La ràdio nocturna va gaudir de la seva màxima esplendor als anys setanta, vuitanta i noranta. Dècades, sobretot les dues primeres, en què la veu femenina pren protagonisme en aquesta franja horària. A finals dels noranta, ja amb Catalunya Ràdio en funcionament, destaca La nit dels ignorants i, a Ràdio Barcelona, Parlar per parlar. En aquella dècada, i de manera preeminent, triomfa la ràdio nocturna esportiva, on aquí, com a la resta de l’Estat, arrasen Jose María García amb Supergarcía i Ramón de la Morena amb El larguero, però també la programació d’emissores catalanes. En termes d’audiència, de fet, la ràdio esportiva nocturna és, encara avui, la de més èxit. Parlem del present i el passat de la ràdio de nit amb alguns dels seus protagonistes.
Hi ha llibres que ens parlen dels orígens de la ràdio, dels seus pioners, i n’hi ha d’altres que també es refereixen a aspectes com el paper fonamental, però invisible, de la dona, de les emissores que van marcar el ritme de la història, del vessant clandestí i insurgent de la ràdio, de la propaganda a les ones, de la necessària reinvenció d’un mitjà tantes vegades bandejat o dels professionals de referència. En aquestes pàgines us oferim un recull de llibres que parlen de la veu, el so i la paraula i que podreu trobar al Centre de Documentació Montserrat Roig del Col·legi de Periodistes.
Les imatges sovint parlen per si soles. I les que parlen de la ràdio a Catalunya, que enguany compleix un segle d’existència, serveixen per adonar-nos de l’evolució d’un país, dels canvis esdevinguts en els àmbits social, polític, econòmic i, sobretot, també en el tecnològic. En aquestes pàgines oferim un recull d’imatges que en alguns casos són curioses però que, en d’altres, ens permeten explicar gràficament moments importants, punts d’inflexió de la crònica dels 100 anys d’aquest mitjà de comunicació a Catalunya.
L’auge de les plataformes d’estríming musical va posar en crisi el format de la radiofórmula. Tot i que inicialment van perdre oients, sobretot entre els més joves, les ràdios musicals estan resistint l’envit de Spotify, YouTube, iVoox i companyia gràcies a la fidelització del públic adult, a la funció de prescripció i al suport a la música en directe. Però, darrerament, han aparegut noves amenaces basades en la intel·ligència artificial que tornen a fer-ne perillar la solvència.
Les ràdios de barri continuen sent un planter per a futurs professionals del periodisme? Com es mantenen econòmicament? Les noves tecnologies eviten els problemes de cobertura que en el passat periòdicament afectaven les ràdios lliures, pirates, de barri? I fins a quin punt cohesionen el teixit associatiu dels barris? Són moltes les preguntes que es poden fer sobre emissores com Ona Mar, Ona de Sants-Montjuïc, Ràdio Hostafrancs o Ràdio Maconda, un fenomen carregat d’il·lusió i de voluntarisme que va més enllà de les ràdios públiques i comercials.
La llengua catalana està molt tocada. Fa temps que diferents estudis i enquestes ho deixen clar. Només cal sortir al carrer per adonar-se de la reculada. Però, com a la Gàl·lia d’Astèrix i Obèlix, hi ha un lloc on resisteix i de valent: la ràdio. Des de fa molts anys, les xifres dels EGM deixen clar el lideratge de les emissores en català, acumulant, això sí, com a mirall social, tots els mals d’un idioma contaminat, massa esquitxat d’anglicismes i de castellanismes, que va perdent cada cop més tot allò que el fa autèntic, la seva raó de ser.
En una època de canvis tecnològics vertiginosos, els informatius segueixen impertorbables oferint una selecció de notícies en els horaris habituals. Ara bé, seguirà sent així en el futur? Els experts consultats preveuen pocs canvis en la graella però, en canvi, apunten moltes innovacions gràcies a les immenses possibilitats tecnològiques que estan arribant. Informatius amb un pes més fort del directe, amb equips més lleugers i amb un paper clau de YouTube. Aquests són només alguns dels pronòstics dels professionals consultats.
En pocs anys, la televisió per Internet ha revolucionat la manera de consumir-la. Plataformes com Netflix, HBO, Filmin o Movistar+, per posar els exemples més coneguts, estan canviant la manera de mirar i consumir televisió, però també l’estructura del sector i els models de negoci propis del cinema i la televisió. Ens trobem, doncs, davant d’un canvi de paradigma en la indústria audiovisual.
L’augment de l’ús de mòbils i tauletes per mirar continguts audiovisuals, la ferotge competència de les plataformes de televisió a la carta i l’aposta per les retransmissions en temps real han obligat les cadenes de televisió a adaptar-se als nous hàbits dels teleespectadors. I és que, mentre el nombre de minuts davant del televisor davalla cada any, també es detecta un augment d’hores de consum audiovisual. La televisió està en perill o simplement es troba enmig d’un procés de transformació?
Tot i que molts ciutadans no n’han sentit mai a parlar, hi ha una nova tecnologia anomenada blockchain que, segons els experts, serà la propera revolució digital. I aquesta tecnologia, basada en una cadena de blocs que evitarà intermediaris, afectarà els mitjans de comunicació, sobretot pels canvis que implicarà en la monetització digital, ja que, entre altres aspectes, aportarà un major valor als articles que més llegeixin els lectors.
En les redaccions, les dones pateixen discriminacions i assetjaments. Alguns són explícits i és fàcil trobar dades per corroborar-los, com la precarietat, la bretxa salarial i el sostre de vidre. D’altres passen més desapercebuts, són subtils i no deixen rastre.
Des d’una taula del Café Gijón de Madrid, Soledad Gallego-Díaz repassa la seva trajectòria i reflexiona sobre una professió que li ha permès viure a mig món per explicar tot el que hi veia. Aquesta degana del periodisme espanyol, que va exercir durant quasi quatre dècades a El País, segueix en actiu col·laborant en diferents mitjans. La seva mirada, lúcida i crítica, és la d’una persona que ha passat un munt d’anys immersa en un ofici que en poc temps està canviant a marxes forçades.
Periodistes graduats que no saben qui és Vázquez Montalbán o Montserrat Roig. Joves a punt d’acabar els estudis sense haver llegit Tom Wolfe o Ryszard Kapuscinski. Aquesta és la nova realitat de les facultats, on els estudiants arriben de l’institut amb menys cultura general i la curiositat dels quals se centra en el dia a dia i en allò que els donarà feina a curt termini.
El Col·legi de Periodistes inicia una nova etapa amb el segon mandat de la degana, Neus Bonet, després que s’hagués presentat una única candidatura electoral. En aquests quatre propers anys, la nova Junta de Govern –amb moltes cares noves– haurà d’afrontar els diferents reptes que afecten la professió. Uns anys, aquests, en què caldrà reivindicar un ofici assetjat més que mai per precarietat, interessos i pressions.
La degana Neus Bonet agraeix en el número 178 de la revista Capçalera la seva revalidació al capdavant del Col·legi de Periodistes i explica que la nova Junta de Govern continuarà lluitant contra la precarietat laboral.
Uns centenars de guerrillers de les FARC han canviat les armes per les càmeres. Són els futurs periodistes que formen part del projecte comunicatiu d'una guerrilla reconvertida en moviment polític i que ja té un canal de televisió per Internet i comptarà aviat amb vint emissores de ràdio.
L'aparició d'Internet ha suposat molts canvis per als ciutadans. Un d'aquests és la multiplicació de canals informatius i les transformacions que ha comportat en la construcció del relat per part dels mitjans. Al llibre "La causa del periodisme" (Edicions Saldonar), el periodista Joan Julibert reflexiona sobre aquest fet.
La càmera de Gabriel Casas i Galobardes va captar moments històrics dels convulsos anys trenta. La seva fotografia, sovint no prou reivindicada, buscava una innovació constant, seguint corrents avantguardistes i emergents de l'època.
