El millor fotoperiodisme del món té aparadors on brilla amb força. Passa amb el Visa pour l’Image a Perpinyà, cita anual de referència que a final d’estiu mostra alguns dels millors treballs. I el mateix passa amb el certamen World Press Photo, que enguany es podrà veure al CCBB a final d’any.
És habitual que s’hi s’exposin treballs realitzats en conflictes de tot el món. Imatges dures que no deixen indiferent. Ara bé, mentre molts ciutadans occidentals observen amb interès les instantànies de guerres llunyanes, no sempre fan el mateix quan es tracta del dolor que afecta les respectives comunitats.
“Com mes lluny són els morts, menys impacte té sobre la societat. Quan és a la vora, és com si la mort se’ns acostes i fa mes recança. L’empatia es inversament proporcional a la distància. Com més lluny, menys empatia. Quan és més a prop, en tenim molta més, perquè podríem ser nosaltres”, admet Cristina Calderer, fotògrafa de l’ara i membre de la Junta de Govern del Col·legi de Periodistes.
En la societat benestant actual, la mort s’ha convertit en un tabú. I les imatges de cadàvers trasbalsen. S’allunyen les fotografies mortuòries que les famílies encarregaven dels seus éssers estimats per recordar-los tal com eren. Fins i tot quan es tractava de nens. Les primeres instantànies d’aquest tipus coincideixen amb l’aparició del daguerreotip el 1839. Quasi dos segles després, la situació és ben diferent.
El passat 8 de febrer, la Universitat Pompeu Fabra va organitzar una xerrada –titulada “Ètica i pràctica del fotoperiodisme”, englobada al cicle “Diàlegs Humanístics”– amb els fotoperiodistes Emilio Morenatti i Sandra Balsells. S’hi van abordar aspectes com la reacció de la societat occidental davant les fotografies de cadàvers.
En aquest sentit, Balsells va parlar sobre la cobertura de l’11-S, en què hi van morir unes tres mil persones. “Però no hi ha ni una sola fotografia de les víctimes mortals”, va criticar. En l’imaginari col·lectiu, han quedat la imatge de les Torres bessones fumejant i esfondrant-se. Amb tot, més enllà d’unes llunyanes figures humanes que saltaven desesperades, no hi ha imatges de cadàvers. I una famosa foto (coneguda com The falling man) del fotoperiodista Richard Drew on es veu un home caient al buit –s’estima que unes dues-centes persones van saltar de les torres– va provocar un gran escàndol per considerar que es violava la privacitat de la persona, tot i que era impossible reconèixer qui era. Els mitjans van reaccionar retirant la fotografia.
Tres anys després hi va haver els atemptats de l’11-M a Madrid. En aquell cas, els cadàvers de les quasi dues-centes víctimes mortals eren més fàcils d’obtenir perquè estaven a dins i pels voltants dels trens, a tocar dels supervivents. Tot i això, van ser pocs els morts que es van acabar mostrant.
N’és una prova el que va passar amb una imatge de Pablo Torres Guerrero, de l’agència Reuters –premi Ortega i Gasset per la cobertura d’aquell atemptat– d’uns dels vagons sinistrats. A l’angle inferior esquerra de la instantània hi apareixia part d’una cama amputada. El País va publicar la imatge, mentre que mitjans com The Times o The Sun van decidir esborrar-la, The Guardian li va treure intensitat esborrant la sang i Der Spiegel va situar el titular just a sobre, posant de manifest diferents postures editorials.
A El País, però, tenien desenes d’instantànies de l’interior d’un dels vagons sinistrats provinents d’una persona que era allà i que va demanar que no signessin les imatges. Marisa Florez, reconeguda fotoperiodista, era llavors l’editora gràfica del diari de Prisa. Flórez, que havia editat imatges de tot tipus de conflictes, no havia vist mai unes fotografies tan dures. Només se’n va publicar una. “No va ser autocensura. Simplement, era el respecte que havíem de tenir per les víctimes. Era impossible publicar allò”, admetia Florez a Detrás del instante, programa de fotografia de TVE.
A l’estudi El tratamiento de la imagen en los atentados del 11-M. Terrorismo y violencia en la prensa, d’Emma Torres Romay, professora de la facultat de Ciències Socials i de la Comunicació de la Universitat de Vigo, es recorda que a l’edició especial d’aquell mateix dia a la premsa espanyola es veien un munt de ferros dels trens i cadàvers tapats amb mantes. Tanmateix, res explícit. L’autora admet que en edicions posteriors es va publicar alguna imatge de morts si bé, a grans trets, els cadàvers no van sortir a la llum.
A l’estudi, Torres compara l’11-M amb els atemptats del 7 de juliol de 2005 a Londres, en què cinquanta-sis persones van perdre la vida. Aquesta professora recorda que hi va haver una sobredosi d’informació, però sense imatges degut al que es va batejar com la cobertura blanca. El periodisme britànic, encapçalat per la BBC, havia pactat amb el Govern –davant la previsió d’un possible atemptat– que no mostraria ferits ni morts ni imatges que pertorbessin l’opinió pública.
“Davant d’aquesta situació, els testimonis directes de la tragèdia van ser els que es van encarregar d’aportar imatges dels atemptats a través de fotografies fetes amb els telèfons mòbils. La denominada revolució del periodisme cívic va ser tal que la majoria de les portades dels principals diaris del món van fer servir aquelles imatges captades per ciutadans”, recorda Torres.
Dotze anys després, els atemptats a la Rambla de Barcelona també van provocar que molts ciutadans gravessin vídeos duríssims, amb cadàvers arreu, que van córrer per WhatsApp, aplicació que no existia quan van tenir lloc els atemptats de Londres. Paradoxalment, mentre la gent compartia aquests vídeos, molts ciutadans asseguraven a les xarxes que havien bloquejat els mitjans que publicaven fotografies on apareixien morts i alguns quioscs es negaven a vendre diaris amb portades en què es veiessin cadàvers, dels quals, per cert, no se’n reconeixia la identitat.
Al fotoperiodista Santi Palacios alguns ciutadans li deien que esperaven que no hagués fotografiat els cadàvers. Feia unes poques setmanes que havia publicat a Twitter una imatge presa al mig del Mediterrani mentre s’estava amb l’Open Arms. A la fotografia, es veia una pastera amb tretze cadàvers, alguns menors d’edat. La piulada es va viralitzar en pocs minuts. Molts ciutadans, indignats, compartien la imatge. “Hi havia tretze morts a la Rambla i tretze morts en aquella pastera. Per què uns sí i altres no? Això obre un debat sobre com ens comportem en funció de la persona que fotografiem”, explicava Palacios al programa Detrás del instante.
El debat llibertat d’informació versus dret a la intimitat de les víctimes va tornar durant el confinament. Durant les primeres setmanes, als fotoperiodistes no se’ls deixava entrar ni als hospitals, ni a les residències, ni als cementiris i va provocar un munt de queixes. “L’intent de controlar les imatges és tenir el poder del relat. Fins i tot un cop ens van deixar entrar a les UCI, el control dels departaments de Comunicació va ser brutal”, recorda Calderer.
Però la societat també s’alterava. La primera imatge d’un mort a Espanya, quan milers de persones ja havien perdut la vida per la Covid-19, es va publicar a la portada d’El Mundo. Les xarxes bullien, acusant el diari de no respectar el dret a la intimitat.
El març de 2021, durant la presentació de Pandèmia. Mirades d’una tragèdia (Blume), alguns dels fotògrafs que hi van participar van aprofitar per mostrar incredulitat. Sandra Balsells n’era una. “És increïble que una pandèmia que ha causat milers de morts s’hagi retratat amb carrers buits i aplaudiments als balcons i els diaris espanyols només hagin publicat tres fotografies de morts que, a sobre, van ser desproporcionadament polèmiques. És com si no haguéssim fet fotos de morts durant la Guerra Civil”, va criticar.
“Em preocupa més la censura de la societat que la del govern. Aquest infantilisme, producte del paternalisme”, criticava Morenatti, fotògraf d'Associated Press, en la xerrada de la UPF. El fotògraf andalús, resident a Barcelona, va veure com els negacionistes carregaven contra ell per una fotografia d’un munt de taüts en un pàrquing de Collserola, l’acusaven de mentir. Li deien que estaven buits, tot i que no era així. Una altra fotografia seva que va generar polèmica va ser la d’una víctima mortal en una residència. La imatge –en la qual no es reconeixia la persona– va publicar-se a la portada d’El País i, poc després, el Defensor del lector del diari va trucar-li per dir-li que molts lectors havien mostrat indignació. Malgrat aquells problemes, mesos després, Morenatti va obtenir el Pulitzer pel treball seu sobre la pandèmia.
“Tenim una societat molt més conservadora que abans”, assegura Morenatti. Balsells també es lamentava del que està passant: “Vivim situacions preocupants d’opacitat”. “La mort l’hem d’ensenyar. Cal que s’ensenyi el que passa de veritat. Però no en podem abusar, perquè llavors la gent s’immunitza i perd interès”, conclou Calderer.
Aquest article es va publicar l'octubre de 2022 a la revista Capçalera número 191.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari