A Itàlia no hi ha, ni ha existit mai, una llicenciatura universitària per formar-se com a periodista. Per això, sagues de periodistes i relacions d’amistat i de negocis, tradicionalment, havien nodrit d’empleats les redaccions dels principals mitjans de comunicació italians. Divuit mesos de contracte de pràctiques en un mitjà i l’aprovació d’un examen (el mateix a nivell nacional) beneït per l’Ordine dei Giornalisti (ODG) –com un gran col·legi de periodistes, creat l’any 1963-, era el que tradicionalment permetia entrar en el món laboral.
Però l’any 1990, a partir d’una iniciativa pilot del que havia estat l’Institut per a la Formació en Periodisme de Milà, el consell nacional de l’Ordine va reconèixer l’admissió a l’examen d’idoneïtat professional, també els alumnes d’escoles de Periodisme que, en comptes de fer les pràctiques en un mitjà de comunicació, les haguessin realitzat en publicacions (avui també en programes de ràdio i televisió) que s’editen i s’emeten des del mateix centre formatiu sempre que fossin centres homologats per l’Ordine (n’hi ha dotze actualment a tot Itàlia).
“Fins aleshores, la paradoxa havia estat que sense un contracte en un mitjà no es podia ser periodista”, explica Marco Demarco, director del màster de Cinema i Televisió i del màster de Ràdio de la Universitat dels estudis Suor Orsola Benincasa de Nàpols.
L’any 1997, Demarco, amb Paolo Mieli, va fundar Il Corriere del Mezzogiorno –diari que va dirigir fins fa pocs anys– i el 2004 va crear l’Observatori de la Camorra i de la Il·legalitat, que investiga, publica i difon informació al voltant d’aquesta temàtica. Entre els col·laboradors, hi tenia el periodista Roberto Saviano, heroi nacional per fer dels seus textos un coratjós mirall dels negocis de la Camorra i del pes de la cocaïna en les finances internacionals, un fet que l’obliga a anar constantment amb escorta.
Tal com explica Allotti Pierluigi al llibre Quarto potere (2017), que repassa la història del periodisme en aquest país des de mitjans del segle xix fins a l’actualitat, la subalternitat dels mitjans de comunicació al Govern ha estat una constant a Itàlia des del feixisme. “Mussolini, en tant que periodista, va crear el diari El Popolo d’Itàlia per ascendir al poder”, explica Pierluigi. Sense anar més lluny, l’Ordine dei Giornalisti va néixer per tractar de blindar la llibertat d’expressió davant de les reminiscències feixistes que regalimaven al país. Només a inici d’aquest curs, l’Ordine tenia inscrits 103.763 periodistes.
Les dotze escoles oficials de Periodisme d’Itàlia estan vinculades a universitats. En màsters de dos anys de durada, que ja inclouen les pràctiques per accedir a l’examen estatal, i amb una mitjana de trenta alumnes, cada centre mira, però, de diferenciar-se amb especialitats.
“A l’escola de Periodisme de la Universitat Cattolica de Milà ens vam adonar que a Itàlia els grans mitjans tradicionals tenien encara un buit sense cobrir en la dimensió digital i que seria més senzill per als nostres alumnes trobar feina si els formàvem per cobrir-lo. Estudien totes les formes de llenguatge, però acaben més enfortits en l’audiovisual i en el digital”, explica Matteo Scanni, director de l’escola de la Università del Cattolica del Sacro Cuore de Milà.
Des del Sud d’Itàlia, arriben molts estudiants per fer el seu màster. “Milà és la capital dels mitjans a Itàlia, si bé tot el país viu una greu situació des del punt de vista contractual. De la trentena d’alumnes, potser tres o quatre arribaran a tenir un contracte en un mitjà, i serà temporal. Els preus per peça del món digitals són baixíssims, poden pagar tres euros per un article que potser ha demanat una hora de feina”, es lamenta Scanni. Per això, al seu màster miren també els nous periodistes en l’àmbit de l’emprenedoria. “Un dels nostres estudiants va muntar una agència de premsa i avui ja té trenta empleats”, assegura.
També al màster de la Universitat Aldo Moro de Bari enfoquen l’autoocupació com a via potent i de futur. Aquest curs, han inclòs l’assignatura d’Investigació webdoc, que imparteix Marilù Mastrogiovanni, des d’on realitzen “una investigació acadèmica i una enquesta en format document web sobre temes com la llibertat de premsa, la precarietat, les amenaces a dones periodistes o la discriminació”, reptes per als futurs periodistes.
En aquest context, el debat al voltant de la creació de la primera carrera universitària per formar periodistes des de zero sempre ha sobrevolat el país de la bota. El president de l’Ordine, Carlo Verna, està obert a parlar-ne sense por, encara que admet que hauria de passar el filtre d’un acord nacional parlamentari. Matteo Scanni ho veu possible, tanmateix no creu que s’arribi a fer. “Actualment, el món laboral ja no pot encabir els nous periodistes que surten”, argumenta.
A part de la llosa de la precarietat, els estudiants que es preparen per afrontar l’examen d’idoneïtat que els permetrà convertir-se en professionals de la informació (l’any passat el van aprovar 337 alumnes a tot el país) tenen informació de sobres per saber que es formen per posar els peus en un camp laboral minat d’amenaces i querelles que han convertit l’autocensura en un incòmode company de viatge.
Prova d’això és que Itàlia, juntament amb Croàcia i Hongria són els països europeus que més trepitgen els límits de la manca de llibertat d’expressió. Reporters sense Fronteres situa Itàlia al 46è lloc del rànquing en una llista que Noruega, Suècia i els Països Baixos encapçalen com a nacions amb més llibertat d’expressió. Espanya, per cert, és al lloc 31.
I tot això té lloc en un context mediàtic en mans de grans monopolis de poder. El màxim exponent és Silvio Berlusconi. El seu imperi va arribar a gestionar un 90% dels mitjans italians. Ho explica de manera excel·lent el documental Videocracy, Basta Apparire, en què el director i productor cinematogràfic italosuec Erik Gandini mostra l’efecte de l’acumulació de poder de la televisió i deixa palès l’alt nivell de perversió que s’hi juga.
“Des dels orígens, el periodisme italià ha tingut una relació equivocada amb la política”, afirma el secretari de la Fundació Ossigeno per l’Informazione, Giuseppe Federico Mennella, professor de Periodisme al màster de la Universitat de Roma Tor Vergata. “Encara avui, la televisió pública està sota el control de la política (partits, Parlament i Govern). Però en això tampoc Itàlia dista tant d’Europa”, afirma.
“Al nostre país, un altre límit històric té a veure amb la propietat dels mitjans, en mans d’editors anomenats ‘impurs’, que vol dir subjectes a altres interessos econòmics i polítics que difonen i consoliden publicant diaris”, afegeix. “El Gruppo Gedi ha nascut de la fusió del grup Espresso/Repubblica amb l’activitat editorial de la Fiat (diaris, ràdio, setmanals, televisions, plataformes digitals i companyies publicitàries). S’han fusionat RCS(Corriere della Sera) i Cairo Editore (TV La7, setmanals, agències publicitàries, espais a Internet, equip de futbol). I també s’han ajuntat dos grans editors de llibres com són Rizzoli i Mondadori. Tot això té, necessàriament, efectes negatius sobre el pluralisme”, sentencia Mennella.
Davant de tot això, existeixen associacions nascudes com a contrapunt als processos de concentració. Una és l’Ossigeno per l’Informazione, fundació impulsada per periodistes però oberta a la participació ciutadana, a la qual pertany Mennella. “Cada societat lliure i democràtica té la necessitat vital de llibertat d’informació i d’expressió, de la mateixa manera que al cos humà li cal oxigen”, resa en la presentació d’aquest organisme nascut l’any 2008 per elaborar i difondre les informacions d’interès públic més incòmodes i, en particular, per investigar veritats ocultes sobre criminalitat organitzada.
Per això també es va crear Libera, Associazioni, nomi e numeri Contro le Mafie (1995), una xarxa d’associacions socials, cooperatives, escoles, parròquies, grups juvenils i qualsevol que vulgui sumar per la justícia social i la recerca de la veritat. “Vam ser els primers a testimoniar l’avançament de les màfies cap al nord del país”, explica Lorenzo Frigerio, coordinador de Libera. Segons ell, actualment el límit més gran del periodisme a Itàlia és la pròpia autocensura dels professionals. En aquest sentit, Frigerio es refereix a “companys de professió que prefereixen mirar cap a una altra banda per no arriscar-se a viure amenaces o violència”.
També les funcions de l’Ordine dei Giornalisti i la Federazione Nazionale Stampa Italiana (el sindicat dels periodistes), referents en la defensa de la imparcialitat i llibertat periodística, n’hi ha que els qüestionen. I és que actualment, una part del Govern –el moviment 5 estrelles- voldria eliminar l’Ordine, i la Federazione té congelada la renovació del contracte de treball dels periodistes, caducat ja fa dos anys.
“Són signes de debilitat de la professió, com ho demostra també el progressiu augment de periodistes amb una relació laboral precària, amb baixos salaris o sense feina, amb la consegüent caiguda de la qualitat del producte periodístic, especialment greu i notable en el cas del mitjà més tradicional com són els diaris en paper”, precisa Mennella. “A l’Ordine dei Giornalisti estem cercant solucions a la precarietat, preparem indicadors d’equitat de qualitat-quantitat dels treballs periodístics i l’aplicació en contractes laborals”, explica Carlo Verna, president de l'ODG.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari