Eugeni Xammar, un dels grans

QUIM TORRA

Modernitat, catalanisme i esforç. Aquest són els tres eixos que fan possible entendre què va passar a Catalunya, en una part de Catalunya, fa gairebé un segle. Sense els tres tampoc no es comprèn la immensitat de la derrota que l’inici de la Guerra Civil va suposar per al país. Com a corresponsal a Londres, Xammar escriurà: “...els primers trets d’alemanys i belgues al voltant dels murs de Lieja, van ferir alguna cosa que els esperits ingenus gaudíem creient-la invulnerable: la independència de criteri”.

Individualista, nacionalista i professionalment exigent. Ningú com Xammar no representa millor aquella Catalunya. És indestriable el Xammar periodista del Xammar catalanista. Separar-los és trair-los.

Des dels primers escrits al setmanari La Tralla fins als darrers i antològics a l’exili, travessarà el paradís perdut català, sobrevolant el futur. Viatjarà per mig món, treballarà en desenes d’oficis per guanyar-se la vida, escriurà en diaris catalans, espanyols, anglesos, francesos, sud-americans i nord-americans, emprendrà una modesta carrera diplomàtica, col·laborarà amb el govern del president Irla i acabarà els dies com un traductor competent i anònim, però ben pagat, a la UNESCO, l’OMS i al Banc de Desenvolupament.

Durant anys, però, Eugeni Xammar restà oblidat, la memòria desapareguda, els articles perduts. Convertit en una llegenda, corria el camí segur de la desaparició. Només la insistència d’un ametllenc il·lustre, Pep Badia, va aconseguir arrencar-li, finalment, les seves tan esperades memòries.

Catalunya, aleshores, va redescobrir aquell “Chateubriand” oblidat. Tot i així, aquell va ser un retorn lent, com si no ens acabéssim de creure del tot que ens trobàvem davant d’un dels grans narradors catalans de tots els temps.

I va arribar Periodisme, un recull d’articles que també va seleccionar Badia, en què s’entreveia ja l’envergadura del personatge. L´ ou de la serp i les Cròniques des de Berlín confirmaren que, juntament amb Josep Pla i Gaziel, Xammar és un dels tres grans del periodisme català.

És hora de reivindicar el Xammar periodista total, amb la seva complexitat, i fins i tot el seu bilingüisme alimentari, el musicòleg d’ El Poble Català i Teatràlia i el dandi cronista social de La Publicidad, el primer Xammar de La Tralla i el darrer d’ El Be Negre o Foc Nou, el satíric polític, el cronista de la primera guerra mundial i el reporter tot terreny i arremangat del seu diari, La Publicidad, entrevistant ministres estrangers o fent les cròniques de les eleccions a Figueres. I cal parar un esment molt especial als anys 1917/1918, potser l’únic sencer que passa a Barcelona després de la seva joventut, en què combina la feina a La Publicidad amb la redacció en cap de la revista aliadòfila d’ Iberia. Aquí és on Xammar es fa periodista. El seu annus mirabilis. On podria haver estat si no? A la redacció del seu diari! Amb els seus amics i col·legues!

Aturar-se a Berlín, uns anys extraordinaris, els més coneguts i estudiats fins ara. Intentar entendre el seu compromís polític durant els anys de la República. Aixecar el teló de l’exili i afrontar el drama moral que s’hi va coure, enmig del qual ell també continua el combat. “Amb República o sense República, Espanya és Espanya; sense llibertat, Catalunya no és Catalunya” Els grisos i distants anys cinquanta i seixanta, d´un cert allunyament, d’una relativa renúncia. I arribar al final, amb els articles crepusculars de Mirador recuperat, de Perpinyà.

1913-1917: primers intents

Deixant de banda uns articles polítics i musicals de joventut, els primers intents seriosos de periodisme comencen quan arriba a Londres, el primer semestre de 1913. És aquí, a les illes, on cristal·litza una personalitat. Liberal (de llibertat) i irònic. Si mai hi ha hagut en aquest país un anglòfil més acabat, aquest és Xammar.

Com a corresponsal d’ El Día Gráfico primer i La Publicidad després, assistirà als debats del Parlament, sentirà per primera vegada els grans polítics anglesos, els Asquith, Lloyd George o Lord Kirchener, viatjarà a Irlanda del Nord i s’entrevistarà amb unionistes i catòlics. Aquí és on coneix una premsa lliure i radicalment diferent de la que es fa a Barcelona, on escriuen Chesterton, Shaw i H. G. Welles, i on els periodistes viatgen allà on es produeix la notícia, s’informen, veuen i escriuen. Aquests anys són cabdals. Si a Catalunya s’havia esbossat el Xammar home, a Anglaterra comença realment a definir-se el periodista. Allà aprèn l’ofici de reporter. Sense aquests anys no és fàcil entendre com es poden escriure després les cròniques de Berlín. El reportatge entès com l’observació de la realitat i la plasmació d’uns fets i unes constatacions, les seves, amb la màxima exactitud possible. A Londres, neix un periodista que domina ja les eines de la professió. Les oblidades cròniques de Xammar a El Día Gráfico i a La Publicidad són la primera part de L’ou de la serp. Però, el juny de 1917, ha de tornar corrents a Catalunya. La seva mare està greument malalta.

1917-1918: el gran any

Des del juny/juliol de 1917 fins a l’agost de 1918, farà de redactor per a La Publicidad, cobrint tots els camps, incloses unes divertides i sorprenents cròniques socials. Els seus intervius a l’alta burgesia catalana de l’època i els articles que publica sobre les carreres de cavalls a l’hipòdrom de Barcelona es compten entre les millors peces d’humor publicades mai a la premsa catalana. En paral·lel, almenys des del 28 de juliol de 1917 i durant gairebé un any, serà el responsable d´ Iberia, revista aliadòfila a cor obert i declarada, on publica una crònica en portada anomenada La semana en la qual resum els fets que es van succeint a la Gran Guerra amb el seu ja característic estil. A aquestes tasques, hi caldria afegir la col·laboració que ell diu que manté amb The World, diari nord-americà, que caldrà investigar algun dia. És el gran any de Xammar i l’entrada per la porta gran al món del periodisme.

1923-1936: Berlín

Els anys de Berlín són anys de periodisme en majúscules. Xammar fitxa per La Veu de Catalunya, primer, però ben aviat retornarà a La Publicitat. En aquests primers mesos berlinesos, es teixeix una de les grans amistats de Xammar: Josep Pla. Amb ell escriuran junts les cartes al director que encendran la polèmica en les tranquil·les aigües del periodisme català ( Periodisme?, Permetin...”). La seva correspondència, aplegada per Xavier Pla a Cartes a Josep Pla (Quaderns Crema) mostra dos escriptors formidables, dos homes que es respecten i que veuen, en l’altre, un gran periodista al davant.

A Berlín, continuarà la lluita per viure dignament en un ofici mal pagat; els desesperats intents per continuar escrivint en català; les anades i vingudes de La Veu a La Publicitat i de nou a La Veu i el pas ineluctable i tristíssim a Ahora de Madrid i les corresponsalies sud-americanes. El seus articles, una primera mostra recollida per Josep Badia a Periodisme, però sobretot els de L’ ou de la serp i les Cròniques de Berlín són la prova per adonar-nos que som davant de la plenitud del periodista. És allà, a la ciutat dels àngels i dels óssos i de les quadrigues alades on es produeix el seu gran moment escrivint unes cròniques essencials per entendre l’ascensió i el triomf del nazisme.

Doble compromís

“President Macià. Barcelona. Stop. Compleixo emocionat deure tot català actuals moments posar-se vostres ordres. Stop. Sortiré aquest vespre avió Barcelona, sinó maneu resti Berlín. Stop. Xammar. Berlín. 14 abril 1931”.

Aquest telegrama resumeix, com cap altre document, el pensament polític de Xammar. Però és la seva participació en el setmanari satíric més famós dels país, El Be Negre, la fita més destacada d’aquells anys, on hi escriu tretze articles. Mostren un Xammar més lliure, intransigent i dialèctic que mai, d’una duresa d’acer. L’altre Xammar, el polemista ferotge, el periodista gratuït i convuls, pren l’alternativa.

D’alguna manera, el seu món, el vell món del periodisme republicà va acabar al mateix temps que la República. Xammar, a l’exili, seguiria donant suport indestructible a la Catalunya democràtica vençuda, escrivint alguns articles a les revistes del gran èxode, que han anat reeditant-se en alguns llibres, recentment.

Periodisme i patriotisme. Aquesta fou la resposta de Xammar a la constant lluita per una identitat. Amb tota la naturalitat del món. A Londres, a Berlín o a l’Ametlla del Vallès. Tanta, que no va deixar mai d’exigir el mateix als altres. “Tots els catalans –diria a Joan Sariol– tenen el deure d’oposar-se a l’enviliment; és a dir, a la descatalanització de la terra. De la manera de complir aquest deure amb la màxima efectivitat, cada català ens jutjarà per ell mateix, segons els seus mitjans i el seu temperament”. La seva és la història d´un periodista compromès amb el seu país i amb el seu temps. Un dels pocs que resisteixen sense problemes qualsevol comparació amb els contemporanis europeus.