Les bombolles mediàtiques són, en gran part, un mecanisme de selecció i regulació de les nostres connexions amb els altres i de les nostres percepcions del món. Actuen com una espècie de mecanisme d’amortiment: restringeixen la informació; anteposen la realitat construïda a les experiències directes; i ens ofereixen un nou terreny en el qual forjar una identitat singular en un món mediatitzat. Un mecanisme que tendeix, encara que sigui de manera vicària, a compensar-nos del desordre ambiental i informacional en el qual vivim immersos des de fa unes dècades.
La funció d’aquestes bombolles és reduir la complexitat del món que ens envolta disminuint la quantitat d’informació que processem per a evitar, així, la pertorbació psicològica que la mateixa complexitat ens podria ocasionar. Actuen, doncs, com a filtre i com una espècie de protocol de prevenció. D’una banda, depuren les sensacions, percepcions i missatges que rebem. I, en un hàbil exercici d’economia informacional, descarten el que no ens interessa o el que no ens resulta convenient. D’altra banda, seleccionen, estructuren i regulen les relacions que mantenim amb els altres. D’aquesta manera, ens permeten un ampli control sobre molts aspectes d’aquestes relacions: amb qui contactar, quin llenguatge i quin format de missatges emprar, quan i com interrompre la relació, quan reprendre-la, etc.
La bombolla, doncs, sorgeix com una espècie de cuirassa de protecció del nostre jo davant un perillós flux atzarós de relacions personals. Construeixen per a nosaltres una espècie de sedàs que modula la nostra socialitat i ens instal·la en un món virtual que se sobreposa, sempre, a la nostra existència concreta (material, empírica). Tan poderoses són aquestes bombolles mediàtiques que fins i tot les persones amb les quals contactem semblen haver perdut per a nosaltres el caràcter de carn i os (la seva humanitat) i haver-se convertit en actors del món virtual. El pensador Nicholas Carr es refereix a aquest fenomen com a gàbia de cristall. Una espècie de càpsula transparent que ens envolta i ens separa dels altres i del món real. Aquesta gàbia s’ha anat teixint a poc a poc mitjançant pantalles de televisió, mòbils, computadores, etc. No obstant això, la situació de confinament ocasionada pel coronavirus, que ha impedit durant mesos el contacte humà habitual, n’ha consolidat l’existència i ens ha fet adquirir consciència del seu enorme poder.
D’altra banda, aquest món virtual té tota l’aparença d’un univers de ficció euforitzant i és, generalment, audiovisual (i interactiu) i està carregat d’estímuls agradables, de sorpreses i d’emocions fàcilment controlables. Mai planteja riscos al receptor o l’usuari. I sobretot, sempre està disposat a plegar-se a la nostra voluntat; fins al punt que si en un moment donat ens arriba a molestar, resulta fàcil prescindir-ne: només cal prémer un interruptor.
L’ús de bombolles mediàtiques està afectant seriosament el nostre caràcter i la nostra psicologia, la nostra identitat. L’està conformant, la qual cosa succeeix a través d’un procés de diverses etapes concatenades i congruents. Sofrim el xoc de a) unes relacions personals tan àmplies i diverses i de b) una informació tan abundant (excessiva), que en conjunt tendeixen a superar les nostres capacitats de percepció i de processament.
Com a resposta, interposem, entre nosaltres i el món, la bombolla mediàtica amb la funció de filtrar tota la informació que rebem, descartant, preventivament, allò que no coincideix amb el criteri de selecció aplicat. D’aquesta manera, tendim a rebaixar el nivell de la nostra concentració i a dispersar la nostra atenció: la fem més distreta i evasiva.
Però, en rebaixar els nostres nivells d’atenció, acabem perdent confiança i seguretat en el nostre coneixement i la possibilitat d’arribar a comprendre el nostre entorn, la qual cosa ens acaba produint escepticisme (psicològic i ètic), ansietat i neguit. De la mateixa manera, en regular i estandarditzar les nostres relacions personals, perdem capacitat real d’empatia.
En aquestes circumstàncies, la bombolla en què vivim va construint, a poc a poc, un món (un altre) artificial i divers en el qual refugiar-nos psicològicament i en el qual trobem un cert confort, una certa gratificació. Així i tot, mai deixem de percebre del tot aquesta artificiositat del món virtual ni de ser conscients que, enfront d’aquest, existeix un món empíric (autèntic) del qual no podrem desembarassar-nos mai.
Aquest mecanisme es correspon a la perfecció amb la situació de comunicació que ha estat creada pel coronavirus. Quan cada família, o cada individu, es va recloure durant setmanes a la seva llar, la funció de la bombolla mediàtica es va fer més palesa i efectiva. Va ser, pràcticament, el pas obligat a qualsevol forma de socialitat i d’informació sobre el món. Amb totes les seves restriccions i possibilitats.
El fenomen general és, en tot cas, que pren força el món virtual, mentre que tendeixen a perdre valor les dimensions essencials (podríem dir, clàssiques) de la realitat: perden valor l’espai i el temps concrets, l’aquí i ara de la comunicació, la qual cosa ens condueix a un estat de realitat/irrealitat complex i incert. I perd valor l’atenció concentrada (focalitzada i analítica) en el nostre entorn.
I pel que fa a la nostra identitat, hem començat a perdre aspectes essencials del nostre caràcter: capacitat d’assossec, de paciència i de moderació emocional. No sabem mantenir-nos tranquils. Ens costa no fer res i haver d’esperar a qualsevol cosa: ens crea una ansietat infinita; no sabem avorrir-nos. Necessitem sempre estímuls constants. Ens hem habituat a la hiperestimulació sensorial.
No obstant això, la bombolla mediàtica té punts febles i inconsistents, i no acaba d’assegurar una protecció estable. Ningú, excepte casos patològics (que, per cert, existeixen), pot viure en aquesta bombolla. El més freqüent és que es comparteixi la vida en la bombolla amb la vida real. I que, per tant, s’assumeixin les contradiccions del pas de l’una a l’altra. Ara bé, quan aquesta assumpció no és possible, en forma d’addicció als mitjans (videojocs o xarxes socials, per exemple), de síndromes d’hiperactivitat o d’un cert autisme incipient, la contradicció esclata patològicament, afectant cada vegada més persones.
Socialment tampoc no sembla possible mantenir les estructures del nostre món (ni tan sols el seu funcionament rutinari) si tots els individus hi naveguen embolicats en la seva corresponent bombolla mediàtica. Això s’aprecia en alguns indicis: els codis de circulació han començat a sancionar l’ús de mòbils; algunes escoles els han prohibit a les aules; moltes xarxes socials estan vetades en els llocs de treball; es denuncien, pertot arreu, les conseqüències lamentables que poden tenir les xarxes socials a l’efecte de radicalització extremista, etc.
Però ha estat la situació de confinament produïda pel coronavirus la que ha mostrat la feblesa intrínseca de la bombolla mediàtica. Perquè, malgrat el filtre que ens proporcionava i la capacitat de virtualització que tenia, no ha pogut evitar –en cadascun de nosaltres i en la humanitat en el conjunt– el vertigen de la confrontació amb un risc tan real, letal i global com el de la COVID-19.
És, tal vegada, aquesta omnipresència del risc global el que ens ha baixat del núvol i ens ha tornat a posar els peus en la terra. Sembla que hem recuperat, abruptament, la sensació que una realitat indefugible –amenaçadora– s’està fent cada vegada més perceptible.
Un cert encantament s’ha ensorrat. L’alienació total del nostre sentit del món pot resultar fatal.
En qualsevol cas, malgrat l’aspecte contradictori del procés, després de la gran mediatització el nostre sentit de la realitat i les nostres converses quotidianes (que durant mil·lennis han estat la font primària i consuetudinària de la nostra socialització) s’han desestructurat i reconfigurat radicalment.
El primer efecte d’aquesta desestructuració és l’eixamplament de la incertesa sobre les nostres percepcions i la nostra realitat. Les bombolles i els mons virtuals, certament, han reduït l’impacte del món exterior, però no han aconseguit la suficient estabilitat com per a assegurar-nos certeses, i molt menys quan aquesta realitat, que preteníem expulsar, ha reaparegut en forma de risc global. La complexitat i la incertesa d’aquests riscos globals a penes han deixat espai ni temps per a la previsió, per a l’anticipació ni, per descomptat, per a la seguretat.
Un segon efecte de la gran mediatització es deixa sentir en les converses personals. D’alguna manera, hem tendit, amb la mediatització, a privar-les del valor que tenien abans. S’han ampliat enormement les nostres relacions, però, al mateix temps, hem augmentat la selectivitat amb la qual les practiquem; per això, s’han depreciat. Malgrat tot, podem mantenir relacions amb més persones i més assíduament, perquè superem barreres espai-temps. Aquest és un efecte quantitatiu, i ningú pot negar que té una importància.
Encara que també som més calculadors en l’establiment d’aquestes relacions i més efectius en l’aplicació d’aquests càlculs de relació. Així mateix, som menys afectius a l’hora de relacionar-nos amb els altres i, al mateix temps, cada vegada deixem menys marge per a l’imprevist i l’atzarós. Hem estandarditzat, simplificat i reformatat les relacions que mantenim amb els altres. Podem, per exemple, restringir sistemàticament el contacte cara a cara i, enlloc d’això, usar sols missatges a distància (textuals, orals o de qualsevol altra índole).
I, en fer-ho, canviem la nostra identitat. Podem utilitzar emoticones per a representar les nostres expressions o per a simular-les, la qual cosa implica un efecte reductiu. Com no sospitar una reducció paral·lela de la nostra subtilesa emocional? Podem, d’altra banda, introduir sistemes automàtics per a regular les nostres relacions amb els altres, des de sistemes que ens avisen dels aniversaris de les nostres amistats i familiars fins a uns altres que ens permeten saber quins amics són pròxims al lloc en què ens trobem. Fins i tot podem automatitzar les nostres relacions amoroses o sexuals mitjançant les aplicacions adequades.
No cal veure això com una reducció i un empobriment de la nostra humanitat? Podem, també, utilitzar indicadors quantitatius que permeten controlar i modular molts aspectes de les nostres relacions: nombre de seguidors, M’agrada, etc. No és evident, llavors, que estem imposant un ordre matematitzat i calculador a la nostra relació amb els altres?
Tot això ha anat devaluant el contacte humà. I ha anat creant un nou estil de socialitat que es troba cada vegada més allunyada de l’escalfor de la conversa personal tradicional. En aquest aspecte, l’estat de confinament ha tingut la virtut d’il·lustrar a la perfecció aquestes tendències: reducció selectiva de relacions socials (donada la prohibició) en la trobada pública i obligació de mediatitzar qualsevol contacte que vagi més enllà de l’estret àmbit de la llar.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari