“Putin ha aixecat la camisa a tota una nació: ha enganyat els russos sobre la guerra d’Ucraïna de la mateixa manera que s’ha enganyat a ell mateix”, escrivia al maig la reconeguda periodista i escriptora nord-americana Maureen Dowd –guanyadora d’un Pulitzer– en la seva columna al New York Times.
La invasió d’Ucraïna es va iniciar el 24 de febrer i passarà a la història com un dels conflictes més importants del segle xxi pel gran nombre de morts, ferits i refugiats que implica, però, també, com exemple de com, tot i les noves tecnologies, el poder és capaç de desinformar i manipular el gruix de la població d’un estat com el rus que, amb 145 milions de ciutadans, és el novè país més populós del planeta.
El 3 de maig, un mes i mig després de l’inici del conflicte, Reporters sense Fronteres presentava la classificació mundial de la llibertat de premsa i alertava de la situació: “Reporters assassinats i ferits sobre el terreny, una censura inèdita des del període soviètic, desinformació massiva... a l’est d’Europa, la guerra de Rússia contra Ucraïna, més enllà del drama humà que suposa, està tenint conseqüències devastadores sobre la llibertat de premsa a la regió”. “A Rússia, –afegien– el poder ha assumit el control total de la informació, instaurant una censura de guerra creixent, el bloqueig als mitjans i la caça als periodistes crítics, que els empeny a l’exili massiu”.
Llibert Ferri també és molt crític amb la situació actual. L’excorresponsal de TV3 a l’Europa de l’Est i a Moscou entre 1987 i 2007 i autor de Putin trenta anys després del final de l’URSS (Edicions de 1984) assegura que “arran de l’atac a Ucraïna, Putin ha empès la llibertat d’informació cap al túnel del temps. La censura que es viu aquests dies a Rússia és potser pitjor que la dels temps soviètics. Margarita Simonian, directora de la cadena RT i de l’agència Sputnik –la “ministra” de propaganda del règim putinista– està especialitzada en desinformació. Una autèntica experta en postveritat que ben poc, o en res, pot envejar Joseph Goebbels”. “No és exagerat dir que la feina de Simonian és homologable a la censura densa i burocràtica dels temps de Stalin o Bréjnev”, assegura Ferri, que recorda que “els pocs mitjans o organitzacions lliures que quedaven a Rússia han estat tancats, com Novaia Gazeta, Ekho Moskow i Memorial”.
Les referències al passat han estat constants aquests mesos. En un article –“Ucraïna, una guerra (també) informativa”– a Cambio 16, Andreu Casero Ripollés, catedràtic de Periodisme de la Universitat Jaume I recordava que Rússia compta amb una llarga tradició en l’ús de la desinformació i la propaganda. “El seu origen es troba en la revolució bolxevic, que va generar la propaganda leninista, i en la guerra freda. Als anys cinquanta, el KGB, el servei de seguretat soviètic, va crear un departament específic per a la desinformatsiya, que posteriorment, va rebre la denominació de ‘mesures actives’”. “Des de llavors, –prosseguia– el seu ús estratègic no ha parat de créixer. La presa de consciència russa de la importància de la desinformació es va produir amb la invasió de Geòrgia el 2008. A partir d’aquest moment, es va edificar la doctrina de la guerra de nova generació, basada en la combinació del desplegament bèl·lic per terra, mar i aire unit a la lluita per la informació i l’opinió en una dinàmica de guerra híbrida. Una cosa que s’està posant en pràctica a Ucraïna”.
En realitat, els russos han viscut poques èpoques sense manipulació informativa. “L’única etapa de llibertat de premsa és la Glasnost –la transparència informativa– que va acompanyar la Perestroika de Gorbatxov. Vaig viure de prop l’experiència i és difícil oblidar veure setmanaris com Ogonyok o Moskowski Novosti que en poc temps van mutar en mitjans semblants als de països democràtics. A més, com que eren de propietat pública –com tot a l’URSS– van poden organitzar-se en empreses dirigides pels treballadors. Allò es va acabar amb l’arribada de Boris Ieltsin i les privatitzacions en clau de fonamentalisme de mercat”, recorda Ferri.
Arran del conflicte a Ucraïna, l’escriptor nord-americà Jonathan Littell va publicar un article a mitjans com Le Monde o New York Times en què exigia respostes als seus amics russos i els demanava que s’aixequessin contra el president. “Tan drogats i abduïts heu estat per aquest benestar que li devíeu a Putin? Per què no dèieu res quan estaven matant periodistes?", els retreia.
Ara bé, és possible un aixecament contra Putin? Les enquestes mostren un suport majoritari al líder rus, i en bona part s’explica pel control de la informació. Àlex Gutiérrez, cap de la secció de Mèdia de l’ara, és escèptic respecte a un moviment contestatari rus. “Igual que, durant la guerra de Vietnam, el periodisme va fer canviar la percepció d’aquella guerra fins al punt de fer-la aturar, també tinc la sensació que les feines periodístiques d’ara tenen poca capacitat. Perquè aquí l’agent agressor és Rússia i ho fa d’una manera totalment autàrquica i enfrontada a l’arena global on ells es valen per si mateixos amb amenaces terribles incloses. I, per tant, igual que al Vietnam o al Golf la informació va fer que creixessin moviments contraris a la guerra, en alguns casos determinants, aquí no veig en l’horitzó una dinàmica similar”.
Ferri tampoc ho veu possible, a curt termini. “Dissortadament, els períodes democràtics a Rússia han estat tan efímers –1917-1918 i 1985-1991– que la gent, la societat, no ha tingut temps d’interioritzar el concepte de llibertat en el sentit liberal. Per això, ha estat possible tancar Novaia Gazeta, com setze anys abans havia estat possible assassinar la seva reportera Anna Politkóvskaia. Ben pocs es van mobilitzar per denunciar el crim. Es van imposar la por, la ignorància, la indiferència i la resignació. Com ara”, es lamenta.
A Politkóvskaia li van disparar quatre trets a l’ascensor de casa seva el dia que Putin complia cinquanta-quatre anys. Molts van intuir que era un autoregal d’aniversari. I com Politkóvskaia també han mort altres professionals consagrats. El 1995, van matar a trets Vladislav Listiev, cap d’Informatius de la televisió pública i, nou anys després, Paul Klebnikov, director de l’edició russa de Forbes, era tirotejat al centre de Moscou. Crims que segueixen sense ser investigats.
A Rússia, s’han sumat la tradició desinformativa amb activitats pròpies del segle xxi. Perquè ara la batalla pel relat també passa per les xarxes socials. Mesos enrere, una periodista del mitjà rus Fontanka explicava com s’havia infiltrat en una granja de trols que comptava amb departaments per a cada xarxa social. És el front cibernètic del Kremlin.
En el seu article, Casero Ripollés recorda que “el Kremlin ha estat pioner en el desplegament de l’astrosurfing, que consisteix en la creació artificial de tendències d’opinió mitjançant la manipulació i la intoxicació informativa a les plataformes digitals. Per això es recorre a bots i trols. Una activitat que porta a terme l’Agència d’Investigació d’Internet, amb nexes amb el Servei Federal de Seguretat rus”.
Gutiérrez, en un article a l’ara –Un exèrcit de trols (a 420 euros al mes)– recordava que l’Agència d’Investigació d’Internet està vinculada a l’oligarca Evgueni Prigojin, que, el 2015, fins a un miler de bloguers hi treballaven al seu edifici a Sant Petersburg i que va ser acusada d’haver interferit en el procés electoral americà, tot i que, per sistema, neguen qualsevol relació amb l’estructura de poder liderada per Putin. En aquest mateix article també citava SouthFront, web molt activa durant l’annexió de Crimea i que s’ha convertit en un dels “pilars de l’ecosistema rus de desinformació i propaganda”, tal com el 2020 denunciava un informe pel Global Engagement Center del Departament d’Estats dels Estats Units.
“Aquestes agències –assegura Gutiérrez– són un element més de desinformació. I els mitjans en parlem molt perquè, evidentment, són la novetat. Quan parlem de Stalin parlem de les fotos retallades, mentre que ara parlem de la granja de trols. Però sí que crec que influeixen. Part de la polarització que regna a les xarxes, no només amb Rússia, es basa justament en això. En llançar narratives que tinguin un mínim de solidesa i aleshores esperar que, espontàniament, capes de gent que estan descontentes, que són susceptibles i que, en general se senten atretes per aquest tipus de narratives conspiranoiques, les comprin”. “Però vull deixar clar –afegeix– que no partim de la base que tot el que diu Occident és veritat, que tot el que diu la banda ucraïnesa és veritat i que tot el que diu Rússia és mentida. Però és evident que cadascú defensa la seva narrativa”.
I davant d’aquesta manipulació, què hi diuen els periodistes russos? La imatge de la periodista Marina Ovsyannikova al plató del principal informatiu de la televisió russa amb un cartell contra la guerra i la propaganda va donar la volta al món. L’acte de rebel·lia va deixar clar que en l’ecosistema mediàtic rus hi ha esquerdes i no tots segueixen a ulls clucs les consignes del Kremlin. Maria Baronova –exeditora en cap de RT– va renunciar al càrrec, Zhanna Agalakova –periodista de Piervy Kanal– va deixar la corresponsalia a Europa i dos periodistes consagrats com Lilia Gildeyeva i Vadim Glusker van renunciar a la feina a la cadena NTV. I el periodista Roman Super va assegurar –malgrat no estar verificat– que molts treballadors del servei de notícies Vesti estaven abandonant el lloc de treball. Diferents informacions parlen de baixes i desercions.
Amb tot, això no implica que els grans mitjans acabin reconeixent informacions que ara neguen o amaguen. “No crec que Rusia Today o Sputnik admetin aquestes informacions perquè equivaldria a reconèixer obertament que han enganyat i, per tant, la sortida més honrosa seria tancar el mitjà. Un mitjà es pot equivocar, si bé admetre que has mentit seria fort. Per tant, intentaran recol·locar-se, però mai més ja no tindran cap finestra que no sigui un públic marginal, persones que volen consumir opinió i notícies anti-Estats Units, anti-OTAN, anti-Occident”, afirma Gutiérrez.
Una de les grans lliçons de la guerra d’Ucraïna és, doncs, que la censura encara és possible. “Tot indica que, malgrat que una minoria de russos amb coneixements informàtics poden fer els ponts pertinents i informar-se amb fonts externes, la maquinària mediàtica russa lligada a l’Estat té una capacitat enorme d’influir en l’opinió pública. I, per tant, és un exemple de com un estat potent i tenyit d’autoritarisme pot controlar encara molt, en gran mesura, la informació”, explica Gutiérrez.
Ara bé, la desinformació no sempre prové de dalt. Sovint, com explicava Gutiérrez, són els mateixos ciutadans els que difonen les teories conspiranoiques que corren per Internet. Palacios explica com després de veure amb els seus propis ulls les atrocitats de Butxa –amb centenars de cadàvers de civils, en alguns casos de famílies senceres– va haver de lidiar amb persones que des de les xarxes li asseguraven que les matances no eren reals.
“La reacció visceral davant de les mentides i la desinformació a les xarxes és acabar-ne fart, però després, amb el temps, penso en la manca de cultura de la informació de la ciutadania. Els que em preocupen són les persones que diuen el que diuen sense mala fe. Gent que no sap informar-se. Perquè ara és més complex informar-se i ningú ensenya com s’ha de fer. I no tothom coneix, com sabem els periodistes, com funciona la indústria de la informació. Algú els ha d’ensenyar a informar-se”, afirma el reconegut fotoperiodista.
Palacios va ser el principal impulsor, arran de la pandèmia, del que es coneix com a Arxiu Covid, en el qual es van implicar centenars de fotògrafs i videògrafs de tot Espanya i que ha aconseguit crear un fons d’imatges que recordi, per sempre més, el que va passar. Quan encara cueja la pandèmia, el conflicte d’Ucraïna ha donat, de nou, un altre sentit a les fotografies dels fotoperiodistes. Poden ser una prova dels crims de guerra de l’Exèrcit rus? “Totalment”, admet Palacios. I es remet a Butxa. “Vaig donar al New York Times una foto que vaig fer allà el 2 d’abril perquè l’equip d’investigació demostrés que vuit homes havien estat executats, alguns d’ells lligats de mans. I el New York Times ha pogut demostrar que la matança va passar el 4 de març”, explica. “Avui en dia, quan tot es qüestiona, em sembla que imatges com aquestes són fonamentals”, conclou.
Tot i així, mitjans com el New York Times no estan sols. Bellingcat, plataforma de periodisme d’investigació, ha creat una base de dades per preservar i arxivar els vídeos i fotografies verificades dels civils ucraïnesos per si un dia poden servir com a evidències de la comissió de crims de guerra o de lesa humanitat. I hi ha més plataformes implicades. Facebook, Instagram i YouTube han bloquejat els canals dels mitjans prorussos i han trencat, així, l’habitual neutralitat. I l’Atlantic Council, una fàbrica d’idees (think tank) nord-americana especialitzada en assumptes internacionals, ha llançat el web Disinfoportal, dedicat a contrarestar la desinformació russa.
Malgrat totes aquestes iniciatives, actualment milions de ciutadans russos continuen creient-se les diferents informacions difoses pels mitjans oficials i que segueixen les consignes del Kremlin. “No conec Rússia, però em pregunto com pot ser que al segle xxi es pugui controlar la informació d’aquesta manera”, assegura Palacios. “Aquest és el documental que hauria d’estar fent la BBC. Perquè això va més enllà de posar simplement una mordassa a la llibertat d’informació”, conclou.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari