de la seva funció social i del seu valor econòmic. Heus aquí unes primeres consideracions envers aquest assumpte nuclear.
Col·legi de Periodistes de Catalunya 2024
Rambla de Catalunya 10, pral. 08007 Barcelona.
Tel. 93 317 19 20 contacte@periodistes.cat
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari