En una situació d’extrema polarització com l’actual, el discurs públic no es vertebra per clarificar, sinó per imposar el mateix relat. L’executiu espanyol i el govern català s’han enrocat en els respectius posicionaments. Són dos blocs, dos relats enfrontats. Tot i això, els darrers episodis han atret els focus mediàtics internacionals i s’han introduït terceres veus alienes a la dialèctica Estat-Generalitat. La mirada exterior dels corresponsals ha permès erigir un relat diferent, més neutral i equànime.
En aquest sentit, la Generalitat de Catalunya va crear el Programa Internacional de Comunicació i Relacions Públiques Eugeni Xammar amb l’objectiu d’internacionalitzar la realitat de Catalunya a través d’un contacte fluid amb els mitjans de comunicació d’arreu del món. El programa va ser tancat fa unes setmanes a conseqüència de l’aplicació de l’article 155. "Aquest programa ha assolit èxits com que t'entrevisti la CNN en directe" assegura Jaume Clotet, director genral de Comunicació de la Generalitat.
D’una banda, les estratègies comunicatives desenvolupades per Moncloa i Generalitat han estat diametralment oposades. Si el govern català ha donat totes les facilitats als corresponsals, la Moncloa s’ha limitat a negar el problema: “He tingut diverses trobades amb Puigdemont i fins avui dia no n’he tingut cap amb Rajoy o Sáenz de Santamaría [...]. A uns els interessa que es parli d’aquest tema i, als altres, preferirien que no es fes”, afirma Sandrine Morel, corresponsal de Le Monde.
D’altra banda, els corresponsals consultats neguen haver rebut pressions: “No he rebut cap trucada ni cap pressió. No m’he sentit coaccionat, ni assenyalat”, assegura James Badcock, corresponsal de la BBC i The Telegraph. En canvi, denuncien el control excessiu a les xarxes socials per part de la Generalitat. “Per haver publicat coses a Twitter sí que m’ha passat que algun dirigent de la Generalitat em digui per missatge privat: ‘Bé, tu escriu el que vulguis, però veurem si després la gent et segueix donant entrevistes’”, diu Morel.
Els periodistes internacionals veuen l’intent de vendre el relat per part dels dos blocs com una situació “normal”. Tanmateix, consideren preocupants algunes pràctiques informatives consubstancials al sistema mediàtic espanyol: “Que els polítics intentin influir, no em sorprèn. El que em sorprèn és que agents que tenen el deure de contrastar, no s’han dedicat a fer-ho i han tret informacions molt diverses que et fan sentir perdut” explica Raphaël Minder, del The New York Times.
El ball de xifres entorn el nombre de ferits l’1-O és una crítica recurrent: “Em vaig molestar bastant amb el tema dels ferits durant l’1-O, ja que, normalment, la informació dels serveis sanitaris sempre és molt transparent i aquell dia no va ser el cas. [...] En aquell moment, vaig tenir la sensació d’estar manipulada perquè la xifra de ferits que donaven, a França, no es considerarien ferits”, sosté Morel.
“En un inici, el relat internacional parlava de l’oportunisme econòmic de Catalunya i ho focalitzava en la figura d’Artur Mas. A partir del 2012, es comença a visualitzar que és un problema social amb una forta mobilització d’una part de la població. A partir d’aleshores, els corresponsals hi posen el focus mediàtic i apareixen dos elements comuns. Primer, Europa ha de prendre partit. I segon, el conflicte només es resoldrà amb una referèndum pactat amb l’Estat”, afirma Carles Pont, professor de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).
La virulència dels darrers episodis (repressió policial, empresonament dels líders de les entitats sobiranistes i d’alguns membres del govern Puigdemont, aplicació del 155, les eleccions del 21-D) ha intensificat el seguiment per part dels mitjans de comunicació d’un conflicte del qual no s’albira un desenllaç proper. Mentrestant, els corresponsals estrangers seguiran posant el focus mediàtic amb una mirada distant i crítica. El món ens mira.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari