Tan perillós és l'humor?

JAUME CAPDEVILA, KAP

L’any 2014, 135 periodistes van ser morts mentre exercien la feina. La majoria cobrint conflictes armats en llocs com Síria o l’Iraq. Aquest 2015, va sotragar- nos l’assassinat, brutal, dels principals integrants de la redacció de Charlie Hebdo. Malgrat que aquestes vides valen el mateix que les de totes les persones que sofreixen la violència de la guerra, la mort de cinc dibuixants i tres redactors de la irreverent revista francesa ha commocionat França i el món, perquè hi ha una gran distància entre l’ofensa (fer uns dibuixets) i el càstig (afusellament salvatge).

Aquest, però, no és el primer episodi de violència contra ninotaires, professionals encarregats d’explorar amb enginy, humor i un pèl d’inconsciència, els difusos límits de la llibertat d’expressió... si és que existeixen, els límits i la llibertat d’expressió. Nombrosos caricaturistes han estat perseguits, detinguts, apallissats, torturats o morts, i no cal furgar en la història per trobar- ne casos a cabassos, com el de Rayma, veneçolana amenaçada i acomiadada del seu diari el 2014; Sabaaneh, palestí detingut el 2013 i incomunicat durant mig any a Israel; Raslan, detingut i assassinat el mateix any per les autoritats sirianes; Ferzat, a qui els sicaris d’El Assad van trencar les mans el 2011; Gueddar, condemnat el 2010 a tres anys de presó per caricaturitzar el rei marroquí; Glauco, tirotejat el 2010 a Brasil...

A casa nostra també hi ha una llarga tradició de repressió i violència contra la premsa satírica. Això sense comptar la barbàrie de la Guerra Civil, inaugurada amb l’afusellament de Ramon Acín pels feixistes i l’assassinat del director d’El Be Negre, Josep Maria Planes, a mans de la FAI, l’estiu de 1936, i clausurada amb els dibuixants Méndez Álvarez, Gómez Carreras, Bluff, i l’editor de la revista La Traca, Vicent Miquel Carceller, afusellats a Paterna el 1940. Altres, com Robledano, Martínez de León o Helios Gómez, també foren condemnats a mort pel franquisme, si bé se’ls va commutar la pena. Recordem que, el 25 de novembre de 1905, més de 300 oficials de l’exèrcit assaltaren la redacció de Cucut!, emprenyats perquè havia satiritzat la incompetència militar espanyola, llargament acreditada a Cuba i Filipines.

El 1933, els escamots d’Estat Català destrossaven la impremta Nagsa on s’imprimia El Be Negre, que havia fet brometa sobre Miquel Badia. El 20 de setembre de 1977, una bomba esclatava a la porta d'El Papus, arrancant la vida del conserge Juan Peñalver. Reivin- dicada per grups feixistes, mai es va esclarir el cas, i encara avui no es pot accedir als documents de la investigació... si és que n’hi va haver. Tan perillós és l’humor? Cal fer pagar tan cara una rialla? Humilment, proposo que parin de buscar els límits de l’humor i de la sàtira, per plantejar-nos seriosament de posar límits a la intolerància, la violència i l’horror.