A la recerca de nous models

JESUS MARAÑA

Amb el periodisme passa com amb la vida en general: sabem molt més sobre els errors comesos que del que podem fer per encertar-la. Sabem que els grans mitjans es van equivocar en l’inici de la revolució digital. Les empreses periodístiques van veure en Internet una oportunitat de negoci per simple multiplicació de l’audiència, quan no per la via directa del pelotazo de les “punt.com”, que va acabar en el fiasco de l’esclat de la bombolla l’any 2000. La cobdícia econòmica ens va encegar l’aspecte més important: Internet canviava tots els paradigmes de la comunicació.

Sabem que també la majoria dels periodistes ens vàrem equivocar a l’hora de percebre Internet com una mena d’adversari o enemic del periodisme en el sentit clàssic, identificant-lo amb superficialitat, frivolitat, absència de verificació, urgència incompatible amb la reflexió... Sabem que van fallar els pronòstics de tants gurus obstinats a enterrar a corre-cuita la premsa de paper creient que els ingressos que aportava (i aporta) podien ser directament substituïts i multiplicats per la publicitat a Internet.

Sabem que la seguretat amb què aquells gurus explicaven que la radical disminució dels costos tecnològics d’Internet i la consecució de grans audiències de lectors compensaria amb escreix la caiguda de les tarifes publicitàries respecte a la premsa tradicional era una simple profecia mai complerta, i menys encara en coincidir amb els devastadors efectes de la crisi econòmica i l’enfonsament de la publicitat.

Sabem que la identificació de comunicació amb periodisme i d’Internet amb gratuïtat és a l’origen de part dels mals que afecten, des de fa anys, l’ofici, el negoci i la funció democràtica dels mitjans d’informació. Aquesta doble equació defensada com a signe de modernitat i basada, suposadament, en la llibertat globalitzada de la nova era digital ha constituït un negoci fantàstic per a les multinacionals de la comunicació i un desastre absolut per als que fan diaris.

Sabem que la ciutadania s’ha anat allunyant dels mitjans a mesura que percebia que aquests estaven molt més a prop dels poders polítics i econòmics que de la gent a la qual informaven (“no em refio dels periodistes que anomenen Pepe a José Bono”, deia un oient de ràdio dies enrere). De la mateixa manera que la política perd tota credibilitat quan es comprova que les grans decisions vénen condicionades pels poders econòmics o financers, també el periodisme cau en el descrèdit quan lectors, oients o espectadors observen que són altres interessos els que manegen els mitjans o els que condicionen els periodistes.

Sabem que fa molt de temps que no serveix el vell esquema d’uns periodistes que sermonegen des dels púlpits a lectors, oïdors o seguidors. Actualment, els ciutadans són els que trien i combinen els canals d’informació i opinió, participen com i quan volen, aporten les seves pròpies dades i opinions, i corregeixen a l’instant tots aquells que es creuen que estan en possessió de la veritat.

Gabriel García Márquez va dedicar, el 1950, una de les seves Girafes (columnes que escrivia a El Heraldo de Barranquilla) a “l’home del carrer”. Avui, aquest “home/dona del carrer” és receptor i emissor permanent de dades i opinions. No necessita intèrprets, o almenys creu no necessitar-los. Això vol dir que ja no fan falta els periodistes? Molts pensem que el periodisme és més necessari que mai, sempre que assumim una transformació profunda en la manera d’exercir-lo i fins a la mateixa funció del periodista.

Un exemple d’èxit

Si volem recuperar la confiança dels ciutadans, hem de garantir en primer lloc la independència, única manera de guanyar la credibilitat perduda. I per assegurar aquesta independència, no n’hi ha prou amb declarar-la, sinó que cal abordar fórmules empresarials veritablement independents, en què les decisions editorials, els encerts i els errors, responguin exclusivament al criteri dels periodistes i l’interès dels lectors. I que el fonament bàsic sigui, per tant, un pacte entre periodistes i lectors. Els primers es comprometen no a l’equidistància, la neutralitat o la mítica i falsa objectivitat, sinó a complir la funció democràtica amb honestedat i transparència, en un diàleg permanent amb els segons, que poden controlar el compliment d’aquest pacte fins i tot des de la mateixa propietat del mitjà.

El diari digital francès Mediapart ( www.mediapart.fr) és un exemple d’èxit en aquest laboratori mediàtic ple d’assaigs i errors. Fundat el març de 2008 per Edwy Plenel, excap de redacció de Le Monde, i per un grup de periodistes de diferents mitjans, tres anys després, va aconseguir el punt d’equilibri i ja en fa tres que en treu beneficis. Mediapart és exclusivament de pagament, per subscripció, sense publicitat. Reivindica i exerceix un periodisme d’investigació rigorós i capaç de desvetllar els assumptes que més incomoden els poders econòmics i polítics. Les històries de Mediapart sobre Sarkozy i L’Oréal, sobre els fons de Gaddafi en campanyes electorals dels conservadors gals o sobre els comptes que el ministre Hisenda d’Hollande ocultava en paradisos fiscals l’han anat convertint en una referència imprescindible. I ja frega els 100.000 subscriptors.

L’aposta radical per la independència parteix de la mateixa fundació: la majoria accionarial és dels periodistes, amb el suport de petits inversors i d’una Societat d’Amics de Mediapart, a través de la qual els ciutadans (lectors i subscriptors) participen en l’accionariat i estan representats en el Consell d’Administració.

Mediapart és el referent principal de l’ infoLibre ( www.infoLibre.es), diari digital fundat per un grup de periodistes procedents de Público, El País, El Mundo o RTVE, entre altres mitjans. Va néixer d’una reflexió compartida sobre l’estat del periodisme a Espanya i sobre els errors comesos o els que havíem vist cometre a les empreses per a les quals havíem treballat.

Quan, al juliol de 2012, vam anar a París per explicar a Edwy Plenel el nostre projecte i per conèixer a fons Mediapart, ell va reaccionar com només ho fan els que s’han amarat de Camus i de Kapucinsky; els qui defensen la seva veritat amb la mateixa passió amb què respecten el dret dels altres a defensar la seva, però sobretot amb la indomable curiositat per experimentar noves fórmules que comparteixin l’essencial: el valor del periodisme, la funció democràtica, la diferència entre construir un públic o una audiència, la competència entre el coneixement i la banalitat, l’objectiu de generar un debat basat en dades i arguments, no en interessos espuris.

El present és digital, i el periodisme digital exigeix especialització. Perquè algú pagui per accedir a uns continguts a Internet, aquests continguts han de merèixer-ho, ser útils, tenir conseqüències, ser necessaris en un sentit cívic i democràtic. Apostar per la investigació dels poders econòmics i financers i dels seus tentacles en la política és avui més necessari que mai.

Per això, hem imitat el model Mediapart: periodistes, petits inversors i els mateixos lectors com a accionistes a través de la Societat d’Amics d’infoLibre, impulsada des dels àmbits de la universitat, la cultura, la música o el cinema. No tots els continguts d’ infoLibre són de pagament, perquè creiem que a Espanya la implantació de la subscripció digital és més lenta. Però la fórmula és sostenible només si aconsegueix el nombre suficient de subscriptors, de lectors que participin en aquest pacte amb els periodistes i en aquest diàleg permanent.

Sabem que el paper està en caiguda lliure, si bé ens resulten sospitoses les presses accelerades per celebrar-ne el funeral. Hem preferit intentar demostrar que el més important són les històries, i no tant el canal pel qual circulen. Des d’ infoLibre, llancem un mensual en paper, tintaLibre, convençuts que la revolució digital no ha de ser incompatible amb l’atractiu de rebre a casa o d’adquirir al quiosc o a la llibreria una revista de lectura reposada, de relats sense data de caducitat, amb l’aroma i el tacte d’un Heraldo, fins i tot amb aquestes firmes que a Llatinoamèrica reivindiquen i sostenen l’herència de Gabo, teclejant una tauleta en lloc de la Underwood.

Del passat, en sabem molt poc, del futur menys encara. Sobre el present compartim el que proclama Plenel a la primera línia del seu Combate por una prensa libre (Edhasa): “Som periodistes i no ens resignem...”.