Un procés amb regust històric

JORDI ROVIRA

El 12 de desembre al migdia, unes hores després que una gran part dels mitjans de comunicació es bolquessin en l’inici del polèmic simposi “Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)”, organitzat pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans, els focus mediàtics van abandonar aquelles ponències per anar-se’n a corre-cuita cap al Palau de la Generalitat quan es va saber que Artur Mas estava a punt d’anunciar la data i la pregunta de la consulta sobre la independència de Catalunya.

Tres-cents anys després dels fets del 1714, una part important dels catalans ha manifestat al carrer la voluntat de trencar els lligams amb l’Estat espanyol, una voluntat que topa amb l’actitud granítica del Govern central i dels dos grans partits polítics espanyols. El conflicte va agafar volada durant la Diada del 2012 i va anar un pas més enllà per la Diada de l’any passat, amb la Via Catalana. Un cop entrats en el 2014, el punt més conflictiu és la consulta del 9 de novembre que el govern de Rajoy vol impedir a tot preu, cosa que augura una altra Diada moguda al carrer.

Si a això li sumen els nombrosos actes del Tricentenari, l’èxit de vendes de Victus –la novel·la d’Albert Sànchez Piñol– o l’obertura del Centre Cultural del Born, on es poden visitar les restes arqueològiques dels derrotats de la Guerra de Successió, queda clar que la imbricació del procés sobiranista amb la història és molt important.

Ara bé, s’han de fer paral·lelismes en contextos tan diferents? S’està utilitzant la història amb finalitats polítiques? I la premsa, com va passar tres segles enrere, defensa una postura política en lloc d’informar de manera plural? Per respondre a aquestes preguntes, CAPÇALERA ha parlat amb dos politòlegs, un sociòleg, un filòsof i dos catedràtics de Periodisme. Tres d’ells són a Barcelona i tres a Madrid. Aquestes són les respectives reflexions.

Història deformada?

Els fets del 1714 tenen diferents interpretacions. En ambdós costats del pont aeri hi ha nombrosos exemples d’acusacions de manipulació interessada d’aquells fets. La denúncia presentada a la Fiscalia per PP, UPyD i Ciutadans contra el simposi “España contra Cataluña” per incitació a l’odi n’és una prova.

Josep Maria Figueres, professor titular d’Història del Periodisme de la UAB i doctor en Història moderna i contemporània, va participar en el simposi amb una ponència sobre “la llarga repressió dels mitjans de comunicació”. “Com és que no hi hagut ni un sol article sobre el contingut del famós simposi i tot s’ha centrat en el títol més o menys afortunat?”, diu Figueres, que ressalta que el contingut del simposi és a Internet en accés obert però, tot i això, no hi hagut cap rèplica acadèmica d’aquells que l’anatematitzaven o blasmaven. “Els fets són difícils de contradir a diferència dels simples enunciats. I què vol dir la manca de rèplica dels adversaris que no volen polemitzar?”, es pregunta.

A Madrid, és clar, ho veuen diferent. “No sóc especialista en la Guerra de Successió, encara que a ulls de qualsevol ciutadà atent sembla obvi que la deformació de la història s’està donant per les raons conegudes per tothom”, afirma César Díaz-Carrera, professor de Ciència Política de la Universitat Complutense de Madrid (UCM), qui admet que “la manipulació ideològica està a l’ordre del dia i la historiografia és un camp que es presta a interpretacions i, per tant, aquesta deformació és interessada”.

Per a Joan Subirats, politòleg i catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona, “segurament és inevitable que, donada la tensió actual i el pes simbòlic de la celebració, la tendència sigui utilitzar la història per justificar posicions actuals. Crec, però, que els excessos s’estan cometent des de les dues bandes, si be també hi ha hagut a les dues bandes opinions i criteris molt ben fonamentats i històricament sòlids”. “Aquest paral·lelisme –afegeix– entre el 1714 i el conflicte actual és innegable i juga a favor de posar símbols i emocions per davant de criteris racionals”.

