“Convindria que comencéssim a dir-nos les coses a la cara”

NT- Això és una revista per a periodistes, així que comencem per l’actualitat. En menys de dos mesos, han estat destituïts tres directors de diaris estatals. Cada cop anem a pitjor?

El periodisme i els periodistes estem en una crisi profunda. I els mitjans, sobretot els escrits, en una crisi encara més profunda. El sector de la comunicació viu un procés de canvi enmig d’un context econòmic desfavorable, com és el de l’estat espanyol. Alguns mitjans ho passen pitjor perquè estan en un canvi del model de negoci, com la premsa, i sense una alternativa de negoci a la Xarxa. I si hi afegim el descens extraordinari de la publicitat, ens trobem amb el fet que la debilitat estructural dels mitjans ha augmentat extraordinàriament i per sobreviure cada cop tenen més dependències econòmiques.

NT- Per tant no hi ha diaris de dretes o esquerres, sinó d’uns bancs o altres.

Exacte. El principal grup de comunicació d’aquest país està en mans d’un crèdit enorme que gestionen els bancs. I la majoria de diaris estan en la mateixa situació, mentre altres depenen de subvencions públiques. Aquesta és la realitat objectiva. El que passa és que aquest sector té per norma no mirar-se al mirall i reconèixer la situació en què es troba, sinó d’anar fent la viu-viu, intentant passar el mal moment, esperar cap a on va tot això i mirar si sobreviuen.

RP- Els mitjans sempre han tingut dependència de la banca, però ara hi ha casos en què al consell d’administració hi ha representants dels bancs, com passa a Godó o Zeta. Fins a quin punt, ara que la banca és al centre del huracà, això resta credibilitat als mitjans i als periodistes. Perquè a part de la crisi estructural hi ha la crisi de la credibilitat de la professió.

Jo he dit que hi havia dues crisis: una del periodisme i una estructural del sector. La professional té a veure amb l’estructural, però també amb el paper del periodisme en la societat. Hi ha una part del periodisme absolutament vinculat a la classe política i els governs, i aquest és el gran problema. I això no té res a veure amb el color. Mani qui mani sempre hi ha periodistes més o menys addictes al règim dels quals els polítics se’n refien. S’han perdut les distàncies.

RP- Aquesta proximitat sempre ha existit i ha permès aconseguir certes informacions. És normal que la premsa estigui a prop dels polítics.

Però aquesta patologia periodística s’ha incrementat en els últims anys. Durant la Transició, tots empenyíem cap a la democràcia i les llibertats nacionals a Catalunya, però cadascú des del seu carril. Jo tenia bons amics polítics, si bé no me n'anava a dinar cada setmana amb ells. Ara, en canvi, si vas a determinats restaurants de Barcelona pots veure qui dina amb qui i amb quina freqüència. S’ha perdut la distància amb els polítics. Aquest és el greu problema del periodisme. Quan De Gaulle manava, el fundador de Le Monde tan sols va dinar-hi una vegada. Una! Cadascú feia el seu paper. Això aquí és bastant impensable. I com estem tan barrejats, quan es demana als ciutadans que valorin les institucions, hem passat de ser quasi els abanderats del canvi polític a estar tant mal qualificats com els polítics. O pitjor.

NT- Això irreversible?

Als anys setanta, a Reus, hi havia un periodista independent, Jordi Costa, que em va ensenyar que l’únic compromís que tenim és amb la veritat. I quan perdem aquest principi fonamental i comencem a pensar que la veritat pot ser matisada en funció de les informacions, del políticament correcte, del fet que se’ns posin elements de país i coses transcendentals i se’ns traspassi una realitat que no ens toca, és llavors quan el compromís ja no és amb la veritat sinó amb la conjuntura, amb l’èpica... Perquè ara hi ha molt periodisme èpic. Som en una època en què l’èpica ens domina i no fem una lectura sobre la realitat sinó sobre altres històries.

RP- En els últims temps hi ha un increment del periodisme d’opinió. Fins a quin punt aquesta constel·lació de tertulians, aquesta elit del periodisme que circula de debat en debat, condiciona aquesta percepció que té la societat?

El primer que cal dir és que, en conjunt, és una elit falsament periodística perquè hi ha des de notaris, advocats, etc, gent que pot parlar de tot. Alguns són periodistes, però en funcions de diletants, i altres són experts. El problema és que si un expert d’economia va cada dimecres a una tertúlia i aquell dia s’ha de parlar de Txetxènia o d’un problema constitucional doncs ha de parlar d’allò igualment, sigui un expert o no. I la majoria d’aquestes tertúlies tenen una relació directa amb la interferència dels polítics en els continguts dels mitjans. Perquè hi ha una sèrie de suposats analistes o periodistes que els toca anar als debats perquè són una quota. I, de sobte, un dia, un senyor de la quota és candidat en unes eleccions d’un partit quan s’havia passat anys anant a tertúlies sota l’epígraf de periodista. A vegades, fins i tot a les tertúlies ja parlen d’ells en relació amb el partit que representen!

RP- Hi ha un cert desvergonyiment.

Sí. És com si reproduíssim un debat polític, i això no és un debat periodístic. I aquesta és una patologia seriosa que marca diferències amb països com França, on una ràdio de dretes té un periodista de dretes que opina, però que no és quota de ningú més que del mitjà que l’ha escollit.

RP- I quines són les causes d’aquesta patologia? Perquè això no és recent.

La causa és l’extraordinària dependència que hi ha entre mitjans i poder polític. La frontera que el director de Le Monde va posar a De Gaulle aquí fa temps que es va perdre. Mitjans, empreses i periodistes s’han barrejat amb polítics de tal manera que, al perdre distància, ens hem confós i hem permès determinades coses. Aquí hi ha hagut secretaris d’organització de partits polítics que han fet graelles de les ràdios i televisions públiques. Convindria, doncs, que comencéssim a dir-nos les coses a la cara. Jo he vist bavejar consellers davant de determinats periodistes mediàtics. I no veia cap rebuig per part del periodista, sinó al contrari.

RP- Amb aquest panorama, podem dir que el 'quart poder' que vigilava els altres tres és un model liquidat?

Aquest model s’ha acabat, però la meva esperança és que el regenerem sobre la base d’una gent nova que no tingui aquesta contaminació i que es plantegi el periodisme d’una manera diferent, sense reproduir esquemes anteriors. I que ho facin des de mitjans no convencionals amb experiments de periodisme compromès. És a dir, recuperant les arrels. Hauríem de passar de comprometre’ns amb la realitat política a fer-ho amb la realitat ciutadana.

NT- Això implica canviar estructures. Els grans mitjans amb més de dos-cents periodistes ja no tindran el mateix protagonisme, encara que també significa que ja no s’enviaran enviats especials a alguns conflictes.

I més coses. Una qüestió interna que s’ha perdut i que pot desaparèixer si anem cap a mitjans hiperfragmentats és el periodisme que s’aprenia a les redaccions dels que tenien experiència, del debat entre companys. Jo havia vist al Tele/eXprés una assemblea en què es parlava de continguts. Així és com s’aprèn. Però si la feina s’individualitza es perd la transferència de coneixement. I això pot ser terrible. Per tant, hauríem de trobar un model alternatiu que, tot i la fragmentació, permeti establir aquests punts de contacte. És una de les coses que pot fer el Col·legi de Periodistes, reproduir aquests espais de reflexió i anàlisi.

RP- I no és perillós que els grans mitjans perdin força? Perquè són els que tenen recursos, expertesa, etc.

Evident. És important que existeixin, però també que es reconverteixin. I no tan sols a nivell tecnològic, estructural i empresarial, sinó també editorial. Que pensin que han de fer una nova funció. Més que mai, cal recuperar el crèdit i el compromís amb els lectors i disposar de mitjans forts. Perquè si fins ara el poder s’ha aprofitat de la debilitat estructural, després pot aprofitar-se de la fragmentació. Hem de mantenir una estructura de mitjans forts i pensar que està sorgint un estol d’altres mitjans que cal veure com quedaran. Som en una fase de transició.

NT- Aquí la transició digital és diferent a la d’altres països, on les notícies es paguen. En la majoria de portals d’aquí es regalen. Ha estat un error o era necessari per al nou model?

Les lleis universals no funcionen. Els consums són molt nacionals, de comunitats culturals, polítiques i històriques específiques. Aquí la gent no està acostumada a pagar per la informació, sobretot si hi ha un descrèdit de la informació. El dia que revaloritzem determinat tipus d’informació, probablement generarem la cultura del pagament.

RP- Per tant, no és una qüestió d’oferir-ho gratis o no, sinó de contingut.

I que el consumidor digital cregui que és un bon producte i se li doni amb les condicions que vol. Perquè segurament en el futur això d’anar a comprar el diari al quiosc ja no existirà. Som en un moment de canvi on mor una cosa i se’n crea una altra. I aquests són els pitjors moments. Som en un context de canvi absolut i no sé si els periodistes estem sent suficientment actius.

RP- No sé si som conscients de la importància del que està passant i de la necessitat d’establir estratègies comunes per evitar el desastre definitiu.

En un moment determinat, vaig dir a la Junta del Col·legi que, en lloc de fer necrològiques, havíem de ser actius, fer alguna cosa. Pertànyer al Col·legi ja no és com ser d’un club social, hem de ser útils i remoure les coses des de la modèstia dels nostres quatre mil col·legiats. També hem de veure què passa a nivell laboral i, sense suplir el paper dels sindicats, oferir formació als que necessiten reciclatge, borses de treball, assessorament als que iniciïn projectes, etc. En tot això dediquem un 80% del pressupost. I també donem suport a iniciatives interessants com les fórmules cooperatives i associatives, que poden ser fórmules del futur. Algunes comencen a funcionar. Per exemple, el model de radiotelevisió local pagat al cent per cent pels ajuntaments ja no existirà més.

RP- Això vol dir implicació ciutadana, però cal un producte que interessi i que el ciutadà se’l cregui, amb continguts útils i certa empatització.

I això és el que hem perdut. Sense empatia i reconeixement mutu entre periodistes i ciutadans és difícil tirar endavant qualsevol projecte associatiu. Per això ens hem de comprometre més. Perquè l’intervencionisme públic al sector de la comunicació no garanteix res. Si un periodista no garanteix la credibilitat es converteix simplement en un estament més de l’Administració dedicat a fer coses que no tenen sentit.

RP- Parlem dels mitjans públics. Estem veient retallades a tv3 i Catalunya Ràdio. És possible un futur sense mitjans públics?

Necessitem els mitjans públics més que mai. El problema és que, des de la Transició, quan els partits guanyen les eleccions es guanyen el dret a governar i de controlar la ràdio i la televisió que els toca. I durant molts anys ningú s’ha esforçat a retocar aquesta realitat a base de tenir un personal amb una estructura salarial per damunt de la mitjana i amb uns convenis laborals de l’època de l’ucd. Així es garanteix certa tranquil·litat. No oblidem que la majoria de televisions autonòmiques –Tv3, la primera– va copiar fil per randa aquell conveni que es manté, amb millores. No estic en contra dels que aconsegueixen bones condicions laborals, però ja fa vint anys que volto per Europa i a partir dels anys noranta, quan va començar la liberalització de l’espai radioelèctric europeu, els companys de les televisions i ràdios públiques europees s’espavilaren per resituar-se, buscar una identitat i diferenciar-se dels privats en un escenari ultraliberal.

RP- I aquí no ho han fet?

No, tan sols han adoptat una posició sindical. Però no culpo la gent, perquè al capdavant hi havia polítics i no pas empresaris.

RP- No existeix cap llei en aquest sentit.

El Tripartit va fer una llei que deia que els membres del consell d’administració de la Corporació havien de ser professionals de reconegut prestigi, però després se la van saltar i van posar-hi polítics... És materialment impossible que els polítics treguin les mans dels mitjans. A Europa, controlen els diners públics dels mitjans, però no l’estratègia que han de seguir. En canvi, aquí els periodistes han assistit al que feien els polítics sense poder dir res i s’han limitat a parlar de les condicions de treball. Ningú els ha cridat per parlar d’altres coses.

RP- Però potser també han estat massa temps adormits...

Exacte, pensant que els temes econòmics millor que els faci un altre. Però llavors resulta que s’ha atacat la necessària reforma de la televisió i ràdio pública per la rebaixa dels sous dels treballadors. I l’únic que han aconseguit és tenir a tothom en contra.

NT- El seu consell seria repensar el model?

És clar! I fer-ho de manera participativa amb els professionals que hi treballen i amb la societat. Perquè potser arribem a la conclusió, com passa en altres països, que s’ha de pagar un impost per mantenir els mitjans públics. Quan es va posar en marxa aquest impost al Regne Unit, ni la Thatcher va poder fer-se amb la bbc! I quan van estrenar la ràdio digital van rebre crítiques ciutadanes perquè s’esperaven una ràdio de més qualitat. Són crítics però se l’estimen i la consideren seva.

RP- Els periodistes a vegades som reticents a les crítiques. Fins a quin punt no som una mica responsables de l’actual situació?

Evidentment, per això he criticat que traspasséssim la frontera amb els polítics i he dit que hem d’entomar el mea culpa i refermar el compromís amb la ciutadania. I això hem de fer-ho evident i perceptiu.

NT- Una manera seria acabar amb pràctiques com les rodes de premsa sense preguntes. Però qui s’ha de plantar? El periodista no ho farà sense el suport de l’empresa.

Probablement, el Col·legi hauria d’enviar un representant que abans de començar l’acte demanés als periodistes que, si no accepten les seves preguntes, marxin.

RP- Doncs estaria bé.

Hauríem de començar a tenir un paper actiu en aquest sentit. També podríem no deixar més les sales del Col·legi als que fan rodes de premsa sense preguntes. I anar on en facin i demanar-los que no les admetin. Perquè malgrat la nostra debilitat estructural, hem de recuperar la credibilitat amb coses com aquesta. De la mateixa manera que no hem d’acceptar que gent de l’ establisment, alguns d’ells periodistes, renyin els periodistes dels mitjans. Els hem de dir que si ho fan els assenyalarem com "el periodista negre del mes".

RP- Escraches als caps de premsa.

Exacte. A alguns. Perquè hi ha un moment que hem de començar a parar tot això.

NT- I el Col·legi no pot parlar amb els directors dels mitjans sobre les rodes de premsa sense preguntes?

Alguns editors i directors tan sols tenen al Col·legi per criticar-lo i dir que no fa res quan hi ha una crisi. Però quan els diem de fer alguna cosa, desapareixen. Hem impulsat la Taula dels mitjans de comunicació amb els actors del sector i en el seu moment impulsarem el Consell de la Informació de Catalunya (cic), que vetlla pel Codi deontològic i recull les queixes dels ciutadans sobre les informacions dels periodistes. El cic se sustenta amb subvencions i amb les aportacions, mínimes, dels mitjans. I sabeu que és el primer que feien els nous gerents dels mitjans amb problemes econòmics? Retirar-se del cic i deixar de pagar la quota. Però com que ara per rebre les subvencions han de tenir aquest control, molts han tornat a donar-se d’alta. Per tot plegat, en el tema del crèdit de la professió, hauríem de fer un reset. El gran problema de la industria de la comunicació és que ens estem despullant tant que, a més de les causes sistèmiques, les econòmiques estan reblant el clau. El Col·legi s’ha ofert per millorar tot això, però no és el mateix parlar amb periodistes-gestors que amb economistes que fa quatre dies gestionaven una empresa de neteja.

RP- Per tant, els diaris els gestionen empresaris que podrien estar en qualsevol altra sector.

Per això els agafen. Hi ha grans grups de comunicació gestionats per financers posats pels bancs perquè perdin el mínim possible. I això hem de començar a dir-ho, fins i tot als companys que s’han adaptat al sistema i no els agrada sentir-ho.

RP- L’altre dia uns estudiants de primer de Periodisme em deien que un dels primers professors que van tenir els va dir que s’havien equivocat perquè no trobarien feina. Se’ls ha de dir això?

Se’ls ha de dir el que no se’ls diu: que és una professió que no és neutra socialment, que s’exerceix en base a un compromís, que és una professió de servei i que no es faran rics. I per últim que, si tenen sort i s’ho treballen, gaudiran i a la nit s’aniran al llit pensant que han estat útils.

NT- I que és un ofici.

Exacte! I que han de tenir voluntat d’aprendre. L’altre dia llegia un llibre sobre el periodisme de dades. I a la meva edat haig d’estar encara aprenent coses? Doncs sí. En Costa em va ensenyar que si no tenia curiositat em dediqués a una altra cosa, perquè és l’essència de la nostra feina. I els que tinguin ganes i curiositat acabaran sent periodistes.

RP- Hem estat crítics amb la professió però, i el Col·legi? Què hauria d’haver fet per evitar tot això?

Jo vaig ser fundador del Col·legi i era un rara avis perquè la majoria eren de la premsa escrita. Però l’estructura socio-demogràfica, formativa i ideològica de la professió ha canviat i el Col·legi semblava no tenir-ho en compte. No s’hauria d’haver tancat a aquesta nova realitat que estava conformant la professió. El Col·legi ha d’intentar reflectir la diversitat en tots els aspectes. També en els ideològics. Però sempre sobre els principis del Codi deontològic. Això ho havíem perdut i ho hem de recuperar, sobretot ara que aquesta diversitat s’ha accentuat. Aquest camí ja no té marxa enrere. I si tornem a ser la casa d’uns quants, això s’ha acabat.