Jeff Jarvis, en el seu llibre La fi de la comunicació de masses, reprodueix un intercanvi de paraules entre un empresari i Mark Zuckerberg, el fundador de Facebook. En un col·loqui, l’empresari li va preguntar: “Com puc crear una comunitat?”. “No pots”, li va contestar Zuckerberg.“Perquè les comunitats no es construeixen. Les comunitats ja existeixen i fan el que volen fer. La pregunta que hauríem de plantejar és: com podem ajudar-les a fer-ho millor?”. Jarvis comparteix la resposta i afegeix que el periodisme ha d’ajudar les comunitats a organitzar-ne els coneixements. “I ara tenim moltes més i millors eines per fer-ho”, apunta.
Sempre ha estat així, els mitjans de comunicació han estat al servei d’una comunitat. En l’era del paper, els lectors compraven els diaris i contribuïen al seu finançament. I avui qui segueixen comprant-los són, en el fons, qui paguen perquè la resta puguin llegir-los gratis a la Xarxa. El repte està en com mantenir aquesta implicació en l’era d’Internet. En com utilitzar les extraordinàries possibilitats que ofereix la Xarxa per servir millor la comunitat de lectors. Aconseguir-ho sense morir en l’intent. I sense oblidar mai que la clau està, com sempre, en la relació de confiança entre el mitjà i la comunitat de lectors a la qual serveix.
El periodisme s’enfronta a una pregunta tan difícil com apassionant. Si el concepte de gratuïtat a la Xarxa ha substituït el tradicional pagament per un retorn físic (el diari) i, a més, ha sorgit un intermediari (les grans plataformes) que es queda els ingressos publicitaris, com financem el periodisme? Tenim les eines per servir millor la comunitat a la qual ens dirigim, però, a la vegada, no tenim els recursos per fer-ho. Superar aquesta contradicció és el gran repte de la premsa.
Jarvis, en la seva columna setmanal a The Guardian i al seu blog (Buzzmachine.com), ha meditat molt sobre aquest repte. Per a ell, l’alternativa està en “un periodisme que defensi persones, principis i que cobreixi necessitats públiques”. I que, per tant, sigui útil als lectors, el primer pas perquè s’impliquin en la sostenibilitat del mitjà. Sense aquesta vocació social, en opinió de Jarvis, no fem periodisme. “És, en el pitjor dels casos, una explotació (de públic, vendes, clics o índexs d’audiència) i, en el millor, entreteniment”, escriu. A partir d’aquí, defensa que s’ha de mesurar el nostre èxit veient quan hem ajudat una comunitat a assolir els seus objectius. “I hem de replantejar-nos la descripció del nostre treball i de les tècniques necessàries per fer-ho”, explica.
La teoria de Jarvis serveix per a mitjans modestos, si bé també per a grans diaris com The New York Times, el referent global en aquest immens laboratori en què s’assagen les fórmules per salvar la premsa i el periodisme. Per això són tan importants les reflexions de l’anomenat Equip 2020 que analitza constantment les estratègies per garantir el futur del diari. La seva conclusió és que “res construeix tanta lleialtat del lector com el compromís (engagement), el sentiment de formar part d’una comunitat. I els lectors del New York Times són certament una comunitat. Volen parlar entre ells i aprendre els uns dels altres”.
Enfront de la carrera pel clic a qualsevol preu, The New York Times estableix una altra estratègia. “La redacció necessita comprendre clarament que les pàgines vistes, si bé són un criteri significatiu, no equivalen a èxit perquè el Times és un negoci principalment de subscripció. Les històries més reeixides són aquelles que fan que els lectors sentin que estan rebent informació i idees que no trobaran en cap altre lloc”.
L'evidència és contundent. Un 65% dels ingressos del diari provenen de les subscripcions. Fa set anys, el rotatiu va donar prioritat a la fidelitat dels lectors. I el pas del temps ha demostrat que el prestigiós diari nord-americà la va encertar. Tant els plantejaments de Jarvis com les reflexions de The New York Times s’emmarquen en un procés més ampli de regeneració dels mitjans de comunicació als Estats Units. En aquest procés, el valor del “periodisme de servei a una comunitat” té un paper clau.
Carmina Crusafon, professora de la UAB, va investigar el cas dels Estats Units i va publicar les conclusions al llibre Models de negoci de la premsa de proximitat (2016). Crusafon explica que la premsa local i temàtica dels Estats Units, després de la crisi, es va reconstruir a partir de cinc principis: creació d’entitats sense ànim de lucre com a societats editores; servei a comunitats ben definides i no genèriques; diversificació de les fonts d’ingressos; cooperació entre mitjans i experimentació constant, amb projectes basats en la “prova-error”.
A Europa (amb l’excepció de la Gran Bretanya), la creació d’entitats sense ànim de lucre en l’àmbit del periodisme encara és a les beceroles, encara que ja comença a obrir-se camí. En aquest sentit, una de les últimes aportacions al debat l’ha plantejat Julia Cagé, economista especialitzada en mitjans i doctora per la Universitat de Harvard. En l’assaig Salvar los medios de comunicación (Anagrama, 2016) explica les claus d’un nou model de societat de mitjans de comunicació sense ànim de lucre, a qui ella anomena. “Fundacció”. És un model que, escriu, busca l’equilibri entre “el poder de decisió dels accionistes exteriors i les societats de lectors i de treballadors, en un marc jurídic i fiscal favorable al desenvolupament del micromecenatge”.
Les grans plataformes com Facebook, Google, Twitter ajuden, com diu Jarvis, a tractar l’audiència com a persones o comunitats cohesionades i no com a masses. Tot i això, ens sorgeix una pregunta que no té encara una resposta clara. Qui administra la comunitat de lectors, el diari o les grans plataformes?
Emily Bell, directora del Centre Tow per al Periodisme Digital, va publicar el 7 de març de 2016 a Columbia Journalism Review un article (Facebook s’està menjant el món), que ja s’ha convertit en tot un clàssic en el debat sobre les xarxes. Bell explicava com els editors dels mitjans de comunicació havien perdut el control sobre la distribució de les seves notícies, cosa que va permetre que les empreses de xarxes socials fossin tremendament poderoses i que “les notícies se seleccionin i distribueixin a través d’algoritmes i plataformes que són opacs i impredictibles”.
Dos anys després, Bell es mostrava encara més preocupada en una entrevista publicada a NiemanLab en què denunciava que “la capacitat dels mitjans per a assegurar la democràcia està sent desafiada per grans interrupcions: el finançament d’anuncis ja no funciona tan bé i les plataformes grans i no transparents són cada vegada més centrals en el nostre flux d’informació”.
Facebook i Google, insisteix Bell, s’han quedat no només amb una part cada vegada més gran de l’atenció de la gent, “sinó també de gran part del mercat publicitari. El que ha reduït els ingressos en què es recolzava històricament el periodisme”. Si el periodisme es debilita, apunta, “entrem en un període en què els missatges que rebem s’adapten individualment, i ja no tenim accés a la mateixa informació. (...) Certes persones reben certs missatges, altres reben missatges diferents, i no saben realment d’on venen, qui els implementa i sense cap tipus de transparència. Ens fan sentir de manera particular segons siguin els mitjans que consumim, i no és un fenomen orgànic i cultural, sinó un fenomen polític altament manipulat. Llevat que pugui tenir notícies gratuïtes d’alta qualitat, el ciutadà no té un antídot”.
Aquí rau el segon gran risc de la nova època. L’apunta el sociòleg Manuel Castells, quan al seu llibre Redes de indignación y esperanza assegura que hi ha el perill de generar una successió d’espais tancats de comunicació. Podríem trobar-nos, adverteix Castells, en una “incomunicació de masses”, en els quals cada grup, cada comunitat, té el seu propi univers simbòlic, el seu propi espai informatiu, del qual s’elimina la discrepància i en què un aconsegueix la reafirmació de les opinions que ja té. La gratificació de sentir-se reconegut per l’entorn i per la sensació de formar part d’un grup.
En aquest sentit, també ho advertia el sociòleg Zygmunt Bauman, pare de la teoria de la “modernitat líquida”, en una entre- vista a El País a principi de 2016: “el diàleg real no és parlar amb gent que pensa el mateix que tu. Les xarxes socials no ensenyen a dialogar perquè és tan fàcil evitar la controvèrsia... Molta gent fa servir les xarxes socials no per unir, no per ampliar els seus horitzons, sinó al contrari, per tancar-se en una zona de confort, on l’únic so que sent és el ressò de la seva veu, on l’únic que veuen són els reflexos de la seva pròpia cara. Les xarxes són molt útils, donen serveis molt agradables, però són un parany”.
Per això, els grans mitjans de comunicació generalistes, públics i privats, són (o haurien de ser) factors de cohesió per a la societat. Si una part important de la societat comparteix una mateixa informació, tindrà molts més punts en comú per dialogar i comunicar-se entre si. Si els mitjans amb grans difusions són substituïts per una oferta molt fragmentada a Internet, correm el risc de perdre sentit de comunitat. Aquest és un dels grans reptes del periodisme, el de trobar l’equilibri entre ofertes especialitzades per a comunitats molt concretes i definides de la societat i, alhora, oferir amplis punts de trobada que serveixin per cohesionar i estructurar la societat, per gestionar la pluralitat i la complexitat.
El poder de les grans plataformes; la batalla pel clic a qualsevol preu (per accedir a una publicitat cada vegada més invasiva i mal pagada); la cultura digital del “tot gratis”, el tancament dels ciutadans en la “zona de confort”... Certament, el periodisme independent i amb vocació social no ho té fàcil. Amb tot, i a la vegada, és l’única esperança. Perquè és l’únic que pot aconseguir la implicació de la comunitat a la qual serveix.
Perquè la connexió entre la comunitat i el mitjà funcioni és molt important la transparència. Perquè una comunitat accepti com a “referent” un diari, ha de conèixer qui hi està darrere. Quina és la seva trajectòria, els interessos que el mouen, els principis, els objectius... Si, a més, el mitjà aspira a ser acceptat com a part de la comunitat, aquests requisits són encara més exigents.
D’aquí que fórmules com entitats sense ànim de lucre o cooperatives de periodistes apareguin, avui dia, com una excel·lent opció a l’hora d’oferir transparència i objectius socials per sobre del benefici econòmic. I, també, aquelles empreses convencionals que, com el diari The New York Times, tenen una veritable vocació de servei públic
Les entitats sense ànim de lucre i les cooperatives són una bona fórmula per la convicció dels periodistes, però també per instint de supervivència. Ho recordava Emily Bell quan apuntava que “llevat que les grans plataformes retornin una gran quantitat de diners als creadors de continguts, produir notícies es convertirà més en una activitat sense ànim de lucre que en un motor del capitalisme”.
El futur del periodisme està en la creació de mitjans al servei de comunitats de lectors i en la implicació dels ciutadans en els nous projectes, tant des del punt de vista intel·lectual com econòmic. En l’aliança entre el periodisme i una societat activa que generi fórmules empresarials que garanteixin la independència i la llibertat del periodisme.
Ara bé, per damunt de tot, està en l’horitzó ètic dels mitjans i del per iodisme. La comunitat ja existeix, com deia Zuckerberg, però un mitjà de comunicació contribueix a modelar-la. Per això són tan importants els valors, l’ètica. I per això és tan perillós alimentar els prejudicis, el sectarisme, les trinxeres... Però això ja precisa tot un altre debat.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari