Vigila què dius, vigila què escrius, vigila què penges a Internet. En una època en què el llenguatge políticament correcte domina bona part dels discursos de la societat, els professionals de la informació es veuen condicionats a l’hora d’informar, ja que la resposta, sovint aïrada, de les xarxes socials implica treballar en un camp de mines. Però cal trobar, asseguren, un terme mitjà entre què genera soroll gratuït i el dret a la informació dels ciutadans. Fins a quin punt això provoca un exercici d’autocensura? Alguns periodistes responen a aquesta pregunta i reflexionen sobre el que diuen i el que no diuen.
Els mitjans de comunicació cada cop utilitzen més TikTok, la xarxa preferida dels joves.
Emprendre no és fàcil. Encara menys en un sector, el del periodisme i la comunicació, en què des de fa anys les estadístiques parlen de crisis, retallades i tancaments. Tot i això, l’auge del consum digital ha animat molts periodistes a aventurar-se amb el seu propi mitjà digital, canals i pòdcasts o, fins i tot, amb una agència de comunicació. Aquí presentem tota una sèrie de consells pràctics recollits en forma de guia d’aquells que s’han arriscat i que, a hores d’ara, ja són experts en emprenedoria.
Molts catalans van seguir les eleccions nord-americanes amb Lídia Heredia, la corresponsal a Washington de Televisió de Catalunya. De jove, aquesta badalonina no somiava pas ser periodista, tot i que ara, convertida en una respectada professional, ja acumula tres dècades i mitja d’experiència en l’ofici. En aquestes pàgines repassem amb ella la seva trajectòria i analitzem l’evolució d’un periodisme que li ha permès viure tot d’experiències i conèixer molta gent.
D’una joventut amb poques perspectives a guanyar el Pulitzer. La trajectòria vital i professional d’Emilio Morenatti és la d’algú que ha treballat de valent, que ha defugit els inconvenients amb les eines de què disposava i que s’ha marcat reptes constants. Tres dècades després dels seus inicis, aquest fotoperiodista mira enrere i veu aquell xaval del qual va escapar, quan encara no podia ni imaginar el que el futur li oferiria.
Tot i l’absència de lluita armada, la complicada convivència entre unionistes i republicans és el principal indicador que el conflicte polític segueix latent. Una polarització de la societat que afecta tots els aspectes de l’esfera social, també el mediàtic. En aquesta conjuntura, periodistes i mitjans d’Irlanda del Nord acostumen a seguir el mateix patró sectari que abans de la signatura dels acords de pau de 1998. Tot i alguns avenços, com donar més veu a les víctimes, aspectes com la tria de les fonts o l’ús del llenguatge van en consonància amb una línia editorial enfocada a defensar els interessos de les respectives comunitats.
Tot i l’absència de lluita armada, la complicada convivència entre unionistes i republicans és el principal indicador que el conflicte polític segueix latent. Una polarització de la societat que afecta tots els aspectes de l’esfera social, també el mediàtic. En aquesta conjuntura, periodistes i mitjans d’Irlanda del Nord acostumen a seguir el mateix patró sectari que abans de la signatura dels acords de pau de 1998. Tot i alguns avenços, com donar més veu a les víctimes, aspectes com la tria de les fonts o l’ús del llenguatge van en consonància amb una línia editorial enfocada a defensar els interessos de les respectives comunitats.
L’estiu de 1966 va sortir Tele/Estel, la primera publicació impresa en català a l’Estat que no depenia de l’Església després de la Guerra Civil. Va ser una gran fita que va durar quatre anys, tot i alguna interrupció. El problema d’aquest setmanari és que, malgrat les signatures de prestigi que omplien les planes, no va aconseguir el tremp periodístic ni la coherència ideològica necessària i es va veure incapaç d’aixecar el vol, amb unes pèrdues econòmiques que van llastrar el projecte. Per tot plegat, Tele/Estel va acabar sent la “crònica d’una mort anunciada”.
A noranta-dos anys, Horacio Seguí és un dels grans noms de la fotografia catalana i espanyola. Malgrat que es va especialitzar en la fotografia esportiva, també va immortalitzar altres àmbits com el musical i el polític. I va ser dels que va defensar, amb convicció, els drets d’autoria del col·lectiu. El seu valuós llegat és la crònica d’una època i per això el Col·legi de Periodistes va preparar una exposició sobre l’obra d’aquest veterà de la professió que manté intacta la pulsió que l’empenyé a treballar intensament. “Segueixo sent fotoperiodista”, assegura.
El Pla Hidrològic Nacional que va planificar el Govern espanyol de José María Aznar fa vint anys va suposar l’inici d’un potent moviment social de defensa de les Terres de l’Ebre que va arrossegar el periodisme ebrenc a una de les seues millors èpoques, tant pel que fa a recursos com a producció de notícies d’abast nacional. Però anys després, les diferents crisis econòmiques, sobretot, els nous reptes digitals i la pèrdua de força mediàtica de la lluita antitransvasista han posat el periodisme del sud de Catalunya en una situació delicada.
Fundada en ple franquisme per un grup d’intel·lectuals d’arrel cristiana, El Ciervo ha sortit ininterrompudament des de l’any 1951. Fent honor al seu nom, que prové d’un salm (“Com el cérvol busca les aigües vives, la meva ànima et busca a tu, Senyor”), aquesta revista de pensament i cultura té el costum d’anar per lliure moguda pel desig de satisfer la set de coneixement i l’assossec. Així, amb esperit inquiet i sense renunciar al bon humor, va fent anys lluitant contra tots els obstacles gràcies al suport i a la fidelitat de lectors, d’amics i de subscriptors, en un món poc propici a les empreses periodístiques tradicionals.
Disset anys després d’un inici incipient, el podcast en català viu actualment una segona joventut a conseqüència de la irrupció de joves creadors que fan productes de gran qualitat i d’èxits com la sèrie de Carles Porta a Catalunya Ràdio o el fenomen de La Sotana. Tot i que la salut del podcàsting en la nostra llengua és bona, cal tenir en compte que existeixen amenaces com la discriminació del català per part de les principals plataformes de distribució de continguts o l’adopció del castellà per part dels creadors per assolir més oients.
Segons el Digital News Report 2021, Espanya és el segon país del món on més gent consumeix podcast. Aquest nou format no només atrau cada cop més audiència, sinó també més creadors. Molts d’ells comencen com un hobby, però més d’un ha demostrat que el podcàsting pot ser, per si mateix, un negoci profitós. Sigui per la via dels patrocinis, dels models freemium o amb podcasts directament de pagament, no cal tenir grans audiències i la clau passa per mantenir un enfocament temàtic i d’estil molt concret.
En poc menys de vint anys, els podcasts han anat agafant volada fins a convertir-se en un producte que, actualment, consumeixen milions de persones a tot el món. La combinació d’un programa de qualitat amb el fet que l’oient el pot escoltar quan vol ha provocat un augment considerable d’aquest fenomen. Ara bé, un podcast és alguna cosa més que un programa de ràdio que es pot escoltar en qualsevol moment. És una altra cosa. I els mitjans de comunicació, que cada cop aposten més per aquest format, sembla ser que ja ho han entès.
La comunicació actual de milers de milions de persones del planeta funciona gràcies a algoritmes que cada cop saben més coses de nosaltres. Per això, la comprensió de les dinàmiques digitals és una habilitat que necessitem dominar. Així ho destaca Nick Couldry – catedràtic de Mitjans, Comunicació i Teoria Social a la London School of Economics– al llibre "Els mitjans. Per què són importants" (Saldonar), en què l’expert reflexiona sobre les implicacions d’aquests sistemes informàtics que recopilen multitud de dades sobre les nostres vides. A continuació, reproduïm un extracte del llibre.
Montserrat Roig és un dels grans noms de la professió de casa nostra. En paral·lel a l’obra literària, va treballar en ràdio, televisió i premsa i va excel·lir en tots aquests àmbits. Va viure una època convulsa en la qual es va implicar políticament i social. El seu feminisme i el seu progressisme van impregnar una important producció periodística. Roig ens va deixar el 9 de novembre de 1991, amb quaranta-cinc anys, per culpa d’un càncer. Tres dècades després, en aquest article -premiat com a millor reportatge del segon trimestre del Report.cat, el setmanari del Col·legi de Periodistes- recordem la seva trajectòria professional.