En aquest sentit, el sociòleg José Juan Toharia, catedràtic de Dret de la Complutense i president de Metroscopia –un dels instituts demoscòpics espanyols de referència– ressalta l’inconvenient d’utilitzar la història per a determinades finalitats. “Tot el que sigui interpretar fets històrics és una espècie d’anacronisme i falsificació. És com parlar de l’Espanya romana, quan no existia Espanya com a tal. Tot plegat són mites que es necessiten com a arma de mobilització ideològica”, assegura. “El concepte de nació i ciutadania –prossegueix– sorgeix amb la Revolució Francesa, així que és absurd parlar d’entitats nacionals abans d’això”. Toharia creu que “l’essencialisme espanyol és una aberració” i adverteix que “els sectors radicals catalans estan caient en els mateixos defectes que el nacionalisme espanyol més ranci”.

Conflicte permanent

La importància del que en els darrers segles expliquen els mass media és clau a l’hora d’analitzar el conflicte. Jorge Lozano, semiòleg i catedràtic de Periodisme de la UCM, ressalta que “en l’època moderna i contemporània la història l’expliquen els mitjans de comunicació. Els periodistes són els historiadors del present, els que s’apoderen de la narració dels fets. I es fa molt difícil establir la diferència entre el que va passar i el que s’explica que va passar”. “En el cas del conflicte històric Espanya-Catalunya Lozano ho observa des d’una visió semiòtica. “En situacions polèmiques, de conflicte, la informació es converteix en propaganda mitjançant la construcció d’un discurs. El 1714, era propaganda de Felip V i de l’arxiduc Carles”.

Lozano analitza el discurs dels mitjans de comunicació des de l’arrel, un discurs que s’origina en una percepció diferent de la identitat: “Sense entrar en el biaix ideològic i partidista de determinades capçaleres, sembla raonable que la possible informació que es dóna a Catalunya s’elabori des del principi de construcció narrativa de la identitat. Una identitat que pressuposa, d’alguna mesura, un ‘enemic’, com pot ser Madrid. Perquè la identitat necessita una alteritat, un adversari que impedeix la seva identitat i que pot ser Felip V, Castella, la bandera o la llengua. I de la mateixa manera a Espanya es dóna una narració identitària que des del 1492 no observa com a raonables els drets autonomistes, sinó que els veu des d’una posició díscola, d’algú que discrepa en temes d’unitat. Perquè veu Catalunya com una part d’un tot, sense dret a una unitat pròpia, mentre que Catalunya fa una reivindicació amb la llengua, la història i la identitat narrativa i exigeix ser reconeguda com un cos en si mateix”.

En aquest punt, Figueres assegura que “com a historiador del periodisme detecto una percepció errònia tant en la premsa madrilenya adreçada a tot l’Estat com en la barcelonina, fonamentalment de consum català. La premsa de la capital de l’Estat usa l’aniversari per atiar l’argumentari advers al desig de part del poble català, mentre que en la premsa barcelonina no hi ha capacitat o voluntat d’explicar amb plenitud els fets des d’una posició historiogràfica activa o competent. Per exemple, amb suplements monogràfics, quaderns o seccions historiogràfiques”, afirma.

Per a aquest expert, una anàlisi del que es publica entorn a aquests fets històrics permet observar que “el gruix, el volum majoritari del que apareix a Barcelona, són articles d’opinió. És d’esperar que, en el decurs de l’any, apareguin dossiers elaborats per historiadors especialistes del període sobre què fou, què significà i, especialment, quines conseqüències va tenir la guerra i la derrota del 1714 des d’àmplies perspectives socials i culturals, econòmiques i polítiques, etc.”

Segons Figueres, el que ara passa als diaris de Barcelona i Madrid no és nou, sinó que als segles XIX i XX, sempre que hi ha hagut períodes de llibertat de premsa, ha existit conflicte entre Catalunya i Espanya. “Ja sigui amb el catalanisme polític que vol l’autonomia a inici del XX i a final dels anys deu, ja sigui amb la voluntat de disposar d’un Estatut d’autonomia als anys trenta, la polèmica ha estat duríssima, no intel·lectual o política (argumental) sinó visceral, emocional, del tot o res, o ho acceptes o tornem a la guerra. Només cal veure les obres completes d’Almirall, Prat de la Riba o Rovira i Virgili per adonar-nos de com la premsa en català polemitza amb la madrilenya per obtenir el que plantejava el Diari Català el 1879, La Renaixença el 1885, La Veu de Catalunya el 1901, La Publicitat el 1922 o La Humanitat el 1932: el respecte a la diferència”, argumenta. “Amb aquests antecedents –conclou Figueres– no estranya que no es poguessin entendre dues concepcions oposades com eren l’austriacista (“La llei damunt el rei”) contra la borbònica (“El rei és la llei”) i que els catalans lluitessin fins a la mort per la llibertat”.

Figueres també critica que des d’alguns mitjans de comunicació es parli de la normativa borbònica que s’imposà després del 1714 com una modernització. “La selecció dels fets implica un posicionament i això no és periodisme. Només cal mirar la revista de premsa –consultable en obert a l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues de la Biblioteca de Catalunya– de La Veu de Catalunya de començament de segle amb l’antologia sobre el que diu la premsa madrilenya més agressiva contra la identitat catalana i les seves reivindicacions i comparar-ho amb el que, un segle després, escriu l’Àlex Gutiérrez diàriament a l’ Ara en una secció similar (“Pareu màquines”). No hem avançat res. Es vol anorrear la identitat catalana ja sigui amb la Llei de jurisdiccions o amb la llei Wert”.

Greuges i soroll

Amb aquest rerefons històric no haurien d’estranyar doncs, certes actituds dels mitjans de comunicació, sobretot entre la premsa escrita. “No es pot generalitzar –aclareix Subirats. Hi ha exemples de tota mena, des dels que escalfen els ànims fins a aquells que tenen posicions més equilibrades, però és bastant evident que, amb l’excepció d’ Eldiario.es i alguns altres mitjans, les capçaleres d’un lloc i de l’altre juguen amb un notable biaix i responen, probablement, al que les respectives bases socials tendeixen a afavorir”.

Això és, també, el que observa el filòsof i escriptor Josep Ramoneda: “El problema és que s’ha convertit en un debat de combat. Tot està centrat al voltant d’una idea: nacionalisme català contra nacionalisme espanyol –aquest últim, a més, negant que ho sigui. I, a partir d’aquí, tot es deforma i falla el més fonamental que la premsa hauria de garantir, com és el reconeixement de la realitat de la societat catalana. Això és el més interessant, juntament amb el fet que l’Estat de les autonomies no ha resolt el problema, sinó que encara l’ha complicat més. La feina dels diaris és explicar això i no pas el conflicte dialèctic”.

Segons Toharia, tant a Barcelona com a Madrid hi ha un sector de la premsa que es dedica a fer el joc als polítics de torn. “A Madrid, hi ha una premsa que aplaudeix el que diuen Aznar, Aguirre i companyia, que són verdaders greuges, i que es retroalimenten mútuament”. Tot i això, aquest sociòleg destaca que, “en conjunt, la premsa espanyola és raonablement sensata, però els insensats fan molt soroll”. Toharia té llaços familiars amb Catalunya i, per tant, coneix de prop la realitat lingüística. “Determinada premsa de Madrid enverina gratuïtament l’ambient amb falsedats. Els mitjans de Madrid parlen des de la distància i el desconeixement”, critica.

Toharia també destaca que, a més dels prejudicis, els periodistes estan creant una idea equivocada del que pensa la gent del carrer. “Hi ha un gap entre l’opinió pública i l’opinió publicada. El principal problema és que els periodistes diuen el que pensa la gent sense haver-los-hi preguntat abans”, critica el president de Metroscopia, que posa com a exemple una enquesta que van fer i segons la qual un 70% de ciutadans espanyols acceptaria un resultat afirmatiu en un hipotètic referèndum sobre la independència.

Per la seva part, César Díaz-Carrera dubta sobre la llibertat dels professionals (“no sé fins a quin punt poden expressar-se de manera diferent a la línia ‘oficial’ del mitjà on treballen”) i critica que a les tertúlies televisives i radiofòniques participin periodistes en lloc “d’experts solvents que coneixen els temes a fons”. “Això –prossegueix– és particularment evident en tertúlies que gairebé mai arriben a ser veritables debats il·luminadors, de manera que és difícil que la ciutadania desenvolupi un criteri propi, sense el qual no pot emergir una cultura democràtica capaç de sustentar processos i institucions del mateix signe”. Díaz-Carrera compara la situació espanyola amb la televisió i la ràdio britànica i francesa, “en què els directors d’aquests programes es prenen la molèstia d’identificar i convidar a qui realment sap i pot aportar alguna cosa”.

Guerra d’opinió

Enmig d’aquest context enrarit, podem dir que s’està donant una guerra d’opinió, tal com va ocórrer tres segles enrere, quan la premsa escrita tot just es trobava a les beceroles? “Sí, sense cap mena de dubte”, respon Toharia categòricament. “Això –prossegueix– és claríssim en un sector de la premsa catalana i de la resta d’Espanya, sobretot a Madrid, on hi ha el nucli dur”. “Hi ha un conflicte mediàtic perquè, al final, els mitjans independents cada cop són menys i, doncs, el bon periodisme és molt car”, adverteix aquest sociòleg madrileny.

Un altre expert que no dubta de qualificar-ho de guerra opinativa és Josep Maria Figueres, que ho veu com un episodi més de la història. “Era i és previsible que sigui així, i ho seguirà sent sempre que hi hagi una reivindicació catalana”. “Només hi ha absència d’atacs quan la premsa catalana no és lliure i hi ha censura”, explica aquest historiador per a qui “els combats ja no tenen lloc en les barricades al carrer, sinó en les barricades del paper imprès o de les pantalles digitals”.

En canvi, Ramoneda troba “exagerada” la paraula “guerra” a l’hora de definir el que està passant en l’actualitat, “però és evident que hi ha mitjans de comunicació rotundament alineats amb una o altra posició i poc donats a una certa amplitud de camp”.

Precisament, l’excés d’opinió és el que comporta que la informació hagi quedat relegada a un segon pla. “És una guerra d’opinió, ningú aporta dades. No es parla de realitats”, critica Toharia. En aquest sentit, Subirats alerta que “de vegades als arguments que es fan servir per persuadir els manca fonamentació en evidències. I, quan passa això, els perills de la demagògia són evidents”.

La frontera de l’Ebre

A més de la manca de dades també sembla que hi ha certs arguments que no són prou coneguts. El passat 11 de febrer, el cineasta David Trueba assegurava, durant una entrevista a RAC1, que “el discurs català a Espanya és molt més difícil perquè no hi ha els mateixos inputs d’opinió i d’editorialistes”. Trueba limita l’argumentari proindependència “a l’opinió que passa pel filtre” d’alguns diputats nacionalistes del Parlament espanyol. Així doncs, dins aquest conflicte mediàtic hi ha argumentacions i postures que no passen més enllà de l’Ebre? “Segur, perquè aquí hi ha mitjans de comunicació catalans i espanyols, i allà tan sols espanyols. I, aquí, TV3 es vist per un 30% de l’audiència i prou. I el mateix passa amb les ràdios i diaris”, afirma Ramoneda, per a qui “falta molta informació real i que s’expliqui aquest moviment social potent que s’està donant a Catalunya”.

José Juan Toharia també reconeix un cert desajust entre la informació que rep un català i la que es consumeix fora de Catalunya i posa com a exemple certes enquestes que tan sols es publiquen a Catalunya. “M’estranya que les dades del CEO no es divulguin a la resta d’Espanya”, admet.

“Pot ser que tingui lloc aquesta diferència en la informació rebuda –reconeix Subirats, escèptic– però em sembla inevitable. Les institucions catalanes i les forces socials que impulsen la consulta són les que han d’aconseguir fer-se sentir més enllà d’aquestes barreres gens estranyes”.