“Vaig comprar-me un micro. Un trípode. I vaig demanar a la meva filla gran que em donés un cop de mà amb l’editor de vídeos que hi havia instal·lat a l’ordinador”. Són paraules de Jordi Blanco recordant què es va plantejar quan se li va tancar, per sempre, la porta del diari Sport, on escrivia des de feia vint-i-set anys. El periodisme li corria per les venes. L’ofici el tenia al cap. El gran handicap, però, és que no era un natiu digital. No li va importar.
El cas d’aquest periodista que va entrar a la capçalera del grup Zeta l’any 1990 no és únic. Hi ha hagut molts professionals que, després de dedicar pràcticament tota una vida a un mitjà, un dia es veuen fora i se senten, per un moment, massa grans. Amb la diatriba de quedar-se a casa gaudint d’una afable jubilació… o reinventar-se. Resistir-s’hi. Arrancar una nova etapa, per molt que el panorama mediàtic, en tots els sentits, hagi canviat. “Moralment va ser molt dur. No entenia l’acomiadament. Tot i així, tenia ganes de fer coses en el meu dia a dia. No volia pensar en la jubilació. Ni ara tampoc, quasi cinc anys després de sentir que l’etapa del diari no es tornaria a repetir”, relata aquest periodista que actualment, i ja des de casa, grava i edita vídeos per a espn.
Des de llavors, Blanco no ha parat d’explorar el poder de la imatge. Dels vídeos on ell mateix surt en pantalla, cosa que mai no havia fet abans. “Tocava endreçar, editar… prova-error. Ser conscient de la imatge que puc donar. I que, a través d’un vídeo, pots donar actualitat o rellevància a un tema que sembla que no la té”, explica Blanco, que compagina la feina a ESPN amb un parell de tertúlies i amb el blog “AM14”, que va fundar amb altres periodistes veterans. Tot això ha fet que ja tingui més que familiaritzats nous termes digitals com SEO, els mateixos termes que passen desapercebuts quan treballes en un diari que publica en paper.
Georgina Cisquella no havia acabat la carrera quan va començar a treballar a TVE. També va passar per Radio España i El Periódico, però els platós de Miramar i Sant Cugat van ser el seu hàbitat natural. Durant trenta anys, va estar a les seccions de Cultura, Política (viatjant amb Felipe González i el rei emèrit) i els programes Giravolt, Miradas 2, La 2 Noticias i Cámara abierta. Quan la vida laboral es va acabar, Cisquella tenia clar que la seva vocació no s’havia trencat. “Un periodista no deixa de ser-ho perquè ja no vagis a la redacció. Ho portem a la sang”, assegura. I és en aquell moment, a casa seva, quan va apostar pel món dels documentals, començant per aprendre a editar i muntar gràcies a programes en línia. Però tocava reciclar-se. Aprendre conceptes, termes, eines més o menys desconegudes o que fins llavors no dominava. “Jo ja feia temps que tenia interès pel món digital, per això vaig dirigir Cámara abierta, la darrera feina que vaig fer a TVE. El programa estava dedicat a Internet com a plataforma d’informació, creació i comunicació.
Ara bé, quan el 2009 va deixar TVE per l’ERTO massiu que va aplicar la cadena, era a casa seva i sentia que s’havia de posar les piles amb tasques que a la feina feien altres companys. “Per això vaig fer molts cursos, com els de Final Cut o Première, per poder editar amb un ordinador”, explica Cisquella, qui, un temps després, es va comprar una càmera.
Endinsada completament en el món audiovisual –ha dirigit Oxígeno para vivir, Yo decido, El tren de la libertad i Hotel Explotación: Las Kellys–, aquesta periodista nascuda el 1954 ha arribat en els darrers anys a aprendre de manera autodidàctica, tot el que es necessita per muntar un documental. Pistes, efectes, control d’imatge, rètols, etc. “A Internet sempre trobaràs un tutorial per allò que necessitis. I després has d’anar provant. Dels errors també se n'aprèn”, admet Cisquella, resident a Madrid i que en un moment donat també va crear una campanya de micromecenatge per acabar de finançar un dels seus projectes.
I les xarxes socials? “Per a mi Facebook o Twitter són eines molt útils tant per buscar contactes o informació sobre qualsevol tema com per difondre la feina. Molta gent s’interessa pel que fas en cada moment gràcies a les xarxes” explica la periodista que no para d’actualitzar-se. I si en algun moment li falten ganes o motivació, recorda el dia que va conèixer el també periodista Enrique Meneses. “Vaig entrar a casa seva i, amb vuitanta anys, bombolla d’oxigen i cadira de rodes, no deixava de fer coses: un blog, podcasts, etc. Per a mi va ser tot un exemple. Potser el món del periodisme, en un moment de la teva vida, t’obliga a començar de zero. Tot i així, acabes trobant la manera de seguir. Podem fer-ho. Som gent que no ens agrada quedar-nos a casa fent ganxet”, conclou Cisquella.
Javier Artiga va néixer el 1950. I no és que hagi fet molta ràdio a la seva carrera. És que, avui dia, continua cultivant la passió radiofònica que va iniciar l’any 1966. Després de passar, entre altres, per Ràdio Joventut, RNE o Cadena Dial, actualment, presenta dos programes diaris (de quatre hores de duració en total) a La Marina. Ell també és dels que sap què vol dir adaptar-se als nous temps. A les noves eines. Fins i tot a les noves audiències.
“A la ràdio, la tecnologia li ha anat molt bé en tots els sentits. En la realització dels programes, l’enregistrament, l’edició. I la capacitat que et permet Internet de no dependre únicament de la freqüència d’emissió. És a dir, tenir la possibilitat que tot el planeta pugui escoltar-te”, afirma.
Aquest periodista incombustible reconeix que les noves tecnologies també l’ajuden a l’hora d’escriure els guions, pel fet de “tenir a mà una gran quantitat de discs sense moure’t de l’estudi, missatgeria molt ràpida i sense papers”. No obstant això, recalca que el que importa és la base que tenim. “Fa anys, ens movíem amb eines més rudimentàries i també érem bons periodistes. Si ets bon professional tot t’ajuda”, assegura.
Un altre cas d’un professional que va sentir una mena de precipici en deixar la que havia estat casa seva és Carlos Galindo. Com el company seu Jordi Blanco, Galindo va estar escrivint per al diari Sport, en aquest cas durant quaranta anys i catorze Jocs Olímpics a l’esquena. “El dia que vaig deixar la redacció sentia que s’acabava un pilar de la meva vida. Va ser una vida professional molt dura, amb certs peatges. Però el dia que marxava per no tornar ho feia amb orgull del que havia fet i a la vegada pensant en el futur. Sentia que tenia alguna cosa per oferir”, recorda. I el món digital l’esperava amb els braços oberts.
“El periodisme havia canviat moltíssim, sí, en canvi, un s’hi pot adaptar. Es pot treure el millor d’aquest món vertiginós”, explica. Galindo, que al principi viatjava pel món amb una Olivetti portàtil, va començar a fer cursos per adaptar-se a les noves necessitats de l’ofici. I, com altres companys, va aportar la veterania i va liderar projectes com a consultor de comunicació. “He fet que determinades empreses comuniquin el que fan. He obert comptes en xarxes socials, he creat dinàmiques per moure’s a nivell digital, he obert blogs, webs, newsletters i també he elaborat plans digitals. I tot gràcies a un meravellós món d’oportunitats que vaig intuir, precisament, durant els Jocs Olímpics de Seül, en 1988, on vaig portar el meu primer ordinador que mai va funcionar durant les dues setmanes de competició”, recorda Galindo, qui afegeix que va adonar-se que “allò era el futur, que s’acabaria per imposar”. “Ara veig que és tot un univers amb fonts il·limitades, amb la possibilitat d’interactuar amb qualsevol persona del món. Per això ara ja no porto una agenda de paper amb els meus contactes, ara hi arribo a través de les xarxes socials”, explica.
I assegura que, ara per ara, no para de formar-se. Que se sent creatiu, com quan fa fotos amb una càmera que ja l’acompanya sempre. Amb coratge. I que el que més espera és que la seva trajectòria i tot el que ha treballat durant la “vida anterior” el serveixi per ser crític i responsable, ja que, “per molt que les xarxes socials siguin el cor de la comunicació, les hem de domesticar”. “No podem deixar-nos sobrepassar pel seu cantó pervers. Hem de saber separar el gra de la palla”, afegeix. Una vegada més, el nou món digital vist amb els ulls de sempre.
Aquest article es va publicar l'octubre de 2022 a la revista Capçalera número 191.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari