Vigila què dius, vigila què escrius, vigila què penges a Internet. En una època en què el llenguatge políticament correcte domina bona part dels discursos de la societat, els professionals de la informació es veuen condicionats a l’hora d’informar, ja que la resposta, sovint aïrada, de les xarxes socials implica treballar en un camp de mines. Però cal trobar, asseguren, un terme mitjà entre què genera soroll gratuït i el dret a la informació dels ciutadans. Fins a quin punt això provoca un exercici d’autocensura? Alguns periodistes responen a aquesta pregunta i reflexionen sobre el que diuen i el que no diuen.
Els mitjans de comunicació cada cop utilitzen més TikTok, la xarxa preferida dels joves.
Emprendre no és fàcil. Encara menys en un sector, el del periodisme i la comunicació, en què des de fa anys les estadístiques parlen de crisis, retallades i tancaments. Tot i això, l’auge del consum digital ha animat molts periodistes a aventurar-se amb el seu propi mitjà digital, canals i pòdcasts o, fins i tot, amb una agència de comunicació. Aquí presentem tota una sèrie de consells pràctics recollits en forma de guia d’aquells que s’han arriscat i que, a hores d’ara, ja són experts en emprenedoria.
Molts catalans van seguir les eleccions nord-americanes amb Lídia Heredia, la corresponsal a Washington de Televisió de Catalunya. De jove, aquesta badalonina no somiava pas ser periodista, tot i que ara, convertida en una respectada professional, ja acumula tres dècades i mitja d’experiència en l’ofici. En aquestes pàgines repassem amb ella la seva trajectòria i analitzem l’evolució d’un periodisme que li ha permès viure tot d’experiències i conèixer molta gent.
No és fàcil, però en el periodisme esportiu hi ha vida més enllà de maximitzar visites, la pesca de clics o el posicionament SEO i de xarxes. Mitjans com The Athletic, que ingressa 60 milions d'euros amb un model de subscripció, i La Media Inglesa, que obté un 80% dels ingressos de la comunitat, en són la prova. Fins i tot hi ha espai per a projectes unipersonals amb el suport de milers de ciutadans que reconeixen també una manera diferent d'informar i analitzar l'esport.
El món digital ha provocat que els ciutadans haguem creat uns mons aliens a la realitat, unes bombolles, on ens refugiem i que la pandèmia de la Covid ha reforçat, però també ha deixat en evidència. Al llibre La gran mediatización I. El tsunami que expropia nuestras vidas: Del confinamiento digital a la sociedad de la distancia (UOCPress Comunicación, 2020) -del qual publiquem un extracte en aquestes pàgines-, José Manuel Pérez Tornero, especialista en alfabetització periodística i mediàtica, analitza com els mitjans digitals, les plataformes audiovisuals i les xarxes socials afecten i condicionen les nostres vides.
La pandèmia deixa una ombra llarga d'amargor, però també mostra la grandesa i la força que genera la gestió rigorosa de les politiques de comunicació. La segona edició de la Jornada de Comunicació Corporativa va mostrar com els professionals d'aquest àmbit han gestionat emocions col·lectives com la por, la incertesa i l'angoixa, han pres decisions ètiques, i a vegades arriscades, que han afavorit la transparència, el compromís, i han reformulat informacions d'alta complexitat en missatges entenedors i efectius per als públics receptors. I com, també la COVID-19 ha accelerat la transformació digital. Tanmateix, l'aprenentatge més valuós és recordar-nos el poder transformador de la comunicació.
Després de dècades treballant, quatre periodistes jubilats reflexionen sobre la professió, des de la distància, a partir d'una dilatada trajectòria. Tots tres tenen una mirada pausada, crítica i exempta de pressions de cap tipus, fruit de la llibertat de la qual gaudeix el que ja no té cap lligam contractual. En aquest sentit, doncs, els consells als més joves o la mirada sobre debats actuals són totalment lliures i tenen el valor que atorga l'experiència.
En temps de xarxes socials i polaritzacions, la premsa és, més que mai, objecte d'atacs de tot tipus. S'ha vist, per exemple, en manifestacions dels negacionistes de la pandèmia o en actes de Vox. Per no parlar dels insults constants de Donald Trump. L'origen d'aquesta creixent mala fama pot trobar-se en com les afinitats ideològiques i les subvencions als mitjans concentrats en poques mans que blinden interessos econòmics han alimentat entre la ciutadania la percepció d'un periodisme que perd credibilitat, al mateix temps que es dilueix i es confon amb el "magma volcànic" de vies informatives en línia en constant erupció.
Google News Showcase, el nou servei de la multinacional nord-americana destinat a la informació de qualitat, permetrà que centenars de publicacions cobrin diners a canvi de permetre indexar-hi les seves notícies. En canvi, l'arribada d'aquest servei a Espanya penja d'un fil degut a la confrontació que fa temps que el gegant d'Internet manté amb els editors de premsa pel pagament d'una taxa per mostrar els continguts en el seu buscador. Tot apunta, però, que en els propers mesos la situació es podria desencallar.
No creu en la sort, però reconeix ser un afortunat. Jaume Giró, una de les veus més respectades de la comunicació corporativa, ha estat trenta anys treballant per a Gas Natural, Repsol i La Caixa, si bé en els darrers mesos ha iniciat els seus propis projectes, concretament una consultoria i un mitjà digital. Una nova etapa professional en un moment convuls tant per la pandèmia com per al periodisme.
L'impacte de la pandèmia ha consolidat tota una sèrie d'innovacions que feia uns anys que el sector periodístic estava començant a explorar. Aspectes com la proximitat amb l'audiència, l'aposta pels models de subscripció o l'automatització tecnològica, entre altres tendències, han arribat per quedar-s'hi. Per tant, entre els efectes de la COVID-19, hi ha una acceleració de processos emergents que s'han reforçat quan els mitjans han vist el problema que suposa dependre excessivament de la publicitat i els avantatges de potenciar la relació amb la ciutadania.
Un quart de segle després de la fi de la guerra de Bòsnia, una anàlisi dels seus mitjans de comunicació permet veure que el llenguatge utilitzat, així com la focalització o omissió de certes informacions, estan íntimament relacionats amb els prejudicis, els odis i la polarització ètnica que va provocar el conflicte armat en aquesta convulsa i castigada zona dels Balcans. En aquest article, Joan Salicrú -autor de Bòsnia, la guerra que no ens van explicar (Apostroph), de propera publicació- explica com la situació entre les diferents comunitats que es van enfrontar en el conflicte segueix enquistada i molts periodistes no només no ajuden a solucionar-lo, sinó que fins i tot s'han convertit en part del problema al defensar els relats de determinats polítics.
Si hi ha una revista popular que encarnava els ideals d'igualtat i llibertat del republicanisme, aquesta era La Campana de Gràcia, setmanari satíric i combatiu que va assolir un gran èxit al llarg de més de seixanta anys de periodisme militant fins que la repressió del 6 d'octubre de 1934 va acabar la seva dilatada trajectòria. Defensora dels drets dels treballadors, que gaudien del seu contingut accessible, aquest any s'ha complert el segle i mig del naixement de la mítica capçalera.
Hi ha entrevistes bones i entrevistes dolentes. I dins de les bones hi ha una altra categoria que són totes aquelles que s'excedeixen, que superen els cànons establerts entre entrevistat i entrevistador. Es tracta de les entrevistes que passen a la història i que es converteixen en petites peces d'art fruit d'una conversa que, a poc a poc, va prenent més i més rellevància. Són entrevistes especials, desbordades. En aquest reportatge del Report.cat -guanyador de la beca Ferrer Eguizábal al millor article del segon trimestre de l'any- es repassen algunes d'aquelles entrevistes mítiques.
Avui en dia, a Instagram, trobem reconeguts xefs i nutricionistes com Carlos Ríos, Carla Zaplana o Raquel Bernácer que expliquen en detall què cal menjar i com fer-ho, o fins i tot hi pengen les seves receptes cuiners com Nandu Jubany, convertit en tot un referent a Instagram. Ara bé, és possible que l'èxit de la gastronomia en aquest entorn digital suposi una amenaça per als periodistes gastronòmics de sempre? En quina situació es troba la disciplina davant del rol preponderant de les xarxes socials?
