Valor afegit

EUDALD COLL

El Govern valencià tanca Canal 9 i deixa més de 1.600 professionals al carrer. Els treballadors de tv3 ja fa mesos que es mobilitzen contra les retallades. L’any passat, Telemadrid va executar un ERO que va fer fora un 73% de la plantilla. Aquests són tres casos propers, tot i que només són alguns dels molts que pateixen els mitjans de comunicació públics. I és que la crisi afecta de ple moltes redaccions i les de titularitat pública no se salven dels ajustos pressupostaris.

Aquest context explica que el cicle “Futur” optés per posar l’accent d’un dels debats –el quart de l’edició d’enguany– en la situació dels mitjans públics. L’acte, que va tenir lloc el 23 de gener al CaixaForum, va permetre comparar dos models –el català i el suec– que tenen una estructura similar, si bé responen diferentment a les mateixes problemàtiques. Les ponents van ser Cilla Benkö, directora general de la ràdio pública sueca, i Mònica Terribas, directora d’ El matí de Catalunya Ràdio, i van tenir Rafael de Ribot com a moderador. “El debat és extraordinàriament viu degut al tancament i replantejament dels mitjans de casa nostra”, va assegurar De Ribot en la introducció, en la qual ja va incidir en el replantejament del model de finançament, la clau de volta de tot plegat.

Entendre l’audiència

Benkö va iniciar el parlament comparant alguns dels casos –Grècia, Portugal o Noruega, entre altres– del continent europeu i va advertir que no es pot tractar els ciutadans com a simples xifres sorgides dels audímetres: “Si volem sobreviure, hem d’entendre millor la nostra audiència”.

La periodista sueca va defensar la importància d’explicar allò que els canals comercials no cobreixen. “Com a mitjà públic, hem de tenir un paper vital dins de la societat democràtica. I nosaltres hem decidit que una de les maneres de fer-ho és no tan sols amb el treball periodístic tradicional, sinó també amb les xarxes socials. Hem d’incloure l’audiència en la nostra feina, utilitzar-ne les idees i el coneixement”, va explicar.

Terribas va subscriure íntegrament les paraules de Benkö per després recordar que l’origen del mapa actual dels mitjans de comunicació públics europeus s’explica per una crisi “que ha situat els mitjans privats en una disminució dels ingressos fruit de la pèrdua de la quota de mercat de les televisions i ràdios comercials i que, per tant, han pressionat els governs perquè siguin més severs en aportar diner públic i en retallar costos”. “En aquests moments, arreu d’Europa –va advertir–, tenim oligopolis de dues o tres companyies privades que controlen pràcticament tot el mercat. Espanya i Itàlia són els casos més flagrants”.

Per tot això, Terribas –que creu que “l’externalització dels serveis no ha d’erosionar mai l’equilibri del mercat”– va indicar que la clau seria posar en valor el servei públic, adaptant l’estructura al nou context. “El primer servei públic que no estava prou prestigiat era el de la comunicació. La gent no el reivindica com a propi, com a imprescindible, com un servei més de la societat. I això vol dir que no som capaços de fer entendre que una comunicació plural, democràtica i participativa és tan important com la sanitat i l’educació. I aquesta és la crisi principal en què ens trobem”.

Qualitat i finançament

Calen sistemes de control de qualitat que siguin més estrictes?, va preguntar Rafel de Ribot en aquest punt del debat, en el qual Terribas va recordar que Espanya és l’únic país d’Europa sense un consell audiovisual que controli la qualitat i la independència dels mitjans, “una mancança claríssima de la democràcia mediàtica espanyola”.

“La clau del nostre èxit és el contingut”, va apuntar Benkö, que va detallar com han invertit en corresponsals a l’estranger, en presència local (amb 25 estacions amb programació diària) i en periodisme d’investigació. “Hem de fer històries que no faci ningú més i que els mitjans comercials no tinguin capacitat de captar. Històries que els polítics no volen que s’expliquin. Perquè si tenim la complicitat de l’audiència és molt més difícil que els polítics ens ataquin”.

La independència política a Suècia s’entén per un finançament íntegrament públic, ja que cada llar amb aparell de televisió paga un cànon conegut com la licence fee. “És un acord entre nosaltres i l’audiència que permet que els polítics no ens assenyalin amb el dit i tampoc m’anomenin a mi ni la meva junta perquè som una fundació. Així que, des d’una perspectiva europea, som en una excel·lent situació pel que fa a la independència política, un factor clau per a un servei d’emissió pública de qualitat”, va admetre Benkö.

“Afortunadament, aquí no tenim un problema de qualitat”, va aclarir Terribas, que va reconèixer que li agradaria que tots els mitjans públics europeus disposessin d’un licence fee. “Estic convençuda que els catalans acceptarien aquest cànon perquè estan orgullosos de la seva televisió i ràdio. La història de TVE és diferent i no tinc tan clar que la ciutadania considerés aquest servei públic com a imprescindible. És una qüestió de percepció i prestigi social”. “I estic d’acord –va prosseguir– en què la inversió en qualitat és fonamental. Si perdem la qualitat perquè no tenim prou recursos, estem morts i l’audiència ens rebutjarà perquè les ofertes comercials ja li donen aquest altre tipus de producte”.

“La clau està en una llei que protegeixi la independència, no tan sols de la política, sinó també dels interessos comercials. La qüestió és com administrem i gestionem la ingerència política, comercial i social. Normalment, li pengem el mort a la llei, però de pressió política també n’hi ha als mitjans privats”, va afirmar Terribas. “La gestió de la pressió política –va prosseguir– té a veure amb l’actitud professional i la consideració que la societat té dels periodistes i de la credibilitat, la base del prestigi del servei públic. I això és essencial”.

Opinió i informació

Terribas va criticar que una de les causes més clares del desprestigi han estat els professionals de la informació que sovint travessen la línia que separa la informació de l’opinió. “Molts s’han posat el doble barret sistemàticament i han fet una firma de la seva aportació periodística. Una firma que s’ha projectat a través de l’opinió, més que no pas de la investigació o l’exercici periodístic, fins al punt que, per vendre més exemplars, un director o un cap de Política d’un diari passen més estones a les tertúlies que a la redacció. I això ha contribuït al desprestigi perquè la seva opinió ha estat vista i llegida com una implicació amb una ideologia i no pas al servei de la informació”, va criticar Terribas. Després, va aclarir que aquest problema no afecta tan sols els mitjans públics, “on els periodistes opinen menys”.

Per la seva part, Benkö va admetre que si per culpa de les retallades tenen menys personal, no poden fer el mateix periodisme de qualitat. “Per això hem d’establir una agenda, unes prioritats, i, potser, en lloc d’anar amb Rolls Royce hem d’anar amb Skoda”, va dir. A l’hora d’establir aquestes prioritats, la periodista sueca té clar per on cal anar. “Nosaltres no volem cobrir rodes de premsa preestablertes pensades per gent del món de les relacions públiques o d’escoles de negocis que ja han decidit quin serà el missatge que s’ha de dir. Perquè si anem a aquests actes no tenim temps de crear històries i programes diferents”.

Garantir la pluralitat

Un altre dels aspectes que van sorgir en el debat és el de la diversitat d’opinions. Per a Terribas, “garantir la pluralitat no vol dir establir quotes de participació, sinó que intervinguin les persones que tenen coses interessants a dir” i també va recordar que la qualitat democràtica als mitjans públics, a part de la pluralitat d’opinions, es basa també en la pluralitat territorial i temàtica.

“Nosaltres intentem donar llibertat de veus i opinions i que sigui el públic qui decideixi per si mateix”, va explicar Benkö. “La pluralitat –va afegir– és molt important. I per això hem de fer històries que no fa ningú més i assegurar-nos que el contingut arriba a l’audiència. Per què, quin paper tenim, si fem grans continguts que ningú no escolta?”.

El debat, doncs, va permetre observar les similituds i les diferències entre els dos models de comunicació públics. Una de les diferències es va observar en el torn de preguntes, quan des del públic es va preguntar a Benkö si s’imagina el president de Suècia en una roda de premsa en què no s’accepten preguntes. “No, seria impossible”, va respondre sense dubtar.