Vigila què dius, vigila què escrius, vigila què penges a Internet. En una època en què el llenguatge políticament correcte domina bona part dels discursos de la societat, els professionals de la informació es veuen condicionats a l’hora d’informar, ja que la resposta, sovint aïrada, de les xarxes socials implica treballar en un camp de mines. Però cal trobar, asseguren, un terme mitjà entre què genera soroll gratuït i el dret a la informació dels ciutadans. Fins a quin punt això provoca un exercici d’autocensura? Alguns periodistes responen a aquesta pregunta i reflexionen sobre el que diuen i el que no diuen.
Els mitjans de comunicació cada cop utilitzen més TikTok, la xarxa preferida dels joves.
Emprendre no és fàcil. Encara menys en un sector, el del periodisme i la comunicació, en què des de fa anys les estadístiques parlen de crisis, retallades i tancaments. Tot i això, l’auge del consum digital ha animat molts periodistes a aventurar-se amb el seu propi mitjà digital, canals i pòdcasts o, fins i tot, amb una agència de comunicació. Aquí presentem tota una sèrie de consells pràctics recollits en forma de guia d’aquells que s’han arriscat i que, a hores d’ara, ja són experts en emprenedoria.
Molts catalans van seguir les eleccions nord-americanes amb Lídia Heredia, la corresponsal a Washington de Televisió de Catalunya. De jove, aquesta badalonina no somiava pas ser periodista, tot i que ara, convertida en una respectada professional, ja acumula tres dècades i mitja d’experiència en l’ofici. En aquestes pàgines repassem amb ella la seva trajectòria i analitzem l’evolució d’un periodisme que li ha permès viure tot d’experiències i conèixer molta gent.
La tecnologia pot ajudar el periodisme, però el que realment és necessari és, precisament, això: periodisme. “No hi ha espai pel que no sigui qualitat”, es va escoltar en la darrera edició del GEN Summit que, més enllà de mostrar els avenços tecnològics en el sector, va reivindicar els valors innats de la professió. Uns valors que han de permetre afrontar el principal repte del periodisme, la pèrdua de la credibilitat. Transparència i qualitat, doncs, són les armes per lluitar contra les fake news i les seves conseqüències.
El GEN Summit 2018 ha estat una oportunitat per conèixer els darrers desenvolupaments tant en aplicacions com en plataformes relacionades amb el periodisme. Des d’algunes aplicacions que faciliten l’accés a dades públiques fins a d’altres que n’automatitzen la visualització, passant per solucions pràctiques per monetitzar continguts. Moltes d’aquestes permeten, a un preu raonable, que redaccions mitjanes i petites tinguin accés a la darrera tecnologia. D’altres, com Charbeat o Dataminr, ja s’han consolidat entre mitjans com Washington Post i The New York Times.
Els debats sobre intel·ligència artificial, machine learning i robots s’imposen al Global Editors Network (GEN) Summit, trobada mundial d’editors que va tenir lloc a Lisboa entre el 30 de maig i l'1 de juny. No només canvien els hàbits de consum de l’audiència, també la manera en què els professionals obtenen la informació i en generen continguts. Els periodistes, però, continuaran tenint un paper central per contextualitzar tot allò que uns algoritmes cada cop més autònoms siguin capaços de produir. De tot això, i de molt més, en va prendre nota capçalera, present al gen. Aquest dossier n’és la crònica.
La popular plataforma de vídeos compleix deu anys de vida i apareix com una opció professional per a alguns periodistes que han après a treballar-hi amb les normes pròpies d’aquest mitjà. La rendibilitat econòmica demana temps i patrocinadors, però alguns casos d’èxit deixen clar que és possible. Aquest reportatge -el millor del Report.cat del segon trimestre- mostra YouTube com un exemple de com estan canviant les coses gràcies a l’entorn digital.
En els temps digitals que corren, la gestió de la marca personal s’ha erigit en un element essencial a l’hora de desenvolupar la carrera professional. En l’àmbit periodístic, el personal branding vinculat sobretot a les xarxes socials afavoreix la visibilitat, l’ocupabilitat i l’especialització del periodista. No en va, una bona marca personal permet, tal com apunten els experts, ser coneguts, reconeguts, recordats i escollits, un procés més que necessari per als especialistes en la comunicació.
La revista La Veu del Carrer, editada per la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), va néixer l’octubre de 1991 per convertir-se en la veu dels barris i dels moviments socials. Un quart de segle després, aquesta capçalera segueix mantenint-ne l’esperit crític i insubornable. El llibre 25 anys de Barcelona a Carrer recull articles i imatges que ressegueixen l’evolució de la revista. També inclou un epíleg d’Andrés Naya, codirector de Carrer i ànima de la publicació des de la fundació, en què repassa el funcionament i les pressions polítiques rebudes. En aquestes pàgines, reproduïm alguns extractes d’aquest epíleg.
El Procés que viu Catalunya ha comportat que l’independentisme sigui una ideologia normalitzada, amb una gran presència als mitjans. No obstant això, als anys setanta i vuitanta no era així, i Manuel de Pedrolo, un dels escriptors més fecunds de la literatura catalana, va viure-ho en pròpia pell. Era un intel·lectual que incomodava per les idees polítiques i per les crítiques, sense embuts, al poder. Silenciat durant el franquisme, va veure, doncs, com sovint era relegat en democràcia. L’Any Manuel de Pedrolo busca reivindicar-ne la figura i l’obra, igual que aquest reportatge, guardonat com el millor del Report.cat del primer trimestre de l'any.
En temps de velocitat digital, el periodisme cuit “a foc lent” es desdibuixa. L’opinió, els titulars d’impacte i l’hegemonia de les xarxes socials han convertit els professionals de la informació en gestors d’informació molts cops contrastada en les mateixes xarxes. El temps d’ensumar i descobrir veritats al carrer s’ha esfumat. Els temes socials entren en les redaccions quan ja han esclatat en la vida social. Però encara hi ha mitjans de comunicació –alguns pocs de veterans i d’altres de nous– que aposten per un periodisme amb un fort component social.
Quaranta-dos anys després d’entrar per primer cop en una redacció, Júlia Otero és una periodista reconeguda i guardonada, però també és una veu lliure que sovint incomoda per la seva sinceritat. Filla d’emigrants gallecs, va veure de prop la mort quan era adolescent. Tot plegat, una infantesa i una joventut que la convertiren en una persona valenta i decidida. El seu periodisme també va de cara, tot i que s’allunya dels que aposten per la tensió fàcil i el verb agressiu. Ella prefereix escoltar, deixar parlar, fins a trobar una escletxa per on fer aflorar les contradiccions dels entrevistats.
Cordons, cintes, distància, molta distància. Ja sigui al Parlament, al Palau de Justícia o al Camp Nou, els periodistes cada cop estan més encerclats, més controlats, més apartats de la notícia. En una època en què qualsevol ciutadà fotografia o grava qualsevol cosa amb el mòbil, els professionals de la informació veuen que han de fer-ho des de lluny. I tot plegat, sense diàleg, per imposició. Una distància, aquesta, que condiciona, i molt, la qualitat de la informació.
Les tendències de les audiències digitals continuen sent un reflex d’un món extremadament canviant, fruit d’una revolució social a la qual tots plegats ens hem acostumat amb una gran rapidesa. S’han transformat tant les coses que en només una dècada han aparegut una sèrie d’actors –les xarxes socials, per exemple– sense els quals no s’entendria el panorama informatiu actual. Així, el creixement continuat de la utilització del mòbil per llegir notícies, un menor ús de Facebook i Twitter o l’increment de les subscripcions de pagament són alguns dels titulars que ens deixa la darrera edició d’aquest complet estudi del Reuters Institute for the Study of Journalism de la Universitat d’Oxford.
En el número 180 de la revista Capçalera trobareu com el #MeToo arriba a les redaccions i busca posar fi a la visió masculina dels mitjans.
