Quan, a partir de 2008, el periodisme va patir la tempesta perfecta barrejant la crisi econòmica amb la de model de negoci, només a Espanya centenars de mitjans van tancar en pocs anys i milers de periodistes van ser acomiadats. Davant d’aquesta realitat, el periodisme d’investigació i de temes propis en profunditat es va veure fortament afectat per la falta de personal i la necessitat de generar els clics que portaven els ingressos a les empreses periodístiques. Ara, anys després, ha canviat la situació?
En els darrers mesos, diferents mitjans han destapat casos de corrupció política, comissions al món del futbol, abusos sexuals i una infinitat de temes han sacsejat la mirada sobre algun tema. De vegades, fins i tot han provocat dimissions i processos judicials. Periodisme d’investigació, al cap i a la fi.
Tot plegat, és una aposta renovada per part d’editors i empreses tot acompanyant el fet que cada cop més mitjans tinguin les subscripcions com a base del seu model de negoci. “Per viure de les subscripcions, has d’oferir un valor afegit que et diferenciï de la resta”, exposa el cap d’Investigació del diari ARA, Albert Llimós, qui ha estat darrere d’exclusives com la dels abusos sexuals d’Albert Benaiges a l’Escola Barcelona o l’assetjament a l’Institut del Teatre. Si l’ARA obté al voltant de dos terços dels ingressos dels subscriptors, una situació similar viu ElDiario.es, la direcció del qual “aposta i dona prioritat a les investigacions i temes propis”, com apunta la periodista Laura Cornejo, que fa anys que treballa en investigacions polítiques destapades pel diari dirigit per Ignacio Escolar.
Treballar en temes propis és el mateix que fer periodisme d’investigació? “És molt difícil marcar els límits del periodisme d’investigació”, admet Llimós, que ho exemplifica amb un càlcul: “de cada 100 peces que signo a l’any, només 3 o 4 són fruit d’investigacions”. Llimós dibuixa tres característiques que poden diferenciar una investigació d’un reportatge o altres temes propis: “no tenir terminis per treballar-hi, publicar quelcom que estava ocult i que tingui impacte social”.
Sobre la qüestió també es pronuncien altres periodistes, com Daniel Montero, redactor de nius, qui denuncia que en els darrers anys es difumina la investigació perquè “s’ha perdut la importància de l’exclusiva”, ja que “quan un mitjà treu una exclusiva, al cap de deu minuts l’ha repicat tothom”.
És per això que, malgrat tot, els mitjans potser no se centren tant en investigacions que duraran mesos o anys, sinó en els temes propis que aportaran aquest “valor afegit” al qual es refereix Llimós. “Alguns mitjans ni tan sols tenen una secció d’Investigació”, insisteix Montero, a què contesta Llimós quan diu que “hi ha molts bons periodistes fent investigació sense tenir-ne l’etiqueta”.
D’altra banda, tampoc hi ha un format estandarditzat de fer investigació. Precisament, el cap d’investigació de l'ARA destaca que mentre al seu mitjà “s’han fet molts temes en què s’han publicat coses abans que allò fos públic”, a altres capçaleres, “com El País o El Mundo, tenen grans fonts en l’àmbit judicial”. Seguint amb aquest argument, Montero critica el fet que es consideri com a periodisme d’investigació “el simple fet de ser el primer que destapa un informe de la Fiscalia”.
Com dèiem, cada cop els mitjans estan més enfocats a viure dels subscriptors. En el moment de redactar aquest reportatge, El País tenia 140.000 subscriptors i El Mundo 100.000. Però, l’aposta per aquests temes propis funciona a nivell econòmic? El periodisme d’investigació genera beneficis en les empreses que hi creuen? La resposta és sí, ja que hi ha mitjans que aconsegueixen beneficis, precisament, amb una aposta per aquest tipus de periodisme. Des de l’ARA i ElDiario.es confirmen que, justament, la publicació de temes propis i d’exclusives provoquen pics de subscripcions de pagament. Conclusió: si fas contingut propi, s’incrementen els ingressos.
Amb tot, cal apuntar també la visió de periodistes com Daniel Montero, que calcula que “els mitjans generalistes encara no poden viure sense la publicitat”. Qui durant una dècada va fer periodisme d’investigació a Interviú creu que hi ha editors que encara “no veuen una recompensa de la investigació més enllà de la imatge del mitjà”. Pablo Romero, periodista de Público, lamenta que “el bon treball periodístic és l’excepció en un món que pressiona per a la generació de més continguts, que no informació periodística”. Tot plegat, contrasta amb l’aposta que fins i tot els legacy media estan fent per diferenciar-se’n. En aquest sentit, el febrer de 2022, des d’El País definien com apostes de futur del mitjà la profunditat de les peces, “les anàlisis i les opinions”, així com “les grans entrevistes, els elements multimèdia i les signatures més seguides”.
En definitiva, els editors i els equips directius dels mitjans de comunicació, siguin ja nadius digitals o clàssics, exploren les vies per consolidar en el periodisme la cultura de pagament que porta instal·lada en el dia a dia dels consumidors des que es va estendre el pagament pel consum de continguts a diferents plataformes. Precisament en aquestes plataformes, des de Netflix fins a Spotify, s’hi fixen alguns mitjans i especialment periodistes de manera individual per donar sortida a investigacions.
Aquest és el cas de Nacho Carretero, periodista i autor de Fariña: Historia e indiscreciones del narcotráfico en Galicia (Libros del k.o., 2015) i que també es troba darrere la investigació de 800 metres, documental a Netflix sobre els atemptats del 17-A a Barcelona. “És una qüestió d’unir forces amb qui domina aquells mitjans”, afirma. I explicar històries de manera diferent, afegeix. “És tan important el què com el com. Ens falta reflexionar sobre la manera d’explicar millor una història”, valora Llimós. Romero, autor del pòdcast “Las tres muertes de mi padre” –sobre com l’Estat i les seves clavegueres no van investigar la mort del seu pare a mans d’ETA, un treball que li va valer el Premi Ondas l’any 2018– s’expressa en la mateixa línia i recorda que en el seu cas “no tenia més remei que fer quelcom diferent a escriure, que podria ser avorrit per a l’audiència”.
Un altre avantatge de formats diferenciats, com podria ser també el documental, és que et pot costar anys de fer-lo, “cosa que et dona temps a treballar el tema”, destaca Albert Solé, guanyador d’un Goya pel documental Bucarest, la memòria perdida i que, el 2019, va dirigir a Netflix la sèrie documental Examen de consciencia, sobre els abusos de l’Església catòlica espanyola. “També juga a favor dels documentals que estiguin finançats per plataformes de streaming, perquè dona encara més solidesa i tranquil·litat”, afegeix.
Una de les eines que havia de facilitar, justament, la investigació periodística era l’aprovació a Espanya, l’any 2013, de l’esperada Llei de Transparència, una “legislació fonamental i imprescindible per considerar-nos una societat moderna”, en paraules de Nacho Carretero, i que permet fer diferents peticions a les administracions per demanar qualsevol tipus d’informació.
La realitat, però, és plena d’indignació i insatisfacció a la professió: informacions incompletes, formats que no permeten fer comparatives i, sens dubte, portar els terminis a l’extrem, són les queixes més repetides pels periodistes en ser preguntats per la seva experiència. “Sembla que juguen a desesperar-te”, insinua Llimós. Per a Montero, l’error rau a enfocar-se en la llei, quan el que s’hauria de fer és mirar “a unes administracions, per a les quals una de les vocacions hauria de ser la transparència”.
Sigui com sigui, cap dels entrevistats considera que les llacunes de la llei els hagi impedit arribar al final d’una investigació. Així doncs, la clau per a un millor estat de salut del periodisme d’investigació passa per la mateixa redacció, per una aposta ferma de la direcció de cada mitjà i l’estratègia de negoci de les empreses periodístiques. Si es basa en les subscripcions s’haurà d’oferir un producte diferenciat. I són els reportatges en profunditat, les exclusives i els treballs d’investigació els que marcaran la diferència. I sí, les dades apunten al fet que tot això no només aporta imatge de marca, sinó també ingressos, quelcom inimaginable durant molts anys, quan el periodisme patia els estralls de la crisi econòmica.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari