Xile, la mirada tèrbola del quart poder

VICTÒRIA HITA

Si en una idea coincideixen les persones entrevistades en aquest reportatge és que en els mitjans de comunicació xilens no hi ha pluralitat ideològica. I que, quaranta anys després del cop d’estat de Pinochet, ni la premsa, la ràdio i la televisió empenyen els governs de torn per esclarir la veritat i acabar la impunitat. Les encarregades a mantenir viva la memòria i pressionar els governs són les associacions de familiars de víctimes i els advocats de drets humans.

La presidenta del Consell Metropolità del Col·legi de Periodistes de Xile, Oriana Zorrilla, argumenta que “hi ha molt poca diversitat de mitjans. Un duopoli que mou la informació d’una sola manera, la vinculada a grups que van promoure i actuar durant la dictadura i que obvien la recuperació de la memòria històrica”. El periodista Antoni Traveria corrobora aquesta visió. El 27 de setembre, en un debat organitzat per la Comissió de Periodisme Solidari del Col·legi de Periodistes a Barcelona, va declarar: “Xile és l’únic país on no compro premsa”.

Traveria, amb una àmplia trajectòria a Llatinoamèrica es reafirma des de la seu de Casa América, entitat que dirigeix. “Argentina té Página 12, un diari clarament compromès amb la defensa dels drets humans. És el tercer diari en vendes. A Xile no hi ha res, tan sols un duopoli”, assegura. Traveria es refereix, igual que Zorrilla, al grup que encapçala la família Edwards, amb cinc diaris nacionals (entre aquests El Mercurio, La Segunda i Las últimas noticias) i una vintena de capçaleres regionals; així com a Copesa, propietària dels diaris La Tercera, La Cuarta, La Hora, revistes, mitja dotzena d’emissores i diversos portals d’informació. Paul Walder, cap de redacció del diari Clarín, clausurat el 1973, creu que “si altres països tenen premsa d’esquerres, com Página 12 o La Jornada (Mèxic), aquí també podríem tenir-ne”.

Zorrilla titlla la situació de “gravíssima” perquè a l’absència de pluralitat s’afegeix la precarietat laboral, una suma que es tradueix en “manca de llibertat d’expressió”. “Hi ha mitjans alternatius, setmanaris, digitals, però no són de circulació diària”, afirma. Esmenta el setmanari El siglo, el quinzenal Punto final, el digital ElMostrador.cl, el satíric The Clinic. El 2007, es crea CIPER (Fundació Centro de Investigación Periodística), amb la veterana periodista Mónica González al capdavant, reportera a mitjans opositors, entre els quals s’hi compta l’emblemàtica revista Análisis.

Adéu a La Nación

En aquest context, el 27 de gener, la Junta d’accionistes de La Nación va vendre el diari a uns inversors. Set periodistes van ser detinguts durant les protestes en contra de l’operació. El president Sebastián Piñera compleix, així, una de les promeses electorals, tancar el diari, amb l’argument que l’Estat no necessita un mitjà de comunicació. La Nación té 97 anys d’antiguitat. Al desembre de 2010, va tancar l’edició en paper i va obrir l’edició digital. Passarà a la memòria col·lectiva del país per haver publicat, el març de 1992, el contingut complet de l’Informe Rettig, amb el nombre de casos de desaparicions i de morts, a conseqüència de tortures o execucions extrajudicials. Una dècada més tard, el març de 2003, es crea la Comissió Valech, fins que el 2011 es presenta l’informe de 638 pàgines de la Comissió Nacional sobre Presó, Política i Tortura.

Un diari colpista

Per la seva part, El Mercurio va estar implicat en el cop d’estat de 1973, va rebre diners de la DINA igual que altres mitjans, i va ser còmplice de la dictadura. Ho recull la tesi doctoral dirigida per Claudia Lagos, investigadora del Programa de Llibertat d’expressió i ciutadania de l’Institut de la Comunicació i la Imatge, adscrit a la Universitat de Xile i que va donar com a resultat El diario de Agustín (2008), un documental d’Ignacio Agüero que mostra la trajectòria del diari més antic de parla hispana i en què es detallen operacions de desinformació i publicacions falses, com el brutal assassinat de Marta Ugarte Román, una militant comunista de quaranta-dos anys que El Mercurio va recollir com un “crim passional”.

Lagos comenta que “el documental és un gra de sorra en la llarga trajectòria dels principals actors per mantenir la memòria, com són les associacions de familiars i els advocats dels drets humans”. El diario de Agustín ha gaudit de gran difusió a festivals de cinema, universitats, juntes veïnals... El satíric The Clinic el va vendre als quioscs amb el diari i va esgotar còpies dos cops. En canvi, afegeix Lagos, “li ha costat tenir presència en els mitjans tradicionals i encara manté una disputa amb Televisión Nacional de Chile, que va comprar el documental i mai l’ha emès”.

Tortura i dictadura

El Museu de la Memòria i els Drets Humans va ser inaugurat, el 2010, per fer visible la repressió que va viure el país entre els anys 1973 i 1990, per dignificar les víctimes i les famílies, i per estimular la reflexió i el debat sobre el respecte i la tolerància.

Alejandra Ibarra, cap de Comunicació del museu, explica que, en general, hi ha una bona recepció per part dels mitjans de les activitats que organitzen: debats, mostres d’art contemporani, obres teatrals. “No ens ho cobreixen tot, i no sempre com voldríem. Hi ha periodistes de La Segunda i El Mercurio que han vingut, han escrit el seu article, però després no els hi han publicat”.

Mesos enrere, el Museu va organitzar un debat sobre el paper dels mitjans de comunicació durant la dictadura. L’auditori, amb capacitat per a un centenar de persones, es va omplir. Entre altres qüestions, es va parlar de l’emblemàtic Teleanálisis, un programa informatiu dels vuitanta, que va emetre clandestinament 202 programes per a l’estranger. Els programes es distribuïen a través d’organismes de l’oposició al dictador i els finançaven ONG europees.

El Cas Clarín

Dels diaris clausurats (i els periodistes, detinguts), al setembre de 1973, n’hi ha un que encara té un judici pendent per recuperar els actius de la publicació: Clarín. El 2006, va reaparèixer en versió digital. Amb motiu dels quaranta anys del tancament van editar un número en paper. Des de llavors, n’han fet tres edicions i estan avaluant la seva continuïtat. El cas el porta un tribunal internacional, ja que “durant molts anys els tribunals nacionals denegaven la justícia de manera reiterada”, detalla Paul Walder, cap de redacció. “Ara tenim bones expectatives, pensem que en un any hi haurà una sentència favorable”, afirma.

Un fet, aquest, que permetria retornar als quioscs l’edició en paper. Els beneficiaris són l’antic director, Víctor Pey i els hereters, i la Fundació president Allende, amb seu a Madrid. El cas de Clarín és únic a la premsa xilena i hi ha pocs exemples similars a Llatinoamèrica. Podríem dir que explotava el morbo, la crònica vermella, la informació d’espectacles, però també estava al costat dels sindicats dels treballadors. Utilitzava un llenguatge directe, senzill i la seva línia editorial era clarament d’esquerres, antioligàrquica, independent de partits polítics. Clarín tenia unes vendes altíssimes, fins a 300.000 exemplars. Ara, segueix amb la mateixa línia editorial, el pensament d’Allende.

Programes especials

El darrer trimestre de 2013, les principals cadenes ?Canal 13, Chilevisión i Televisió Nacional de Xile (TVN)? van emetre programes especials amb un suport publicitari important. La Red, un mitjà audiovisual en línia i connectat a les xarxes socials, va entrevistar víctimes de tortures i altres testimonis a l’espai Mentiras verdaderas. “La televisió ha explicat la veritat i ha guanyat credibilitat, el que no ha fet la premsa escrita. Ha gaudit de milions d’espectadors en horari de màxima audiència. Això ha estat molt important per al pensament col·lectiu xilè, moltes generacions han conegut per primer cop el que va passar, perquè hi ha persones que encara posaven en dubte les desaparicions i els assassinats”, subratlla Paul Walder.

Chilevisión ha emès la minisèrie Ecos del desierto, amb un gran impacte social. El seu productor executiu, Patricio Pereira, manifesta que la cadena ha mostrat “sensibilitat” sobre el tema i que “l’èxit s’explica per la suma d’un conjunt d’emissions, com la sèrie documental Chile, las imágenes prohibidas”. Per contra, Antoni Traveria té molt clar que ha pesat més l’audiència. “Fins ara les televisions han mostrat cinisme. Chilevisión va tenir una quota de pantalla de prop d’un 40%. Les diferents cadenes, com Canal 13, que és molt catòlica i molt de dretes, han fet una carrera per veure qui emetia el millor documental. Les imatges existeixen des dels anys vuitanta. A qualsevol país ja se sabia què passava durant la dictadura”, explica.

Del panorama radiofònic, Radio Bio Bio és la primera en audiència, mentre que Radio Cooperativa es relaciona popularment amb la memòria històrica. “No està lligada a l’esquerra, però sí a la denúncia dels horrors de la dictadura”, observa Yanina Sepúlveda, de trenta-vuit anys, i que en fa tretze que és a l’emissora, on actualment és cap de Cultura. “Durant els anys de la repressió, a les façanes de l’edifici van instal·lar unes proteccions de ferro pel risc dels trets militars durant els tocs de queda. L’emissora va patir tancaments desenes de vegades per parlar de crims i abusos als drets humans. Era l’època en què Sergio Campos llegia, amb audàcia i ironia, un comunicat per anunciar la fi de les emissions”, evoca la periodista.

Aquest mític radiofonista continua en antena en els informatius dels matins. Amb motiu dels quaranta anys del cop d’estat, Cooperativa va oferir càpsules diàries d’informació que s’anaven repetint, una radionovel·la matinal, entrevistes a polítics vinculats a Allende i entrevistes a colpistes... A banda dels espais especials, Sepúlveda considera que la ràdio està atenta als fets que recuperen la memòria històrica. “Fem seguiment de notícies, polítics, persones que presenten llibres. I parlem de dictadura”. Sepúlveda al·ludeix a l’etapa en què havia de dir “govern militar” a Radio Universo i Las últimas noticias. Tot i això, destaca que “encara avui ens estem assabentant de coses. No se sap tota la veritat. No hi ha justícia”.

Per entendre per què els mitjans no s’impliquen més en la recuperació de la memòria, Sepúlveda resumeix el missatge de la pel·lícula NO (de Pablo Larraín, 2012), que narra el plebiscit de 1988: “No va guanyar la concertació. Va guanyar el model econòmic de Pinochet. Xile està en mans de cinc famílies. Ara no tenim por que ens matin per dir el que pensem, encara que aquell somni de la societat igualitària d’Allende s’ha desfet.”.

Libio Pérez, delegat de Le Monde diplomatique a Xile i responsable de comunicació de Londres 38 –organització que treballa per la recuperació de la memòria històrica–, també manté opinions fermes en aquest sentit: “El problema principal és que el sistema de mitjans reprodueix el discurs oficial sobre la memòria, en què el cos militar era un exèrcit de malvats, en què la repressió i les víctimes es despolititzen. No expliquen que fins als últims dies de la dictadura hi va haver una resistència clandestina. No parlen de les raons del cop d’estat. Allende volia transformar la societat i comptava amb un gran suport popular. El cop de Pinochet va inaugurar un model de neoliberalisme econòmic. Tot això està silenciat pels mitjans”.