Malgrat els esforços de les principals capçaleres en els darrers mesos, les subscripcions digitals a mitjans informatius romanen estancades. Segons el Digital News Report 2022, un estudi anual a Espanya que ha entrevistat més de 2.000 persones, un 11,7% dels espanyols paga per informar-se a Internet. El 2021 pagava també un 11,7%, el 2020 un 12,2% i així podríem retrocedir fins acceptar que, per moltes ofertes i estratègies de tancar el contingut que facin fins i tot els anomenats legacy media, la predisposició a pagar no ha variat gaire.
En canvi, el que no para de créixer en els darrers anys ha estat la contractació de serveis de pagament d’entreteniment digital, com les plataformes de sèries i pel·lícules de reproducció en línia, però també apps de música, de podcast i fins i tot de llibres. Segons el darrer baròmetre trimestral de la consultora GECA, cada llar de l’Estat està subscrita, de mitjana, a 2,3 plataformes d’entreteniment en línia.
Tot i ser tendències oposades, el creixement en l’entreteniment podria acabar afavorint els mitjans de comunicació. Així ho afirma un estudi de la Universitat d’Oxford publicat per dos investigadors –Richard Fletcher i Rasmus Kleis Nielsen–, aquest últim director del Reuters Institute, l’entitat encarregada de l’anteriorment mencionat Digital News Report.
En l’article en qüestió (Els subscriptors de Netflix i Spotify tenen més probabilitats de pagar per notícies en línia?), publicat a la International Journal of Communication, empren, precisament, les microdades del Digital News Report obtingudes a diferents països (entre aquests, Espanya) per esbrinar si existeix una relació entre el pagament per entreteniment i les subscripcions a mitjans de comunicació.
De les dades que hi presenten, cal subratllar que un subscriptor d’entreteniment digital a Espanya té un 44% més de possibilitats de pagar un mitjà digital. “A tots els països, inclòs Espanya, hem trobat una correlació significativa entre el fet de pagar plataformes digitals i el fet de pagar per notícies”, afirma Rasmus Kleis Nielsen en declaracions a Capçalera. Tot i això, adverteix que, malgrat tot, aquest no és “l’únic factor” ni el més important.
Per al coautor de l’estudi, “és molt més important l’interès per les notícies i el fet de ser algú que abans havia estat pagant per informació impresa”. En la mateixa línia s’expressa Alfonso Vara Miguel, professor de la Universitat de Navarra i un dels responsables del Digital News Report a Espanya. “Paguen més aquells que ja pagaven abans per mitjans tradicionals. Aquest factor és, potser, el predictor més fiable per entendre les dades de pagament de mitjans digitals”, afirma.
Quelcom que pot relacionar el pagament a plataformes digitals d’entreteniment i la subscripció a mitjans informatius és, segons l’estudi de Fletcher i Nielsen, el fet que les primeres “han creat un preu de referència no-zero per a les notícies digitals”. És a dir, que Netflix, Spotify i la resta de plataformes d’entreteniment “poden haver normalitzat el pagament per notícies digitals”. Preguntat específicament per aquesta qüestió, Rasmus Kleis Nielsen matisa que el preu de referència superior a zero depèn de “diferents factors”, entre els quals cita la competitivitat, la demanda informativa o com de diferenciada de la resta és una capçalera.
D’una manera similar ho entén Vara, que alerta que “quan la gent no paga per la informació, el que transmet és que allò que se li ofereix no és suficientment bo”. Per la seva banda, Enrique Canovaca, expert en periodisme digital i professor associat de la Universitat Rovira i Virgili, apunta que la cultura del “preu no-zero” està “vinculada als continguts d’entreteniment”, però no als informatius, perquè els consumidors “encara no li donen suficient valor com per pagar”. “Per pocs euros al mes, tens accés a un catàleg enorme (d’entreteniment) i t’estalvies els webs de descàrrega il·legal. Amb la informació, en canvi, encara se’n pot trobar de manera gratuïta en moltes pàgines”, compara Canovaca.
Pel que fa a la predisposició a pagar pel contingut d’entreteniment, Elena Neira, experta en plataformes i nous formats audiovisuals i autora de Streaming Wars. La nueva televisón (2020, Libros Cúpula), recorda que el fet que la gent comencés a pagar pel contingut “no va ser per una qüestió de compromís ètic, sinó per la comoditat”. “Veure el contingut a Netflix és molt més còmode que piratejar”, sentencia la professora dels estudis de Comunicació de la UOC i consultora que, com Canovaca, alerta del fet que “tothom entén que pot tenir accés gratuït a la informació” i que, potser, “el que estaran disposats és a pagar per l’anàlisi, la profunditat o per signatures específiques”. És a dir, que pagarien si, com passa a Netflix i companyia, trobessin un contingut de qualitat que tan sols és present allà. Exclusiu, vaja.
Per tant, les empreses periodístiques, malgrat les conclusions de l’estudi de Fletcher i Nielsen, no poden esperar que les plataformes de streaming estiguin creant futurs subscriptors de pagament. Abans encara falta aconseguir que la ciutadania vegi els mitjans de comunicació com productors de quelcom únic i que genera un valor tal que mereix ser pagat. Cada cop es fa més entenedor perquè les dades de predisposició a pagar per informació s’estanquen al voltant d’un 12%. “No confio que a mig termini hi hagi un gran percentatge de ciutadans que pagui per les notícies”, valora Alfonso Vara Miguel qui, a més, puntualitza que “sigui quin sigui el percentatge, afavorirà segur els grans mitjans”, fent referència al fet que “tres capçaleres a Espanya s’emporten un 60% del mercat de subscripcions digitals de pagament: El País, El Mundo i ElDiario.es”.
Enrique Canovaca coincideix amb el professor de la Universitat de Navarra en el fet que “el percentatge de gent que pagui serà baix”, si bé suggereix que “això no vol dir que el model de negoci sigui incorrecte, sinó que s’ha de focalitzar en l’audiència potencial del mitjà”.
Malgrat tot, els entrevistats reconeixen que diferenciar-se és complicat en un mercat periodístic cada cop més obert, el professor de la Universitat de Navarra dona algunes pistes i aclareix que “el valor no és només un periodisme de qualitat. Ho pot ser la rapidesa en la informació, l’especialització en una temàtica, els noms dels columnistes, la profunditat de la informació o, fins i tot, la proximitat ideològica entre el mitjà i el potencial subscriptor”. En definitiva, es tracta d’aportar algun tipus de valor al usuari que no trobarà de manera gratuïta. En aquesta línia, Elena Neira destaca “els murs porosos dels mitjans”, és a dir, el fet de poder llegir una quantitat d’informacions de manera gratuïta per, un cop assolit aquest límit, tancar l’accés, són “una manera d’identificar els usuaris més actius i fer-los entendre que, si consumeixen tant del mitjà, val la pena pagar per aquell contingut”, afirma Neira.
Si la relació entre pagament per entreteniment i per informació no és tan directa com apunta l’estudi i la disposició a pagar pels mitjans de comunicació no augmenta, on és, doncs, la clau de tot plegat? “És una qüestió d’interès per la informació”, recalca Vara, qui recorda que, en els darrers anys, ha crescut molt el percentatge de ciutadans que afirmen evitar de manera conscient les notícies i la informació en general. “Les empreses periodístiques haurien de preguntar-se per què la gent busca informació a Twitter i no a El País, per exemple”, continua Vara, que ho vincula al fet que “des de la crisi econòmica del 2008, la gent se sent molt defraudada de les institucions polítiques i han ficat al mateix sac els mitjans de comunicació”.
El que cal, doncs, és treballar per incrementar l’interès per la informació entre la ciutadania i que els mitjans es reivindiquin com la via principal per accedir a la informació. Havent estat preguntats per la possibilitat que sorgeixi una certa bretxa entre aquells que, econòmicament, es poden permetre informació de pagament i aquells que no poden, tots els entrevistats neguen que això sigui una realitat. “És una qüestió més de preferències de la gent que no pas d’impossibilitats d’accés”, argumenta Canovaca, mentre que Vara Miguel ho exemplifica dient que “la gent té, mentalment, un pressupost per informació i un altre diferent per l’entreteniment. I normalment el primer és menor que el segon”, tot i que l’expert considera que és pel fet d’estar interessat més en l’entreteniment que no pas en una informació, ja que aquesta última es pot aconseguir gratuïtament. “Per a molta gent és prescindible estar informat perquè té suficient amb les quatre notícies més importants del dia i no necessita ni tan sols profunditat”, afegeix Neira.
Precisament, és Neira qui parla d’una “alfabetització informativa” perquè la ciutadania comprengui “la importància d’estar informat”. D’aquesta manera pujaria la demanda d’informació, el que, de retruc, incrementaria la demanda d’informació de pagament. Es tracta de “generar hàbits, valors i credibilitat”, tal com subratlla Canovaca que recomana als mitjans de comunicació que ofereixin, per exemple, “accés gratuït als centres educatius com a estratègia per captar pagadors quan els alumnes es facin grans”.
No es descarta, però, que a mig i llarg termini la societat pot quedar dividida entre aquells més ben informats i aquells que, sigui conscientment o inconscientment, estaran desinformats o seran “més fàcilment víctimes de la desinformació”, tal com adverteix Vara. La raó, de nou, no serà econòmica sinó d’interès i de confiança, i per això el treball de les empreses periodístiques ha d’anar encaminada en aquest sentit. Es tracta de generar confiança en la seva marca i de traslladar al ciutadà que aquesta li oferirà elements de valor que no poden trobar als mitjans gratuïts. D’aquesta manera, tal com apunten les dades dels darrers estudis, sí que hi pot haver quelcom que el negoci periodístic pot aprendre i aprofitar del negoci de l’streaming i de l’entreteniment digital.
Aquest article es va publicar l'octubre de 2022 a la revista Capçalera número 191.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari