“Ens hem emborratxat de poder”

JORDI ROVIRA

Bar Fina, Tarragona, 1975. Tens quinze anys i abans de treballar-hi de cambrer raspaves l’òxid de les cadires metàl·liques. Llavors ni t’imaginaves cap a on aniria la teva trajectòria professional.

Quan treballava a Tarragona mai vaig pensar que guanyaria els premis que he guanyat ni que tindria la projecció que he tingut en el periodisme. Ni tan sols ho somniava. Ahir mateix vaig ser a Barcelona, per Roc Boronat, i vaig viure un moment molt emotiu, perquè havia viscut allà en un pis del carrer Bolívia entre 1965 i 1969, quan era petit. Era el gran de cinc germans i anava a l’escola, a la compra o a recollir el carbó del braser. Algunes tardes no vaig anar a classe perquè havia de cuidar el meu germà petit i, al vespre, recuperava les classes perdudes a casa d’un amic. I, després, tornava a casa amb por perquè era la part més oblidada de Barcelona i quasi no hi havia enllumenat. Quan recordo tot allò o el bar Fina, on vaig començar a treballar el 15 de juliol de 1975 amb quinze anys, m’adono que sense aquella feina i aquells moments vinculats a la marginació, a la pobresa, no hauria estat qui sóc.

Però aquell nen d’un barri oblidat va anar a la universitat.

Vaig estudiar a la UAB perquè treballava de cambrer. La meva evolució no és gratuïta. Cada cop que a Tarragona passo per on hi havia el bar Fina ?que ja no existeix? penso que aquell “xiringuito” de platja em va fer el que sóc.

A la universitat no vas estudiar res de fotografia. Tu ets autodidacta.

Quan vaig començar Periodisme no teníem ni facultat. Estàvem a meitat de camí de Dret i Econòmiques i fèiem classes esparses. No vaig tenir ni una sola classe de fotografia. La meva manera natural d’exercir la fotografia va ser viatjant amb una càmera. Evidentment, les primeres fotos eren desastroses, no tenien personalitat. Vaig aprendre sobre la marxa sense anar a cap taller, seminari, ni escola de fotografia perquè als estius treballava de cambrer. Així que m’autoavaluava en les zones de conflicte mirant com treballaven els millors fotoperiodistes del món que m’anava trobant. A trenta anys, a l’abril de 1990, a Ayacucho (Perú), vaig demanar a Gilles Peress, fotògraf de Magnum, si podia avaluar el meu treball. ‘Vols que et digui el que penso de veritat o busco una excusa?’, em va preguntar. I em va posar a parir! Em va dir que havia de buscar la meva manera d’explicar les coses i em va recomanar utilitzar el blanc i negre. Així que vaig fer l’esforç de comprar-me una segona càmera de tercera o quarta mà i feia fotos en color que em permetien viure i, quan tenia temps, fotos en blanc i negre amb una altra mirada.

Tota aquesta feina, però, tenia lloc en un país on, en paraules teves, “el valor de la fotografia és zero”.

Sí, així és avui, i així era trenta anys enrere. Entre acabar la universitat i deixar de treballar de cambrer van passar set anys en què vaig treballar al bar perquè no podia viure dels articles i fotografies que feia en les zones més conflictives del món i que publicaven els diaris més importants d’Espanya. Els deutes me’ls pagava fent de cambrer a preu fet cada estiu, set dies a la setmana. Aquesta és la realitat dels anys vuitanta, quan els diaris que em malpagaven guanyaven milionades.

Doncs ara...

Som davant la millor generació de fotògrafs, que guanyen els premis més prestigiosos del món, i als quals sempre els dic que la situació actual a Espanya és molt semblant a fa trenta anys, quan l’actitud dels editors era d’una prepotència absoluta, ja que malpagaven i malvaloraven el treball dels fotògrafs, que era d’un gran voluntarisme. Jo enviava les fotos des dels Balcans i quan veia la factura ja no hi havia temps de refer-la. T’havies de conformar i sempre anava a la baixa. I tinc proves perquè guardo totes les factures. Algun dia les publicaré per mostrar fins a on arribava l’absurd absolut. Estem parlant de quan les empreses periodístiques guanyaven més diners! Evidentment, això s’ha agreujat amb la crisi periodística als mitjans de comunicació.

La teva mirada és la d’un periodista compromès. Sense compromís no hi ha periodisme?

L’expressió periodista compromès em molesta. Entenc que es posi un adjectiu perquè hi ha molts periodistes que han trepitjat descaradament aquesta professió i que han actuat vergonyosament i els ciutadans han d’establir una barrera. Em refereixo a periodistes comprats pels poders polític i econòmic. A Catalunya, hi ha hagut periodistes que mentre han dirigit un diari han cobrat d’un partit polític. La imatge de la professió està absolutament deteriorada. Però em molesta el terme periodisme compromès, perquè per mi el periodisme és compromís. Hi ha professions ?el periodisme, l’ensenyament o la medicina? on no hi ha terme mig. Sempre dic als joves periodistes que el primer que han d’aprendre és a dir no. No a les entrevistes pactades. No a l’autocensura. No a deixar d’investigar les relacions impúdiques de les nostres empreses amb el poder econòmic i polític. Si dius “no” amb vint anys, ho seguiràs dient amb trenta, quaranta i cinquanta. Si de jove dius “sí” a tot això, després ho seguiràs justificant dient que no tenies altre remei que pagar la hipoteca o la universitat dels fills. Per això em rebel·lo quan em diuen periodista compromès. Jo sóc periodista a seques. La resta són succedanis.

Tu sempre has estat sincer. Fins i tot has admès que no sabies revelar.

No sabia revelar paper ni tampoc sé retocar amb Photoshop. Envio les fotos tal com estan. Això no m’ha preocupat mai. El que importa és la manera de mirar. Pensar abans de disparar, i no pas a l’inrevés. S’han de buscar maneres diferents de mostrar realitats quotidianes que, per culpa de la reiteració, acaben avorrint el públic o provocant que la gent miri a un altre costat. Fa tota una vida que explico l’existència de les víctimes civils, els grans protagonistes oblidats de la història.
A Vidas Minadas vaig decidir fer-ho en blanc i negre i mostrant les víctimes vives, no pas els morts. Perquè en una guerra els morts no són el principal problema, se’ls enterra i ja està. El problema són els ferits, els cecs, els mutilats, els que pateixen estrès posttraumàtic... Això és el que importa. Saber revelar o fer servir el Photoshop és relatiu.

A Vidas Minadas o Desaparecidos parles de les víctimes oblidades, ara bé, el periodisme s’ha oblidat dels que pateixen?

A Espanya i Catalunya hem de fer una gran reflexió. Els periodistes hem parat de vigilar el poder per convertir-nos en els principals aliats. Les relacions entre els interessos mediàtics i els interessos polítics i econòmics cada cop són més impúdiques. No pot ser que els polítics se sentin beneficiats per certs interessos mediàtics i els banquers facin el que els doni la gana. Hi ha una espècie d’esvoranc impressionant on hem enterrat els principis bàsics del periodisme perquè ens hem emborratxat de poder. Admirem els poderosos, ens sentim impressionats per ells.

El 2008 , al teu discurs de recepció del premi Ortega y Gasset vas criticar, davant de bona part del govern, la venda d’armes produïdes a Espanya. Un amic meu em va dir: “aquest no tornarà a treballar més”.

El 7 de maig del 2008, vaig fer un discurs de menys de quatre minuts que va tenir molt d’impacte, encara que no ha servit per a una merda. Entre 2004 i el 2008, Espanya havia duplicat la venda d’armes durant el govern de Zapatero. Tres anys després, quan va deixar el poder, s’havia sextuplicat. Aquell discurs va tenir molta repercussió per l’acte que era, però sempre he fet aquests tipus discursos. El 1994, quan l’Associació de la Premsa d’Aragó em va entregar el meu primer premi, vaig criticar durament al partit comunista i IU perquè mentre la gent moria a Bòsnia ells feien veure que no passava res i donaven suport al règim de Milosevic.

Sandra Balcells va escriure que “Gervasio Sánchez segueix exercint la professió per convicció, per salvaguardar la pròpia consciència i sentir-se en pau amb ell mateix”.

Els periodistes hem de ser sempre crítics amb el poder, independents i acceptar les conseqüències de la nostra feina. En una zona de conflicte, tinc l’obligació de quedar impactat pel dolor aliè. És l’única manera de transmetre amb decència. A mi no m’importa com de bones són les teves fotos, ni com escrius, ni com de guai quedes per la televisió, sinó si ets sobre el terreny per les raons de pes que regeixen aquesta professió, sobretot quan es treballa en contacte amb el patiment. Jo fujo de parlar de mi i estic cansat dels periodistes espanyols que parlen més d’ells que no pas del que passa sobre el terreny. Això és molt greu. Quan vius un conflicte acabes arrossegant una motxilla de dolor que sovint serveix com a regeneració de la teva pròpia necessitat vital. No es tracta d’explicar batalletes ni de semblar que fas una feina superior a la dels altres, perquè si hi ha una cosa que respecto és la premsa local, on tenen lloc les grans batalles del periodisme.

Parlant de guerres, ara es parla més de Síria pels segrestos de periodistes.

Sí, i sempre m’ha semblat una excusa barata quan a les redaccions diuen “aquesta guerra no la cobrim perquè és molt perillosa”. Que diguin que és molt cara o que no els interessa, però que no busquin excuses. Molts mitjans espanyols no van cobrir la guerra brutal de l’Iraq, plena de massacres, amb dos-cents periodistes morts, dels quals un 93% eren iraquians. A Síria, s’ha anat un pas més enllà pels segrestos a periodistes, que fan quasi impossible la cobertura informativa. En trenta anys de professió no recordo res de semblant. Si els segrestos continuen, som davant d’una apagada informativa que impedirà saber què passa i permetrà ser manipulats per la propaganda.

A l’últim CAPÇALERA, Jon Lee Anderson deia que a l’Amèrica Central o a Rússia maten periodistes i que aquí se’ls silencia amb campanyes publicitàries.

És clar! Tan sols s’ha de posar a sobre la taula els dominicals per veure què està passant. I no ara, sinó fa anys. La crisi d’identitat de la professió va començar quan les empreses periodístiques guanyaven més diners. Perquè com més publicitat posaven els bancs, el Corte Inglés, Telefónica, Inditex, etc., més investigacions es tancaven o s’impedien publicar algunes històries. Al final la publicitat aconsegueix el que busca. Hi ha milers d’exemples. Ningú parla, ni en un breu, dels diners que Botín té a paradisos fiscals. Des del 2010, tots els mitjans catalans sabien el que passava a Caixa Catalunya i el primer diari a publicar-ho va haver de ser La Gaceta de Madrid. Al final, alguns mitjans catalans van parlar de les imputacions del cas amb tres o quatre anys de retard.

Ets periodista des de 1984. Trenta anys després, què queda d’aquell xaval que treballava al bar Fina?

No sé què dir-te. La virginitat la vaig perdre fa molts anys. Quan era jove pensava que aquesta professió podia canviar l’estat de les coses. Ara ja no ho penso. És cert el que va escriure Sandra Balsells. Molts cops acabo fent aquest tipus de periodisme per salvaguardar la consciència. I, de tant en tant, un té petits premis personals, com quan, davant de certs polítics, poses potes enlaire una sala amb un discurs determinat. Això és el que et queda, tot i així, seguiré lluitant per aquesta feina i carregant contra els periodistes que han prostituït la professió a uns nivells vergonyosos.