Que un tema com la prostitució sortís dels anuncis per paraules i esdevingués material de treball en mans de periodistes, autors de grans reportatges en les pàgines de Societat d’un diari com La Vanguardia, a final dels vuitanta, il·lustra la consciència editorial del rotatiu sobre la necessitat de connectar amb la gent, trencant tabús i incomodant a qui fos. “Si el diari volia ser més modern, havia de tractar temes socials”. Així ho recorda Josep Carles Rius, la persona que el diari dels Godó va fitxar per liderar aquella nova mirada social. Ell acabava de fer-ho ja al Periódico de Catalunya, l’exemple que La Vanguardia va voler seguir.
Rius parla de “primaveres” del periodisme quan es refereix a èpoques daurades com aquella en què publicaven un gran reportatge cada dia a les pàgines salmó. “I el Magazine –afegeix– també prioritzava contingut transcendent que posava en relleu temes que potser qüestionaven elements del sistema, per tant, en moments determinats, incòmodes”.
Però les primaveres s’acaben. També la del diari Público, que quan va tancar el 2012 va deixar 130 periodistes que, encara motivats, van veure en l’espai digital la pista d’enlairament de projectes com Eldiario.es o infolibre, amb els quals fer néixer noves primaveres. No obstant això, la politització de tot allò social s’imposa. Al carrer, a les xarxes, i a les redaccions, digitals i en paper. “Els mitjans volen marcar l’agenda política i ho acaben fent com actors polítics en una determinada trinxera i obliden que el poder que els correspon no és el polític, sinó el de contribuir a transformar la societat”, precisa Rius, que actualment presideix la Fundació Periodisme Plural, editora de Catalunya Plural, El Diari de l’Educació, El Diari del Treball i El Diari de la Sanitat.
Són exemples, aquests, de complicitat real entre periodisme i ciutadania, com a servei, un exercici que segons Rius té pocs, però possibles espais. “Un d’aquests –apunta– són els mitjans públics, que haurien de deixar en evidència els altres mitjans fent aflorar les vergonyes de la societat. Un altre són les petites victòries, primaveres dins dels mitjans tradicionals, en una lluita per la regeneració que, potser no sigui possible, si bé és necessària. I també són factors d’esperança els mitjans alternatius en digital ajudats per les xarxes socials i el treball dels freelance que es juguen la pell cercant històries”.
Tanmateix, l’hegemonia del periodisme digital i la immediatesa que imposa fent explotar una gran competitivitat, és un handicap per al periodisme “cuit a foc lent”, la censura del temps ara és la més forta. “Avui és més fàcil tocar temes sobre els quals abans els anunciats haurien marcat límits. Ara, en certes històries, el mitjà que queda en evidència davant del lector és aquell que no ho explica. S’ha fragmentat tant la difusió de la informació, que si no ho dius tu, ho diu un altre”, exposa Vicent Sanchís, director de TV3.
Investigacions com la que va emetre el programa Sense Ficció amb “Desemparats”, la minisèrie documental d’investigació de Montse Armengou, Ricard Belis i Albert Elfa sobre les retirades de menors per part de l’administració, mostren com és possible un periodisme que ajudi a canviar les coses, qüestionant-les. Ara bé, fer-ho és car. “Una bona televisió és cara, demana temps, i fins i tot perdre temps a seguir pistes que potser no acaben portant enlloc. Pots tenir un equip investigant durant tres mesos”, puntualitza Sanchís. “És molt més barat el periodisme d’opinió, fet per gent que no està en plantilla”, precisa el director de TV3 sobre una altra pràctica habitual en la petita pantalla.
“L’opinió no havia estat mai tan dominant com en aquests moments. L’audiència és qui estableix l’ordre informatiu en un món en què un apunt esdevé sondeig d’opinió i d’audiència. I això és terrible”. Són paraules de Nadia Urbinati, professora de Teoria Política a la Columbia University i a la Universitat Bocconi de Milà. “El periodisme ja no és periodisme sinó opinionisme. Els fets ja no existeixen com a tals, sinó per la reacció que aquests causen”, assegura l’autora de Democracy Disfigured: Opinió, Truth and the People (Harvard University Press, 2014) i Populism in Power, aquest últim en procés d’impressió.
Urbinati col·labora amb el diari La Repubblica, el dominical d’Il Sole24 Ore i la revista Il Mulino. Conviu críticament amb la deriva del periodisme d’investigació. “Tots parlem ara de les fake news, però qui cerca les veritats? Vivim en un permanent ocasionalisme i construcció de tendències per tal de colpir l’audiència, que ha esdevingut la nova sobirania”, afegeix. Tot i això, Urbinati confia que les generacions plenament digitals trobin la manera de seleccionar els continguts més fidels a la veritat. “En realitat, afirma–utilitzem els mitjans digitals com en un moment donat es van usar els primers diaris impresos. Sempre hi ha un autor i un interès al darrere, però la multiplicació de fons informatives ha contribuït a l’empitjorament dels diaris més tradicionals. Els mateixos periodistes d’aquests mitjans cerquen informació a les xarxes i haurien de fer un treball seriós sobre la metodologia i recuperar la consciència de la responsabilitat social”. En aquest sentit, la politòloga es pregunta “quants diaris independents políticament realment existeixen en aquests moments?”. Tampoc la política hi ajuda. “No hi ha propostes en veu dels polítics, sinó atacs, i molta personalització. Les campanyes són per a tombar l’adversari”, conclou Urbinati.
Periodisme i política, política i periodisme. A Itàlia, per exemple, amb l’arribada d’un govern populista que promet mà dura contra els immigrants, què fa la professió? “Els arguments de la política envers els problemes socials són demagògics, i un exemple n’és la crisi dels refugiats aquí a Itàlia, un tema molt polaritzat del qual els mitjans en parlen, però de manera molt poc contextualitzada. A la classe de la meva filla, d’11 anys, un 60% dels alumnes van arribar de països com Filipines, Marroc, Bangladesh i hi conviuen feliçment”, comenta Matteo Scanni, responsable de les titulacions de l’Escola de Periodisme de la Universitat Catòlica de Milà.
“A Itàlia, no hi ha grans grups editorials independents, alguns són en mans de grups industrials que influeixen en la informació i d’altres en mans de partits polítics. Per tant, hi ha una pèrdua total de credibilitat dels mitjans de masses i, en conseqüència, dels ciutadans envers el periodisme”, exposa Marilù Mastrogiovanni, fundadora i directora d’Il Tacco d’Italia i professora de Periodisme Digital al màster de Periodisme de la Universitat de Bari. “Les dificultats de treball són enormes, ja que els anunciants no es mostren interessats pel periodisme lliure i d’investigació perquè saben que no poden demanar res a canvi”, denuncia.
Aquesta periodista admet que “hi ha espònsors ètics que inverteixen en periodisme lliure, encara que els lectors no hi estan acostumats i sospiten que les investigacions periodístiques són fetes amb comissions per atacar un enemic. Jo faig investigació sobre corrupció, màfia, reptes ambientals, corrupció en l’administració pública, i topo amb les querelles i amenaces de la màfia, però també dels polítics, dels emprenedors i dels administradors públics”, explica.
Des del màster de Periodisme que s’imparteix a la Universitat de Nàpols, el director, Marco Demarco, fundador del Corriere del Mezzogiorno augura que el futur pot ser diferent. “Els diaris han seguit un rol partidista, una forta dependència del pensament polític, en canvi, les noves generacions de periodistes tenen en la tecnologia un camp obert per tornar a posar els peus al carrer, perquè existeix un periodisme que està cercant una nova llibertat”, expressa.
Exemples com el dels reporters de la revista 5W a Espanya, o Mediapart a França confirmen que en l’àmbit digital sí que es desplega periodisme d’enfocament social. I aquest conviu amb mitjans que des de la seva particularitat, com el diari satíric Le Canard Enchaîné, o L’humanité, han resistit en la trinxera. “L’Humanité és un dels pocs diaris independents a França”, declara Benjamin König, redactor de la revista dominical d’aquest rotatiu, considerat el diari dels treballadors. “A nivell general, la premsa francesa cada cop tracta menys la qüestió del treball i els temes socials. Tot és vist sota el prisma econòmic, que prima la reducció de les despeses públiques o la carrera competitiva de les empreses. Per a nosaltres, el tema ecosocial és el central, és la identitat del nostre diari”, afirma aquest periodista.
“Els nostres recursos són limitats i les dificultats financeres fan que sigui difícil sortir a fer periodisme d’investigació. Amb tot, tenim una xarxa sòlida de veus en el món del treball”, afegeix. “Els diaris que s’interessen i cobreixen l’actualitat social, les lluites, les vagues, són només uns quants. En les redaccions dels altres diaris, els periodistes són menys propensos a cobrir les lluites dels assalariats, perquè els seus propietaris són dirigents de la indústria capitalista. Clarament, la informació social a França està en perill, igual que ho està la diversitat de la informació. Som davant d’una gran regressió democràtica”, conclou Benjamin König.
I què fem davant d’aquest panorama? Segons Renate Schroeder, directora de la Federació Europea de Periodistes (EFJ), si el periodisme té un paper en la seva recuperació, abans caldrà “garantir els drets laborals del periodista en tots els països, perquè la qualitat informativa s’ha de pagar”. “No pot ser –afegeix– que les noves generacions de periodistes treballin per sous mísers i que els freelance, amb un pes important en el periodisme social, tampoc siguin prou ben pagats”.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari