Periodisme i documental, mons encreuats

JOAN SALVAT

L’últim treball d’un dels documentalistes grecs més coneguts internacionalment, Yorgos Avgeropoulos, es titula L’últim senyal de la democràcia. Tracta de la desaparició de la televisió pública grega i de la revolta col·lectiva dels treballadors, defensant-la fins als últims moments. Avgeropoulos reflexiona sobre el moviment social produït per denunciar un tancament que, segons l’autor, deixava els grecs més indefensos, feia que perdessin un referent informatiu i, significativament, ho descrivia en el títol com un atac a la democràcia del seu país.

Grècia perdia, així, la seva televisió pública i allà hi havia la càmera d’Avgeropoulos per donar-ne testimoni; com abans havia visitat Argentina per retratar L’experiment argentí, una pel·lícula del 2011 sobre el corralito, o havia denunciat les condicions laborals a les mines d’or de Colòmbia a The midas Effect, del 2012. Actualment, Avgeropoulos preparava una nova pel·lícula documental, titulada Àgora, sobre els efectes de la crisi grega, quan el tancament de la televisió pública li va fer canviar l’enfocament.

Una televisió pública menys, un negoci millor per a les privades, i menys compromisos per donar una informació contrastada, de qualitat, explicant els fets reals, que són l’essència del servei públic. Menys compromisos per donar suport a professionals com Avgeropoulos que, sense la televisió pública al darrere, difícilment hagués trobat finançament per portar a la pantalla els seus projectes documentals.

El sud d’Europa, el nostre terreny, està exposat a una situació crítica de pèrdua de llocs de treball, que ens demostren, un cop mes, la nostra fragilitat. Un augment constant de la precarietat laboral que ens porta a una dependència més gran, que mina la professió de mica en mica.

La unanimitat del nord

Un documentalista del nord, el suec Fredrik Gertten, havia passat feia poques setmanes pel plató del programa Sense ficció, després de presentar al Docs Barcelona la seva última pel·lícula, Big Boys Gone Bananas. La pel·lícula explica les pressions de tota mena fetes per la multinacional Dole per evitar que s’estrenés un documental que denuncia l’ús de pesticides a les plantacions de bananes de Nicaragua i els efectes perversos sobre la salut dels treballadors. Dole va llançar contra la petita productora sueca tot el seu poderós arsenal legal de denúncies i advocats amb l’objectiu d’intentar acabar la credibilitat del director, Fredrik Gertten. El mateix festival de Los Angeles, on s’anava a estrenar el documental, es va fer enrere pressionat per Dole i, al final, es va haver d’estrenar fora de concurs, en una sala marginal.

Gertten va començar a enregistrar el nou film, Peixos grossos i Bananes en què descrivia totes les pressions i mostrava la seva desesperació i la d’una petita productora enfrontada a un gegant dels nostres temps. I hi va haver un moment únic, un moment d’aquells que tot ho canvia. Va tenir lloc al Parlament Suec, quan tots els partits, d’esquerres i de dretes, van decidir donar suport al periodista, denunciar les pressions de la multinacional i organitzar una projecció a la mateixa seu del Parlament. Els partits d’esquerres i de dretes junts fent costat a un documental de denúncia, a un treball d’investigació. El mateix Gertten reconeixia en el plató del programa que fàcilment hagués pogut obtenir el suport dels verds, però que tots els partits van recolzar al documental perquè “la llibertat d’expressió és la base de la democràcia”, sense llibertat d’expressió la democràcia és morta, i sense periodisme la informació es converteix en propaganda. Dole va retirar les denúncies.

La dispersió del sud

Us imagineu una situació semblant al nostre Parlament, tan propens a les grans declaracions institucionals? Tots units fent costat unànimement a un dret essencial de la democràcia, la llibertat d’informació i el treball d’investigació d’un documentalista. Quin somni impossible, i com m’agradaria que pogués ser veritat.

Som el sud, encara que mentalment alguns es pensin que som al nord. Una visió instrumental dels mitjans de comunicació ho impregna tot i la separació de poders queda en el no-res quan es decideix deixar en la mínima expressió el canal cultural i documental, sense cap negociació ni consens amb les parts implicades. Amb tot el respecte, amb tothom qui he parlat del tema a escala europea, ningú ho ha pogut entendre. Som el sud.

Perquè, com a societat, ens falta sortir del periodisme de bàndols. Quan podrem parlar d’una certa independència dels mitjans públics respecte del poder polític o dels interessos comercials? Quan miro enrere, després de quaranta anys de professió, tinc la sensació de ser on érem, d’haver avançat molt poc i que continua vigent la concepció instrumental. Quan un canvi de govern no significarà un canvi immediat del cap d’Informatius o de la direcció d’una cadena pública? Tan curtes són les nostres arrels democràtiques, tan febles les nostres estructures professionals, tan poc convincents els nostres arguments?

Sense arrels, un cop de vent pot tombar un arbre. Sense arrels és impossible créixer amb una certa garantia d’estabilitat, una estabilitat necessària per no donar passos en fals, una seguretat que hauria d’estar garantida per fer la nostra feina amb dignitat. A nosaltres no ens paguen per fer propaganda, per actuar a favor d’un bàndol, cosa que sí que pot passar en un mitjà privat. A nosaltres ens paguen tots els contribuents, siguin del color que siguin i pensin el que pensin, dins els paràmetres democràtics que tenim.

La professió, el periodisme, el món del documental, sembla haver acceptat amb resignació una situació anòmala, sembla haver-se instaurat en la mateixa lògica del poder: o ets amb mi o contra mi. Durant aquests quaranta anys de professió, els diferents directors que he tingut, amb algunes excepcions remarcables, i fruit de com està muntat el sistema, han estat sobretot preocupats per una qüestió: no molestar a qui mana, no crear problemes, no tractar aquells temes més sensibles, quan, al meu entendre, la societat ens demana tot el contrari, posar sobre la taula les qüestions vitals que marquen el nostre present i futur com a ciutadans o com a poble. Cap a on va l’estat del benestar? Què passa amb el dret a l’habitatge? Què passarà en la sempre difícil construcció d’Europa? Quins perills poden trencar la convivència? Per què no s’investiguen de veritat els paradisos fiscals, el frau, i les grans corporacions que no paguen impostos?

Cinc anys d’aliances

Durant aquests anys, el periodisme i el documental han anat teixint aliances, aproximant-se en molts punts i el tractament de la realitat els ha convertit en vasos comunicants. El periodisme, sempre intentant ser més equànime, explicant els fets, donant veu a totes les opinions i buscant el perquè de tot plegat. I el documental fent una aproximació més creativa, més d’autor, més lliure per parlar dels grans fets reals.

El mateix llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals reconeix que el documental pot adoptar el punt de vista d’un autor que defensa una tesi. El documental com a eina per transmetre emocions, descobrir allò que es vol amagar, investigar allò que no es vol que se sàpiga, però sempre amb una màxima, ser veraços, explicar trossos de veritat. Durant aquests últims anys la ficció s’ha alimentat de fets reals, com ho demostra, per exemple, El llop de Wall Street o moltíssimes produccions que han buscat en la realitat la inspiració. I el món del documental s’ha trobat en debats apassionats per marcar on eren els límits que no s’havien de traspassar.

En el jurat del Premi Europa de fa dos anys, en què vaig participar perquè teníem una producció pròpia seleccionada, es va originar una gran controvèrsia en saber-se que una de les produccions amb més opcions de guanyar el premi, This Ain’t Califòrnia, tenia una part de ficció. La presidenta del jurat va descobrir que algunes imatges d’arxiu havien estat trucades i que alguns dels protagonistes de les imatges eren actors. Ho va descobrir per Internet. La discussió va durar hores entre els membres del jurat. A un costat, els que consideraven legítim “reproduir” la realitat i, de l’altra, els que pensaven que era un “engany” a l’espectador. Segurament, els més pròxims al món del periodisme érem els que reclamàvem amb més vehemència que no tot era permès, que no podem inventar els protagonistes d’uns fets i que això desqualificava completament el documental, que al final va ser exclòs del premi.

Quina és l’eina més preuada que tenim? Quina és l’essència de la professió, sense la qual perdem tota legitimitat? Únicament la credibilitat. La credibilitat ens permet ser on som, ens dóna garanties i, per tant, es converteix en un tresor que no podem perdre. I amb quina facilitat sentim, un cop i un altre, que l’objectivitat no existeix i que tothom fa el mateix, que nosaltres no podem quedar al marge de les batalles polítiques. Són els que corren a desprestigiar qualsevol mitjà que no pensi com ells. Els que han renunciat a l’essència del periodisme i el veuen com un instrument.

Quan vaig decidir dedicar-me al millor ofici del món ho feia perquè creia que podia ajudar a canviar la realitat. Ara he après que això no és la nostra feina, que la nostra feina, prou complexa, és explicar allò que passa, donar tots els elements per entendre la nostra realitat, sense fer trampa, sense enganyar, sense tergiversar les opinions d’uns i altres.

Quan, com a periodistes, deixarem d’intentar que la realitat entri en els nostres paràmetres? Quan serem capaços, per exemple, de fer una biografia com va fer la BBC de l’exprimer ministre Tony Blair, sense caure en la desqualificació d’entrada, sinó donant els elements necessaris perquè el públic pugui jutjar ell mateix. Ho vaig intentar dins del Sense ficció amb el polèmic expresident del govern, José Maria Aznar, i vaig buscar un periodista d’origen britànic perquè el documental no es convertís en un pim, pam i pum. Intentar donar les raons, els pros i els contres, de manera equànime perquè el públic se’n pugui fer la composició. Reclamem aquest periodisme, fem-lo nostre en el món de la informació i en el món del documental. Un periodisme que surti de les trinxeres i que ens ajudi a comprendre, a obrir els ulls.

Arribar al gran públic

Des del periodisme, durant aquests cinc darrers anys, la meva feina ha estat apropar els documentals al gran públic. El documental s’ha fet un lloc important dins el món del cinema i la televisió, com a expressió de la nostra manera d’entendre la realitat, de reflexionar sobre el passat i de dissenyar per on pot anar el futur. El documental cinematogràfic ha obtingut èxits importants, com ho demostra Searching for sugar man, l’Oscar 2013, que ha superat els cent mil espectadors a les pantalles cinematogràfiques d’Espanya.

El cine i el periodisme junts, el documental cinematogràfic i l’explicació de fets reals, en un ampli ventall de temàtiques que han vertebrat el contingut d’aquests cinc anys del programa Sense ficció, intentant ser fidels al que ha de ser l’essència del servei públic.

Sense la col·laboració de tots els actors implicats, indústria, cinema, televisions, sense compartir projectes a nivell nacional i internacional, difícilment el sector podrà evolucionar i difícilment es podrà fer més gran la capacitat del documental a intentar entendre el món que vivim. I el sud, el nostre estimat sud, continuarà en el mateix lloc de sempre, lluny d’on es decideix el nostre futur... I, per això, aquell somni de joventut, construir un terreny de joc democràtic i compartit és encara un objectiu. El primer gran objectiu per sortir d’allà on som.