La Programació Neurolingüística (PNL) reuneix un conjunt de tècniques bicefàliques. Per una banda, l’autoajuda i l’autoconeixement, i de l’altra les eines per a una comunicació eficaç en la consecució d’objectius i en la generació de la influència sobre els altres. La disciplina, que es va gestar als anys setanta pels psicòlegs nord-americans Richard Bandler i Frank Pucelik, a més del lingüista John Gringer, no ha parat de créixer i estendre’s, saltant amb les aplicacions de patrons i tècniques per al creixement personal i la comunicació, en el món de l’esport, de l’aprenentatge, del lideratge, de l’empresa, de la creativitat, etc. No obstant, hi ha molts estudis que qüestionen la PNL negant-li qualsevol evidència empírica i rebutjant les tècniques utilitzades. Prova d’això és que la Viquipèdia la qualifica com “una tècnica pseudocientífica de comunicació i desenvolupament personal”.
Amb tot, els cursos i màsters sobre la PNL proliferen i també se’n consoliden els preceptes –qui no ha sentit parlar de les “creences limitants”?. Actualment, es troba en una tercera generació de desenvolupament amb nous referents. És el cas de Robert Dilts, coach i autor de llibres com El poder de la paraula: PNL. La màgia del canvi de creences a través de la conversa, el manual més llegit i citat sobre aquestes tècniques que l’editorial Urano ha reeditat recentment.
Es pot apreciar, doncs, que a mesura que la psicologia, la neurociència, etc. confirmen nous coneixements sobre el funcionament de la ment humana, la PNL té la capacitat de generar noves tècniques capaces també d’aproiar-se els nous avenços. De fet, persegueix la còpia de patrons que perpetuïn casos d’èxit.
“El mapa no és el territori” és una de les puntes de llança de la PNL. En paraules d’un dels pares d’aquesta disciplina, en una visita a Espanya l’any 2009, el psicòleg Frank Pucelik, reflexionava sobre aquest principi: “Cada ésser humà és únic, diferent i un dels errors que cometem és creure que com que sé alguna cosa sobre mi, crec saber alguna cosa sobre l’altre. O perquè veig alguna expressió a la cara, sé què està pensant. Això és cometre un error entre dos mapes. El territori és una cosa de la qual realment no sabem res, o molt poquet. Per exemple, els nostres ulls només veuen un 2% de la llum d’aquesta habitació. Una mostra no ho és tot. Podríem dir que el territori és la veritat (i qui té la veritat?)”.
“No vull que feu allò que us dic, sinó allò que vull que feu”. Més enllà de l’aspecte circumstancial, la frase vol il·lustrar un altre dels grans preceptes de la PNL, com és l’existència en el llenguatge d’una estructura profunda (EP) i d’una estructura superficial (ES). És en aquest procés entre ambdós nivells que es poden produir deficiències en la comunicació per la pèrdua d’informació que es dóna en aquest pas. Segons la periodista Mònica Pérez de las Heras, autora del llibre PNL per a Periodistes: Aplicació de la Intel·ligència Emocional i la Programació Neurolingüística al Periodisme (2016), l’ús de les famoses 5w del periodisme (what, who where, when, why) en l’elaboració de la notícia permet no només ser concret, sinó també evitar que no es perdi cap detall essencial per a la compressió en aquest pas entre l’estructura profunda i la superficial.
Es tracta de mantenir aquesta fidelitat necessària entre el que és vol dir i el que s’acaba dient per garantir una comunicació eficient. Per a aquesta periodista, ser capaços de mantenir l’equilibri en les dues estructures és una fórmula de cercar l’excel·lència en l’exercici del periodisme.
Sens dubte, un dels aspectes que més criden l’atenció de la PNL orientat a la millora de la comunicació i a la influència és la classificació de les persones segons el seu sistema dominant de processament de la informació. Es tracta del sistema VAK, de les sigles visual, auditiu i cinestèsic. “No tothom percep la realitat de la mateixa manera i depèn de factors molts diferents: cultura, educació, experiències, etc.” explica De las Heras. Fins i tot, en les persones adultes hi ha molta deformació professional que pot portar a variar en el temps un sistema de processament per sobre de l’altre fruit d’aquest exercici professional.
Com explica la professional, aquest sistema de representació de la realitat “és la manera com recollim, emmagatzemem i processem la informació per comunicar-nos amb els altres”. Segons la PNL, totes les persones tenen la capacitat d’absorbir informació a través dels tres sistemes, però, en general, cadascuna tendeix a tenir més desenvolupat un sistema per sobre els altres.
Aquesta periodista defensa el domini del VAK a l'hora de preparar una entrevista. Cada sistema dominant té unes característiques pròpies de relacionar-se amb l’entorn tot prioritzant un tipus de paraules i també de comunicació no verbal, tant pel que fa als macromoviments (cap, cos i cames), com els micromoviments (cara i mans) i el metallenguatge.
L’origen de la PNL es remunta a quan Pucelik, Bandler i Grinder, van dur a terme un estudi, als anys setanta, quan encara eren alumnes a la Universitat de Califòrnia. L’estudi tenia l’objectiu d’esbrinar què és el que feia que famosos psicoterapeutes en aquella època, com Fritz Perls (creador de la teràpia Gestalt) o Virgínia Satir (terapeuta familiar) fossin tan efectius en l’obtenció de resultats amb els pacients. D’aquest estudi va néixer la Programació Neurolingüística, ja que van extreure patrons en els casos d’èxit per replicar–los i així poder obtenir resultats idèntics.
“Els humans aprenem a pensar individualment, si bé no som individuals. Qualsevol cosa que es faci, afecta tot el sistema. El pensador individual és perillós. Milions i milions de males decisions han estat preses perquè els individus només pensaven en ells mateixos. El món sencer necessita aprendre Programació Neurolingüística, així pot canviar el paradigma humà”, assegurava Pucelik.
Aquest article es va publicar l'octubre de 2022 a la revista Capçalera número 191.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari