Canal 9, crònica d’una mort anunciada

SALVADOR ENGUIX

Passa a la pel·lícula Goodfellas (1990), de Martin Scorsese. El trio de protagonistes (Robert de Niro, Ray Liotta i Joe Pesci) accepten gestionar un restaurant al propietari del qual prèviament han coaccionat. Durant un temps, els mafiosos regenten el local, a la seva manera: emmagatzemen mercaderies robades (principalment alcohol i roba de luxe), “col·loquen” als seus amics, intercanvien productes prohibits, blanquegen diners, emeten factures falses i, el més important, espanten els clients. Arriba un moment en què l’organització criminal comprova que les possibilitats per treure profit de les seves activitats en aquest restaurant estan ja esgotades. En l’última escena d’aquesta seqüència, ambientada de nit, Pesci i Liotta, entre rialles, li calen foc i el destrueixen.

El 29 de novembre, la patètica “apagada” de RTVV, ordenada pel president valencià, Alberto Fabra, i retransmesa en rigorós directe, va recordar les imatges i la història del film d’Scorsese. Perquè el que feia el grup mafiós en aquest restaurant guarda certa similitud amb la gestió desenvolupada pels responsables de l’ens des de 1995, any en què el PP va guanyar al PSPV-PSOE la presidència de la Generalitat Valenciana: malbaratament de recursos públics, desmesurat endeutament, enxufisme i sobredimensionament de la plantilla, manipulació i censura informativa, gestió presumptament delictiva d’alguns contractes (hi ha diversos ex-alts càrrecs i l’exdirector general Pedro García imputats en una peça separada del cas Gürtel), i episodis intolerables i indignants com el cas dels presumptes abusos sexuals de l’anterior responsable de Recursos Humans de RTVV, Vicente Sanz, dirigits contra tres dones periodistes.

Una dinàmica que, amb el pas dels anys, va aconseguir endeutar Canal 9 fins als 1.300 milions d’euros (el 1995 el deute era de 50 milions d’euros), que va convertir l’ens en un relat continuat d’escàndols i va enfonsar l’audiència (no arribava a un 5% mentre, que el 1995 superava el 20%) i, el més greu de tot, que el va desprestigiar, amb continguts -majoritàriament en castellà- més propis d’una televisió sensacionalista i de paupèrrima qualitat, davant d’una societat civil valenciana cansada de la manipulació.

Només tres exemples: a RTVV no va existir el cas Gürtel, mai es va acostar el micròfon als familiars de les víctimes de l’accident del metro de València (43 morts i 46 ferits) i els líders dels partits de l’oposició al PP només apareixien a la pantalla amb l’objectiu de destacar-ne els aspectes més negatius. Uns factors que, per fi, han convergit en l’objectiu de fer desaparèixer Canal 9 des de la hipòtesi, instal·lada al PP, que a ningú li importaria gaire. Cal destacar el drama humà que hi ha al darrere d’aquesta història: 1.700 treballadors de la televisió i ràdio públiques, periodistes, tècnics i administratius, seran acomiadats en un ERO d’extinció.

Aquest és el relat del que ha passat. Però cal entendre que tot respon a una manera determinada d’entendre l’administració i la gestió dels recursos públics. A tot això, se suma la gairebé inexistent creença al PP, des d’un punt de vista ideològic, en els mitjans de comunicació públics i en valencià.

Reconfiguració del mapa

Mentre es potenciava la “privatització” dels continguts i es facilitava la implantació i les emissions de grups mediàtics conservadors (una clara reconfiguració de l’espai radioelèctric), s’afeblia intencionadament un mitjà de comunicació que a poc a poc s’estava divorciant, en sentit metafòric, dels que podien defensar-lo.

Com en el film d’Scorsese, va arribar un moment en què no es podia “explotar” més RTVV perquè la Generalitat Valenciana ja no es podia endeutar més (el deute de l’administració autonòmica és de 30.000 milions d’euros). Això passava en el moment en què Alberto Fabra va arribar a la presidència. Sense capacitat de maniobra financera (l’administració valenciana ja feia dos anys que mantenia els serveis públics gràcies al deute autoritzat per l’Estat), Canal 9 no podia seguir existint amb el model generat pel PP.

Així doncs, Fabra va crear una nova RTVV, va assumir el deute històric de l’ens i va acomiadar prop de 1.000 professionals en un ERO que el Tribunal Superior de Justícia de València (TSJCV) va considerar contrari al dret perquè vulnerava els drets fonamentals. Els últims fets són més coneguts: el president, un dia després de la sentència del TSJ, que obligava a readmetre els treballadors, va anunciar el tancament i va accelerar el marc legislatiu per aniquilar Canal 9.

Al PP valencià no van ser poques les veus que van demanar a Fabra que no tanqués RTVV. Malgrat els seus defectes, alguns barons del partit sabien que era l’únic mitjà públic que podia donar un bon servei a la Generalitat Valenciana i que, a més, seguia amb una audiència fidel que valorava continguts tant informatius com d’entreteniment. I el més important és que alguns intuïen que el tancament de Canal 9 seria un element de polarització del debat polític a un any i mig de les eleccions autonòmiques, de reactivació i unió de l’esquerra, capaç de generar ones de solidaritat davant la desaparició, per fi, d’un mitjà públic i en valencià.

Ara bé, sobre Fabra també pesava l’orientació del Govern Espanyol i de la direcció nacional del PP, favorable a la desaparició dels mitjans de comunicació públics. El president valencià fins i tot va arribar a consultar amb el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro una solució financera després de la sentència del TSJ. Tot i així, no el varen autoritzar.

La veritat és que el tancament va esperonar l’esquerra i va provocar una destacable indignació entre amplis sectors de la societat civil valenciana. És curiós perquè justament aquells que més han patit la manipulació i el maltractament informatiu de RTVV són els que ara més han defensat l’existència de l’ens. Ocorre que, a més, el comitè d’empresa de Canal 9 ha sabut organitzar-se, mantenint la tensió en la protesta pel tancament al carrer i sensibilitzant a un sector de l’opinió pública sobre la pèrdua que suposa la seva desaparició.

D’altra banda, l’activitat dels treballadors també ha servit per alimentar el debat sobre la necessitat d’una televisió i ràdio públiques en valencià. I els seus testimonis han permès conèixer fets ocultats sobre manipulació, pressions o abusos. Sobre això val la pena llegir el llibre Adéu, RTVV (Publicacions de la Universitat de València), amb desenes de relats escrits per professionals de l’ens. Una darrera dada: el PSPV-PSOE va fer pública una enquesta, amb un total de 1.200 entrevistes, en què es confirma que un 64% dels valencians està en contra del tancament de RTVV.

La situació actual és complexa. El PP ha de gestionar un ERO d’extinció sense precedents, que de segur també serà recorregut als tribunals i que pot deparar moltes sorpreses, mentre els professionals segueixen cobrant la nòmina sense anar a treballar. L’oposició ha recorregut als tribunals, fins i tot al Constitucional, per denunciar el tancament de Canal 9. Alberto Fabra ha anunciat que vol arribar a un acord amb TVE per programar continguts “públics i en valencià” pagats per la Generalitat: “és un model que seguiran en el futur totes les comunitats autònomes”, ha assegurat. I els partits de l’oposició anuncien que, si governen, el 2015 reobriran Canal 9. Però, avui dia, l’única cosa certa és que els gestors que des de 1995 han dirigit RTVV han aconseguit el que els personatges interpretats per Joe Pesci i Ray Liotta van fer en el film d’Scorsese: enfonsar, saquejar, desprestigiar i cremar el local.