La mala praxi de periodistes que no respecten la veritat dels entrevistats els porta a perdre fonts i crea desconfiança envers els professionals del nostre ofici. No ser prou punyents amb els governs i les empreses també aboca mala fama en el periodisme. I aquells que sí que tracten de desemmascarar els poders sovint viuen exposats a amenaces, comiats i en algun cas la mort. L’edició del 2017 del Fòrum de Dones Periodistes del Mediterrani, celebrat a Itàlia, duia per títol un fenomen mundial: #PressPhobia: la nova guerra de la informació. Als condicionants més o menys evidents del crim organitzat i de forts poders polítics i econòmics, s’hi han sumat, els darrers anys, l’anonimat i el lliure accés a la xarxa per criticar, intimidar, amenaçar els qui exerceixen la llibertat de premsa. Un caldo de cultiu que ha multiplicat els atacs contra els professionals de la informació.
Les dades són clares. Segons el prestigiós estudi Digital News Report –elaborat per la Universitat d’Oxford–, el 2020 s’observa un increment de la desconfiança en els mitjans de comunicació fins al punt que només un 36% dels internautes espanyols confia habitualment en les notícies. És el nivell més baix de credibilitat informativa des de 2015. El 2019, un altre estudi internacional, l’informe Ipsos Global Advisor, també mostrava una continuada disminució en la confiança en els mitjans i com, a més, els espanyols són dels més desconfiats del planeta, només per davant de Polònia, Sèrbia i Hongria.
Aquests estudis també mostren com les opcions ideològiques que se situen en els extrems són les que més desconfien dels mitjans. Un exemple clar és Donald Trump, que durant la presidència no ha dubtat gens a titllar els periodistes d’enemics del poble nord-americà i sembrar, així, el descrèdit en la professió. També, al maig, Reporters sense Fronteres (RSF) denunciava com el discurs ultra provoca violència contra els periodistes. S’ha vist en diferents moments de la pandèmia i RSF ho va exemplificar amb les agressions i insults cap als periodistes durant les manifestacions que Vox va convocar el 23 de maig en diferents ciutats espanyoles. “El discurs continuat d’odi a la premsa acaba derivant en violència contra els reporters que informen a peu de carrer”, denuncia l’informe de l’ONG. El 17 d’agost, també es van sentir insults als periodistes per part de diferents assistents a la concentració que els negacionistes van fer a Madrid en què van titllar els periodistes de manipuladors, corruptes, mentiders i terroristes. Alguns fins i tot van escopir a un càmera de TV3 i van interrompre connexions en directe.
Però, d’on ve el deteriorament de la confiança en la premsa? Segons el professor de Periodisme de la UPF Joan M. Corbella, “quan hi havia només un o dos diaris i la ràdio i la televisió, la veritat informativa era inqüestionable, i els mitjans es varen imbuir d’hegemonia. Si bé el mateix periodisme s’aniria posant a prova a mesura que augmentava la pluralitat de mitjans i fonts, perquè és quan es comença a evidenciar, a descobrir-se, que els mitjans responen a interessos dels editors, ara encara més de manifest. Abans també hi havia notícies errònies, però ningú tenia la capacitat de contrastar-les”.
Per això, Jordi Juan, director de La Vanguardia, dubta que el periodisme actualment sigui menys creïble.
“Avui hi ha més llibertat per publicar que fa vint anys. I no és mèrit de les actuals generacions, sinó d’un canvi de paradigma provocat per l’aparició de les xarxes socials. Ara ja no es pot amagar res i els mitjans ho acabem publicant tot”, afirma.
Amb tot, encara que avui hi hagi més lupes sobre les veritats o mentides publicades, en molts mitjans s’hi continua llegint el vincle amb interessos polítics i econòmics. Maria Trinidad Bretones, professora d’Estructura i Comunicació Social i cap d’estudis del grau de Sociologia de la UB, emmarca la situació de Catalunya i Espanya en un model amb una alta vinculació dels mitjans a partits o al règim de cada moment. “Identifiquem molt fàcilment el vincle de cada mitjà amb un partit polític, a banda que es depèn molt de subvencions”, diu. “Tot això que ve del passat ha deixat un llindar que marca el rigor, la dependència i les condicions de la tasca periodística”, afegeix. A més, Bretones hi suma raons conjunturals que incideixen més en la pèrdua de credibilitat, com ara la precarietat.
Per això Corbella no contempla un reforç de la credibilitat periodística que no passi per enfortir les redaccions. “Els mitjans jubilen sèniors que tenen molts contactes per contrastar la informació, i opten per nodrir-se de personal extern, que cobra tant a la peça i precaritzen perillosament la professió”. “I si juntament amb les noves condicions de feina comencem a mirar en quines mans són els diaris, cada cop en menys, i com es barreja el capital en l’empresa, perden molt la independència”, afegeix l’economista i activista social Arcadi Oliveres
La recepta, segons Corbella, és que en comptes de tres peces a la setmana, demanar-ne una en tres setmanes. “I no tenir personal mal pagat o fer servir de manera recurrent material d’agència, només perquè poden proporcionar més clics a les xarxes”, afegeix. També creu que “cal deixar de perseguir l’audiència de cada notícia i nombre de retuits. Això perverteix el periodisme i fa entendre el mitjà com a peces aïllades, i no la lectura mitjana o total del mitjà”.
Bretones també critica com els mitjans han intentat competir de mala manera amb els nous mitjans, caient en una paradoxa. “Fixant-se en què predomina a les xarxes socials o enviant tuits per obrir discussió amb la ciutadania estan utilitzant les xarxes com a pseudoagència d’informació. I se n’abusa molt. Després tu no pots ser el mateix que intenta demostrar les mentides que predominen a les xarxes, perquè n’has enaltit el valor. I diferenciar la informació de la simple opinió que circula per la societat, en les xarxes és molt difícil”.
Davant de tots aquests problemes, Josep Carles Rius, president de la Fundació Periodisme Plural i autor del llibre Periodismo en reconstrucción (Periodismo Activo, 2016), és optimista vers el necessari rescat de l’autèntic periodisme que, segons ell, “és més necessari que mai enfront de l’excés d’informació i la desinformació. I dins dels grans mitjans públics i privats hi ha periodistes que lluiten per la llibertat. És un repte col·lectiu i individual recuperar la confiança, i amb projectes digitals col·lectius s’està aconseguint”. Si la pèrdua de credibilitat s’origina en l’absència de contrapoder dels mitjans, la rehabilitació de la confiança requereix retornar a les bases del periodisme, explicar els fets desvinculats de cap interès polític. “El periodisme s’ha de desatrinxerar per trencar les bombolles mediàtiques en les que la gent segueix un canal perquè hi coincideix ideològicament, el focus del periodisme ha de recuperar el valor de la informació amb responsabilitat i ètica, sense mentalitat ideològica”.
Això sí, cal comptar amb la implicació del lector perquè, fins ara, qui ha pagat el periodisme? “La publicitat. El lector ho havia fet en molt petita part”, diu Corbella. Però la publicitat ara és un formatge a repartir entre massa mitjans i s’aboca molt a les grans plataformes. Per això, projectes de nous mitjans, petits però potents, i creïbles, són font d’esperança en el periodisme i neixen amb el suport del lector. “Internet ha facilitat que amb pocs mitjans econòmics i tècnics es puguin crear capçaleres que fan un bon periodisme d’investigació, d’anàlisi i de reflexió. En el nostre cas, tenim una marca molt reputada a on treballen periodistes de molt nivell. La combinació de les dues coses explica els nostres resultats”, afirma Juan.
La sociòloga Bretones opina que “una societat no informada, mancada de criteris per distingir informació, està a la mercè de la manipulació i de la propaganda. És una situació molt perillosa. L’ascens de l’extrema dreta a Espanya té múltiples causes i el sistema de mitjans que hem tingut n’és una, per la manera de presentar i de donar espai als candidats”.
Bretones recorda com el nazisme es va apropiar del cinema, la premsa i la ràdio. Juan també afirma que “una societat que pot caure en la desinformació i creure que tot allò que li arriba per Facebook o Twitter pot acabar donant suport electoral a populismes de curta volada”. Ara el repte, segons Rius, “a banda de crear informació de qualitat, és formar les noves generacions perquè tinguin eines i capacitat per informar-se qualitativament. I es distingiran els que tinguin una bona agenda mediàtica per fer-ho, que passa per la transparència de saber qui hi ha al darrere de cada mitjà i font d’informació”.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari